quadern d'en Cinto Amat

Paul Klee, "Angelus novus" 24 de març de 2015    Benvolgut Jordi ,   Em parles de la mort,  i justament quan em disposo a contestar la teva carta ens embarga a tots la pena i el dol pel sinistre de l’avió que havia sortit de Barcelona amb destí a Düsseldorf i s’ha estrellat al paratge de   la Barcelonnette , als Alps francesos, aquest matí. Cap sobrevivent. Cent-cinuanta morts, entre estudiants ( un grup de nois alemanys d’Eso que tornaven d’un intercanvi a l’Institut de Llinars del Vallès), treballadors (alguns de ben a la vora, d’Òrrius), empresaris i turistes alemanys (molts d’origen turc), francesos, espanyols, catalans…   Es fa difícil en aquestes circumstàncies parlar de la mort en abstracte, filosòficament. Només ho podem fer humanament, apropant el nostre condol, amb tota  l’empatia de què som capaços, als familiars dels morts. Una vegada més topem amb la crua realitat de la nostra condició contingent, fràgil mal...

  Després de llegir la Sentència del T. Suprem en el Recurs de Cassaciócontra la Sentènciade l’ Audiència Nacional pels fets de juny de 2011 (“Aturem el Parlament, no deixarem que aprovin retallades”), per la que es condemna a vuit participants a la pena de tres anys de presó per a cada un d’ells com autors del delicte de l’article 498 del C.Penal   (acció de força, violència, intimidació o amenaça greu contra un parlamentari per impedir que assisteixi a les seves reunions), arribo a la conclusió que si la Sentència de l’Audiència pecava d’un excés de retòrica a l’hora de valorar els drets de reunió, manifestació i llibertat d’expressió, enfront dels drets de representació i de participació política concretats en les funcions dels parlamentaris, aquesta Sentència del T. Suprem peca d’una falta de fonamentació de les autories concretes que la situa perillosament al caire de la resolució política. Diria que hem passat d’un excés de retòrica ideològica a una justifica...

Convergència i Esquerra signen un full de ruta de mínims per abans i després de les eleccions del 27-S Publicans i convergents ja tenen un full de ruta per semblar que estan contents mentre duri la disputa. En diuen “acord de mínims”, i és tan mínim el que posa que àdhuc per als més íntims resulta ben poca cosa. Han deixat la ruta oberta als altres sobiranistes però la cosa està molt verda i es perden algunes pistes. No agrada als nois de les Cup l’escena de la funció, prefereixen fer xup-xup en alguna comissió. El procés constituent de Fernández i Arrufat sortiria mal parat amb en Mas de president. A casa d’Iniciativa tampoc no els agrada el full, tenen una altra inventiva per fer front al batibull. Han trobat la seva estrella, l’eco-independentisme que els permet, oh meravella!, estar a fora i estar a dintre. Als pobrissons d’Unió, amb Duran de resistent, se’ls allarga ...

       En el darrer Consell Nacional de Convergència, en el que s’aprovà el document per a la refundació del partit, el coordinador general Josep Rull no es va voler desmarcar de l’eufòria sobiranista proclamant, des de l’optimisme de la voluntat, que “d’aquí un any ja serem una nació lliure entre les nacions lliures del món ”, però també va haver de confessar, per fer front als mals resultats que li auguren les enquestes, i des d’un posicionament realista que frega el pessimisme de la raó, que “no ens definim com a independentistes sinó com a nacionalistes catalans, allò que és primer és la nació, i la nació són les persones; l’objectiu de Convergència no és la independència sinó la justícia social, el progrés de la gent, i la independència és l’instrument per lograr-ho, no el seu principal objectiu”. Torna, per tant, el nacionalisme com a tret més definitori de Convergència, per sobre de l’objectiu independentista, sota la disfressa de la justícia soci...

Vetllant com sentinelles l’ermita de Santa Anna, els tres gegants, el mico, la mòmia i l’elefant,   escolten de perfil el so de la campana que es fa batall de pedra fonent-se a l’estimball. C.A.

       El cicle electoral d’aquest 2015 dirà si el sobiranisme és realment hegemònic i si parteix de prou recolzament electoral per tirar endavant el procés en la seva fase final, tal com el dissenya Carles Viver Pi-Sunyer, el recentment nomenat Comisssari de la Transició i de les Estructures d’Estat per als mesos que s’acosten. Diu el Comissari que per al proper juliol s’ha de tenir a punt una Constitució provisional, així com un embrió de la Seguretat Social i les bases d’una Hisenda Catalana pròpia per tal de poder formular a l’Estat espanyol i a les institucions europees les propostes pertinents perquè Catalunya passi a ser progressivament un nou Estat. De moment el Consell de Garanties ha tirat per terra el contingut d’aquestes estructures que passen a ser bons propòsits per a un futur indeterminat.   Sorprèn el poc respecte al procés democràtic electoral en si mateix que suposen aquestes previsions fora de temps, quan no es pot saber de bell antu...

Espai Guinovart d'Agramunt Temps era temps que batíem a l’era amb el corró pesant que rodava amb la mula i amb la forca lleugera que brandíem enlaire amb el boll i la grana. Temps era temps de la petja ferrada, de les piles de garbes i el rostoll que daurava la claror de l’albada amb un deix intangible de quietud i frisança. Temps en el temps, mirall endins de l’era, la falç suspesa a l’aire va segant estacions i destriant les hores mentre fermenta el pa al clos de la cabana. Temps serà temps que tornarem a batre, però ja no serà el blat en el cèrcol de l’era, serà el garbell dels dies al cercle detingut de l’aguait i l’espera. C.A.