Set dies de novembre: divendres, dia 7, l´ús del temps

    

 

   En un article d’avui a La Vanguàrdia Sergi Pàmies afirma: “Els que discrepem de la consulta i de la sibil.lina arbitrarietat política que l’ha potenciat, i que tampoc ens sentim representats per la totxesa cavernària del govern del PP, tenim la temptació de subratllar, amb un punt d’esnobisme, la nostra doble indefensió”. Jo formo part d’aquells que experimenten aquesta doble indefensió, i afegiria que entre l’arbitrarietat política d’uns i el tancament cavernari d’altres no hi ha espai per a la reflexió i el contrast d’idees i d’opinions, i en canvi es tenen per absolutament normals alguns enunciats apodíctics que no admeten controvèrsia, vull dir una formulació de raonament contrari que ajudi a trobar una mínima base comuna  per continuar parlant.

   Un d’aquests enunciats apodíctics fa referència a l’ús del temps en el procés cap a la independència, que una part dels representants del sobiranisme dóna per necessària i ineludible. La seva formulació ve a ser sempre més o menys la següent: “No podem perdre més el temps, ja n’hem perdut prou”. L’asseveració d’aquesta suposada realitat serveix de complement a la invariable oposició a emprendre cap mena de negociació. Es parteix d’una concepció tan accelerada del temps polític que es viu al si del sobiranisme que veu com un desastre el plantejament de qualsevol inici de diàleg.

   A la tertúlia d’ahir al programa .Cat de TV3 Anna Simó ho va sostenir amb contundència aquesta posició: no podem deixar que ens continüin prenent el pèl prestant-nos a negociar amb l’Estat espanyol, això és perdre el temps. És l’expressió d’una concepció escatològica de l’acció política que considera que s’ha acabat el temps vell, origen de totes les desgràcies, i comença un temps nou que ens portarà la plena regeneració. Resulta inútil oposar l’evidència que els temps per negociar no es poden donar mai per finiquitats i que sempre s’hauria de tenir per benvinguda l’oportunitat d’entendre’ns. De res val intentar defensar, com diu D.Innerarity,  les propietats temporals de la formació democràtica d’una voluntat política, els seus procediments deliberatius de reflexió i negociació.

   A  l’altre extrem, el tancament cavernari del govern del PP viu  en la concepció radicalment contrària d’aquest temps escatològic, insta.lat en la còmoda invariabilitat del plantejament purament legalista que confereix seguretat però mata tota possibilitat d’assegurar “la unitat cultural  del temps enfront de les tendències de desintegració social, respectant alhora el profund pluralisme social que també s’expressa com pluralisme de temporalitats” (Inneratity).

   Segurament que en la diferent percepció de la utilitat dels temps per començar a parlar rau l’enrocament de les respectives posicions. Exclosa la possibilitat d’un temps compartit per intentar solucions, comença la creació d’espais totalment oposats que esdevenen heterocrònics, infinitament allunyats encara que siguin contemporanis i visquin en un mateix lloc. No tenim temps, i el temps que tenim el comptem amb unitats de valor radicalment diferents. El món ens mira, però el temps ens jutjarà.