Operació d'enginy, la del president Mas?

   El cicle de la consulta, culminat el passat 9 de novembre, al marge de les consideracions que es puguin fer sobre la derivació final  a procés participatiu i sobre els seus resultats, ha deixat una cosa clara: no era plausible un referèndum, ni una consulta , referendària o no, sobre la base de la legislació vigent; el contingut de la doble pregunta desbordava les costures legals si no es comptava amb la conformitat de l’Estat.

     Amb el full de ruta presentat ahir pel president Mas podria passar el mateix, però de manera agreujada: les eleccions al Parlament amb una llista única, i amb els objectius senyalats d’aplicar el resultat a l’elaboració en ferm d’un Estat independent, podria no ser l’instrument adequat per trobar una sortida efectiva a l’atzucac en què ens trobem, i no només perquè l’Estat continuarà posant tots els pals que pugui a la roda, sinó sobretot perquè la institució del Parlament, per la seva naturalesa, per la seva funcionalitat democràtica, per les normes d’elecció i de funcionament, no pot servir objectivament a la finalitat marcada pel president Mas. Podríem acabar tancats en un atzucac més estret i definitiu.

    El full de ruta presentat planteja una sèrie d’interrogants de grandíssim calat:

    1.- La llista pactada entre partits polítics i organitzacions de la societat civil partidaris de la independència, perfectament legítima des de l’òptica de la contesa electoral en unes eleccions normals, podria adquirir un relleu estrany davant una part considerable d’electors (per impactants que resultin el noms que la integrin) si es té en compte que no es presenta amb les mateixes coordenades de les altres formacions polítiques, és a dir, per aportar el millor de si mateixes al govern de Catalunya, en un moment particularment greu  de crisi econòmica i social, sinó amb la intencionalitat expressa de superar del tot  aquest marc de govern per plantejar una sortida radicalment diferent amb promeses que restaran pendents de futures i molt improbables realitzacions (efectiva negociació amb l’Estat i reconeixement internacional).

    2.- No es concreta si la suposada majoria absoluta d’aquesta llista pactada s’hauria de considerar sobre el total del cos electoral, dels participants a la votació, o sobre els escons obtinguts. En el Parlament actual els 71 escons que sumen CiU i ERC equivalen al 44,4% dels votants de les eleccions del 2012, i els 74 escons de CiU, ERC i la CUP equivalen al 47,8%, és a dir, la majoria absoluta d’escons en cap cas significa la majoria absoluta de votants. Una cosa és poder governar còmodament amb majoria absoluta d’escons i una altra desbordar  la institució del Parlament i pretendre l’elaboració d’un efectiu pla d’independència sense comptar amb la majoria absoluta dels votants, si no ja amb la majoria absoluta del cos electoral, o almenys amb una majoria clara dels votants si de veritat es volgués assimilar l’elecció a un referèndum  ( la Llei de la claredat de Canadà estableix aquesta majoria clara del poble del Quebec). Es podria considerar legitimat democràticament el Parlament per tirar endavant amb aquest full de ruta si es reproduís la situació actual de majoria absoluta d’escons sense la majoria absoluta de votants? Si això no s’aclareix, em temo una batalla oberta entre polítics i notables de la llista arribat el moment, sense la mínima possibilitat de reconeixement internacional.

    3.- El fet de prometre una futura ratificació de l’elaboració del pla d’independència en el transcurs de 18 mesos, amb unes noves eleccions i un referèndum (amb quina base legal?) no aclareix el panorama sinó que el complica encara més. Bé podria succeir que en aquelles noves eleccions es repetissin el percentatges i la falta de legitimitat per tirar endavant el projecte d’independència es fes més evident.

    4.- Un interrogant més punyent es planteja en l’esperit que anima aquest full de ruta: va directament dirigit a una part de la població de Catalunya, i no considera (i potser menysté) una altra part important. És un pla pensat, pel president de tots, des de l’independentisme i per als independentistes. No pot negar-se que la població que no se sent formant part del moviment independentista no és cridada a participar en condicions d’igualtat amb l’altra part, sinó a bastir la coreografia d’acompanyament dels protagonistes.

    5.- No és el mateix optar al govern amb una opció independentista que utilitzar el Parlament per plantejar d’entrada una única solució possible, que es presenta com políticament i moralment superior a totes les altres. El Parlament és la institució legislativa de confrontació d’idees i projectes. Serveix per fer realitat plans alternatius o complementaris, i també exclusius d’un grup quan té la representació suficient de la majoria, tenint sempre en compte els interessos de les minories, però no per anorrear, amb un pla d’exclusivitat, els projectes de la resta d’adversaris polítics. La desnaturalització del Parlament em sembla evident. El Parlament ha de continuar sent el Parlament de tots sempre. No és imaginable un Parlament que es promet que passarà a ser el Parlament d’una part si guanyen els  plantejaments d’aquesta part. Apunta aquí un dèficit democràtic molt preocupant.

    6.- Aquest perill de plantejament dualista, en el que les dues parts s’han de prendre  recíprocament com radicalment excluients, es veu també en el contingut del treball que s’anuncia per a la llista pactada si guanya. Els seus membres, polítics, notables, professionals i tècnics, es dedicaran amb cos i ànima a l’elaboració del pla d’independència. Mentrestant, la resta de parlamentaris seran uns convidats de pedra que s’hauran de limitar a contemplar aquesta feina. Es formaran com dos subparlaments: un d’important destinat a la independència i un altre de secundari per a la resta d’assumptes que poden esperar.

    Tot plegat és una operació pensada per portar al Parlament els representants en tots els àmbits de la part de població independentista. I sobretot per mantenir el lideratge del president Mas, donant per fet que els partits són més una rèmora (principalment el seu, Convergència, ara que el pujolisme es vol fer passar com quelcom de segles passats) que una ajuda en això del joc de la independència. Pur presidencialisme. Maquiavelo dedica un capítol de “El príncep” a aconsellar un capteniment adequat del príncep per guanyar alguna consideració. Diu Maquiavelo: ”Cap cosa no li reporta més estimació a un príncep que les grans empreses i les accions estranyes i meravelloses…S’ha de donar al públic matèria abundant per parlar-ne, sigui bé o malament, de manera que el príncep, abans de res, se les ha d’enginyar perquè cadascuna de les seves operacions s’orienti a proporcionar-li la fama de gran home, i de príncep d’un enginy superior”. Simple operació d’enginy  la del príncep (perdó, president) Mas?