Set dies de novembre: dissabte, dia 8, final de cicle?

  Encarant la recta final d’aquests set dies de novembre, no tenim prou elements per concloure si  el cicle de la consulta s’haurà acabat o bé si sobre les mateixes pautes en  començarem un altre, que resultaria extremament fatigós. Sí que podria donar-se una reaparició d’aquella figura de porcellana que està esquerdada i que tothom guarda al calaix perquè no es trenqui del tot. En qualsevol cas, de seguida veurem si el president convoca eleccions anticipades, i quines són les línies d’acord o desacord de les forces polítiques perquè es prenguin per plebiscitàries. De moment, l’exigència de convocatòria formulada per l’ANC fa menys d’una setmana, va desaparèixer del parlament d’ahir a l’acte de final de campanya. Hi ha altres estratègies en joc sobre el tauler?

   Què tindrem demà? Espero i desitjo que sigui una festa, com les dels passats onzes de setembre. Aquesta vegada no hi haurà “Via” ni “V”, però sí una manifestació multitudinària de ciutadans que voldran fer el gest simbòlic de dipositar una enquesta, en forma de papereta, a les urnes de molts instituts. El gest, desproveït d’efectes jurídics, tindrà conseqüències polítiques?  Penso que sens dubte les tindrà, però no puc deixar de fer-me algunes matisacions:

   1.- Passat l’impacte de la massiva participació que amb tota probabilitat es produïrà, caldria no quedar-se en la celebració estètica de l’esdeveniment. S’haurà d’analitzar on hem arribat i si aquest final es correspon amb el que s’havia plantejat.

  2.- Més enllà, caldrà explicar si aquest final es correspon amb el que el sentir global  dels ciutadans catalans demana, perquè no oblidem que el president i el seu govern han pres decididament partit per representar una part de la ciutadania, i que aquesta representació s’ha decantat obertament  de la defensa del dret a decidir, que podia aplegar moltes sensibilitats, cap a la revindicació exclusiva de la independència. Aquest trànsit, que no entenc, m’impedeix  dipositar demà la papereta de la pregunta. En aquest context, qualsevol altre senyalament que no fos el sí-sí deixaria de tenir sentit.

  3.- Haurem adquirit més capacitat i més mitjans polítics per negociar? Fer esment de la paraula negociar vol dir per a molts introduir una falca de divisió, però la negociació, a partir d’un moment, no és que sigui inevitable, és que és necessària. I s’han trencat molts ponts, i cavat més d’un trinxera, que faran molt difícil als dos presumptes interlocutors, Mas i Rajoy, iniciar un diàleg en profunditat.

   4.- El resultat que amb un més que previsible èxit de participació  obtingui el president Mas, com a conseqüència de la tàctica emprada a l’última fase de la consulta (l’invent in extremis del procés participatiu, qualificat per alguns analistes com “un mal pas”, i que va provocar un primera escisió, ara soterrada, de les forces proconsulta), el portarà a mantenir-se en l’ambigüitat de conservar el poder (exigir una llista conjunta per no perdre la presidència de la Generalitat) i aprofitar el moment perquè Convergència es recuperi, mentre vagi fent bullir l’olla de la independència futura i repetint allò de “l’enemic és l’Estat espanyol”?

  5.- De veritat haurem arribat a la conclusió que l’enemic és l’Estat espanyol? L’Estat espanyol no és Espanya, i el govern de Rajoy encara menys.  Espanya són molts pobles. Ens preguntarem alguna vegada què en pensen de tot aquest procés els ciutadans dels diferents pobles d’Espanya, tan normals com qualsevol de nosaltres? Encara que siguem una nació, convé recordar, com senyala R. Sennet, que a voltes, quan una multitud de persones està compromesa com mai amb les seves històries singulars i les seves emocions particulars, aquest interès acaba sent més una trampa que un alliberament.