Locals, urnes i paperetes

  

   

  Escolto el president Mas aquest matí, presentant el seu projecte de consulta alternativa per continuar endavant, i no sé si pensar que amb aquest comunicat se li han acabat les cartes que tenia amagades a la màniga o si encara n’hi guarda alguna altra. A l’entrevista amb Mònica Terribas, el mateix dia de la signatura del decret de convocatòria, va assegurar amb tanta contundència que votaríem que vaig arribar a suposar que alguna sortida devia tenir preparada per esquivar la llavors imminent suspensió de la Llei de consultes i de la convocatòria. Aquell as a la màniga s’ha acabat convertint en un joc de màgia al que se li veu el truc d’una hora lluny.

   El truc consisteix en fer passar la consulta (doncs continua qualificant-la com a tal) per un procés de participació ciutadana, de la mateixa manera que abans es volia far passar un referèndum de gran transcendència política per una simple consulta no referendària, sempre en la línia de fer passar bou per bèstia grossa. La figura de porcellana del consens, diu el president, està esquerdada, i la baula de la unitat dels partits proconsulta desencaixada, però encara es pot enganxar amb pega o bé tornar a encaixar la baula amb alguna imaginació. Les cartes se li acaben però les metàfores no l’abandonen mai. Perd totes les batalles, però sempre intenta donar la impressió que no ha perdut els papers.

    La qüestió és posar a disposició dels ciutadans, el 9N, locals, urnes i paperetes, perquè tothom estigui content i es pugui passar un bon diumenge en agradable companyia, pensant en el futur de Catalunya per sobre de tot, i en la valentia del president Mas en particular. I qui no vagi a ficar la papereta a l’urna, que després no es queixi. Com és possible crear amb aquest moviment de mans una il.lusió tan fantàstica? Vegem-ho.

   El president parla de locals, urnes i paperetes, però al Títol III de la Llei de consultes no referendàries, sobre els processos de participació ciutadana, que en teoria hauria d’emparar aquesta consulta alternativa, no es parla enlloc ni de consulta, ni de paperetes, ni d’urnes ni de votació, sinó només de debat i deliberació entre la ciutadania i les institucions públiques, per mitjà d’enquestes, audiències públiques ciutadanes o fòrums de participació temporals o permanents.  El procés de participació ciutadana està pensat, i té tot el seu sentit, com un mode d’intercanvi entre una actuació pública que es proposa per iniciativa institucional o ciutadana i les aportacions i propostes que hi fan les persones o grups que hi poden participar. La finalitat és construir un debat sobre aquestes propostes per treure’n unes conseqüències o efectes, després d’avaluar el procés i valorar les aportacions. Per això s’estableix un termini mínim de trenta dies després de la convocatòria perquè els participants puguin fer les sevs aportacions i propostes.

  No encaixen per enlloc aquestes previsions legals del processos de participació ciutadana amb els pressupòsits i els requisits de la consulta a què havíem estat convocats. La pregunta, si no es canvia la fórmula, no és cap actuació pública que es pugui sotmetre a debat, o sobre la qual es pugui formular cap proposta o alternativa, i en tot cas ja no hi ha temps per complir amb la previsió mínima de trenta dies per fer aportacions. Llàstima que, en comptes d’anar improvisant sobre la marxa, no se li hagués ocorregut al president i als partits proconsulta, abans de decidir la pregunta, una procés de participació ciutadana sobre el dret decidir i les seves alternatives o eventuals formes d’exercir-lo. Ara ja, la preguna pesa com una llosa, i la precipitació ens ha tornat a jugar una mala passada.

   Potser no convé descartar del tot que el president, a l’hora de convocar a aquest procés de participació (serà un altre moment històric signat amb una nova Inoxcrom?), apel.li a l’article 56 de la mateixa Llei sobre processos de participació específics, i ens obsequïi amb una generosa intrerpretació que inclogui locals, urnes i paperetes en comptes de debat i aportacions ciutadanes, i equipari la famosa doble pregunta de plom, decidida fa deu mesos per un grup de partits, amb una enquesta sobre la que es pregunta en una audiència pública oberta a tothom que s’identifiqui, en una mena de fòrum d’unes hores de duració en el que s’admet a qui es presenti disposat a donar per bona la pregunta i, per descomptat, a identificar-se amb el sí-sí i a ficar la papereta a l’urna en el local que hagi escollit, davant la mirada satisfeta dels sacrificats voluntaris de torn. Els resultats? Ja ho veurem.