quadern d'en Cinto Amat

  "Diàleg" (Alfredo Sosabravo)      Cartes creuades publicades a la revista "Valors" el novembre de 2012 Benvolgut Cinto    Fa uns dies vaig anar a Madrid a celebrar amb uns amics una festa d’aniversari. Em va sorprendre que mentre vaig ser-hi, la paraula que més vegades va sortir va ser: diàleg. La importància de saber dialogar en aquest moments que estem vivint. T’he de dir, Cinto, que quan vaig llegir la teva darrera carta, em vaig apuntar el tema de la compassió, però davant de la insistència de dialogar, em reservo aquest tema per la carta següent. Ara iniciem una campanya electoral i estic segur que el mot diàleg hi jugarà un paper important. Dialogar etimològicament ve tant del grec com del llatí, de dialogus o diálogos, que significa l’intercanvi d’idees entre dues persones o més. Segurament avui hauríem d’afegir el verb enraonar, que significa “raonar, parlar alternativament dues o més persones entre elles” Dic això per...

  El jutge Castro no decau. I cal que ens en felicitem. Encara que des de la Fiscalia li van bombardejar de manera processalment insòlita una primera citació de la Infanta Cristina com imputada en el procediment penal contra el seu marit i socis adherents i adherits (veure “Coses que la Infanta no havia de fer” ), i l’Audiència de Mallorca posteriorment anul.lés aquella citació senyalant al jutge que en tot cas prosseguís la investigació pels indicis de delicte contra Hisenda i de blanqueig de diner (veure   “Arranjament per a una Infanta” ), ara aquest jutge d’Instrucció, que no és intrèpid sinó que se cenyeix fidelíssimament al que resulta dels fets investigats, acaba la peça de responsabilitat d’un procediment molt complex i extens amb la declaració d’un Judici d’inculpació formal, exteriorador d’un Judici de probabilitat d’una possible responsabilitat penal. Es tracta d’un pas endavant, qualitativament superior a la simple imputació indiciària, que ha de conduir (s...

Interrogar les flors ofertes en silenci:calzes, corol.les de secret, és un destí per a lliurar-hi tota una vida. Si poguésim, fora del riu, insommes, mantenir fins a la mort una pregunta, desmentiríem l’ombra. (Joan Vinyoli , “Interrogar les flors” ) Interrogues les flors i et donen un nom i una figura per cada instant de vida brollant en el verd nascut de l’aigua i en els colors que esclaten amb harmònica cadència, cridant-se l’un a l’altre dins l’esvelta perfecció de la bellesa oferta   en el silenci als ulls que s´hi emmirallen. I et donen també el nom del instants fugissers al final del silenci, quan   amb el misteri del temps a poc a poc es decandeix tanta bellesa. Però no et donen cap nom per explicar-te el secret del vincle rediviu de plenitud i decadència, de la vida que es vincla i de la mort dreçant-se. C.A.

  Estela de la democràcia (Stoa d'Atal, 330 a. C.)    Tot i haver defensat des de finals dels anys setanta que la monarquia de Juan Carlos havia de ser positiva per Espanya (i penso que globalment així ha estat), paral.lelament m’ha vingut   al cap, de forma recurrent durant tots aquests anys, la impressió que aquesta monarquia, que per consens havia presidit l’entrada i el decurs de la democràcia, no duraria més enllà del regnat del Príncep Felip, que demà comença. Segurament és una caparrada com una altra, que té a veure amb la convicció inicial, més intuïtiva que raonada o verificada empíricament, de què Espanya no és, i en tot cas no hauria de ser, o no podria ser, monàrquica de soca-rel. Els últims dos-cents anys, abans del final del franquisme, la monarquia no havia fet cap mèrit per ser respectada com institució permanent en les generacions successives, ben al contrari, els monarques havien fugit o s’havien autoexilat, i la monarquia de Juan Ca...

  En aquest temps tan saturat d’opinions i contraopinions, de discussions que només busquen fer valer el propi punt de vista, ni que sigui per uns instants, sense esperar ni tan sols la rèplica per veure almenys si aporta algun element valuós per encetar un diàleg, o alguna cosa que s’hi assembli, es reben com alenades d’aire fresc les reflexions de persones com Raimon i el Papa Francesc, en àmbits i temes ben diferents, però que tenen en comú un posicionament que ens convida a discórrer per les problemàtiques més difícils i controvertides amb esperit i mentalitat lliures, amb ànim obert al que el futur ens   pugui presentar, sense prejudicis de cap mena.      Llegeixo les reflexions de Raimon al Palau de la Música , en recollir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes ( quan diu: “sovint tinc la sensació que no sóc dels meus quan volen que sigui com ells voldrien” ; i afegeix: “això em passa amb gent que m’estima i que estimo i que volen que sig...

Si a Mariano Tancredo no l’ajuda el rei Felip, tindrem braus d’aquí t’espero i més d’algun esgarip. A la calba d’en Duran s’hi juga una altra partida, el silenci és expectant al final de la corrida. Madrid exagera el drama i aquí es viu com un sainet, però si hi hagués rematada la plaça fotria un pet. El mestre Mas, de moment, és Tancredi Falconeri , i ens explica l’argument, perquè tothom se l’aprengui, que com deia Lampedusa per més que allà tot canvïi la nostra és una altra musa que fa que res no ens desvïi. Si a Madrid coronen rei, que els aprofiti la festa, que per llevar-nos la pell no hi ha monarca amb prou testa. Entre Tancredo i Tancredi, republicans i monàrquics, perquè tota Europa ens cregui proclamem que som autàrquics. Tenim un rei en conserva, republicà per més senyes, que regna però no governa, Oriol Junqueras I (i potser serà e...

    L’abdicació del rei sembla que ha agafat tothom per sorpresa. No estàvem preparats per un esdeveniment que era perfectament plausible des de fa temps? Sigui com sigui, donat que de tota manera no deixa de ser un fet històric que posa en qüestió algunes coses en aquest moment precís, no puc deixar de fer-me algunes reflexions:      1.-   República o monarquia?: Democràcia!     Serà positiva la successió si Felip VI és capaç d’adquirir, per mèrits propis i no simplement dinàstics, la legitimitat democràtica que va haver d’adquirir el seu pare sortint de la dictadura. Joan Carles ho tenia difícil, però en moments de transició com aquells diria que les coses se li van començar a posar de cara quan va saber percebre que la voluntat de la immensa majoria era caminar per la democràcia amb el referèndum de la Constitució de 1978. Ara Felip VI té d’entrada la legitimitat que li atorga la mateixa Constitució, però ho pot teni...