quadern d'en Cinto Amat

Et pares una estona a analitzar l’any que està expirant i et dóna la impressió que ben poques coses acaben sent el que semblava que havien d’haver estat: el Pacte per l’Educació resta pendent de concretar-se en una Llei que encara desperta massa dubtes entre els ensenyants; el problema de la sequera (irònicament solucionat pel temps mateix) va desvetllar diferències territorials, soterrades, que semblava que no havien d’existir; el finançament s’ha convertit més en una qüestió partidista que en un argument d’unitat; les eleccions generals i els debats previs de fa uns mesos sembla que es vagin celebrar fa molts anys, perquè els pressupostos de què partien van canviar radicalment en qüestió de dies; els congressos dels diferents partits van ser com encenalls que es van apagar ràpidament, i en alguns casos van aportar més problemes que solucions; el jutge Garzon, expert en obrir i tancar expedients, fer i desfer comissions que es queden amb un pam de nas, ha creat expectatives que ell m...

Deixa el santoral i seu a la taula. No veus que és Nadal ? Para de fer el maula, treu-te la corona, tanca ja el missal i menja una estona. No veus que és Nadal ? Pensa que les pedres, que et van fer tant mal, espanten les llebres. No veus que és Nadal ? Avui plou i neva, mira el finestral ! Alegra’t, Esteve, que encara és Nadal ! Acaba el torró i beu a galet. Pots buidar el porró perquè fa molt fred. No ho diu el diari, però sigues formal, creu-te el calendari: encara és Nadal ! C.A.

" El somni de Josep", Monestir romànic de San Juan de la Peña "Josep, el seu home, va pensar de repudiar-la en secret. Mentre s'ho rumiava, vet aquí que un àngel se li va aparèixer en un somni i li va dir: no tinguis por de prendre a casa Maria, la teva dona". (Mateu 1, 20) La mirada discreta, palplantat amb la vara, males llengües fan córrer que t'adorms a la palla, que algú fica la verga i tu dónes la cara, que, infeliç i mansuet, només pares l'espatlla. Però tu calles, pacient, perquè el somni t'empara: abans de viure junts la companya és prenyada i posaràs el nom a l'infant que et diu pare, al món meravellós que per dintre et treballa. Has optat per ser l'últim al racó de la història, per polir els prejudicis amb el ribot humil i escombrar els encenalls del fuster més anònim. Dónes pas a la veu que ha dictat el teu somni, al futur que emmiralla el teu rostre tranquil amb la mare i el fill sostenint la memòria. C.A.

Joan Miró, El naixement del món, 1.925 Hi havia la llum. Però no hi havien els pastors, ni la mula, ni el bou, ni l’àngel, ni els mags, ni l’estrella. I enmig d’aquella llum germinal la noia va adonar-se que estava a punt de trencar aigües. Just abans de trencar-les, tingué un pressentiment . No aguantà més, es deixà anar de plaer i de dolor, i barrejat amb les aigües que brollaven va néixer el firmament. Sota la volta celeste va ressonar el primer plor i va degotar la primera llàgrima d’alegria.

Sabíem que les escasses garanties del món de les subprimes , de les modestes, o no tan modestes, percepcions de crèdits hipotecaris de part de classes treballadores amb pocs ingressos i poques possibilitats de retornar-los, estaven a l’origen d’una part de la crisi financera originada als EEUU, i que a casa nostra té el seu paral.lelisme amb els crèdits bancaris fàcils i l’augment de la morositat. Ara sabem també que el motor principal d’aquesta monumental crisi financera no es troba en les dificultats de tornar els diners de part dels titulars de les hipoteques brossa, de les classes modestes, sinó en el muntatge hipercapitalista dels fons especulatius, desregulats del tot, que prometien rendibilitats màximes amb el mínim de temps i al marge de la cobertura del capital realment existent. Sabíem que les classes modestes s’exposaven a perdre la casa rebent quantitats que no podien tornar. Ara sabem que el que es feia amb els seus diners, i amb els diners dels petits i mitjans inverso...

Escolta en silenci les veus que la criden: no sap si lliurar-s´hi o guardar la crida per fer més pregona, sotjant la distància, la clau del missatge que a penes albira. No és massa atrevida, però tampoc poruga, i entén que hi ha coses que no comprendria. Batega discreta en cada trobada, conserva orgullosa allò que ens uneix de cada paraula, potser no parlada, només pensarosa, maldant en l'intent de ser més entesa. Plàcida companya de totes les hores, roman al seu lloc feliç i segura. Ens mena al vell port d'on fa temps sortírem i ens vol al costat quan el temps apressa. Agombola l'aigua del corrent que ens porta i assenyala el nord de la gran travessa: la nostra amistat. C.A.

Escoltar Miquel Roca és escoltar el sentit comú que et parla en persona. En l’acte institucional de commemoració dels trenta anys de la Constitució a l’Ajuntament de Mataró, Miquel Roca s'ha declarat un defensor apassionat de la Constitució, situant-la en el context de la seva creació (de conflicte social i de crisi econòmica encara pitjor que la actual), encarant la formulació sense fisures interpretatives de drets i llibertats, cercant de donar solució a la qüestió basca i catalana sense deixar de reconèixer el dret de les altres Comunitats a acollir-se al mateix procés de descentralització autonòmica. El període d’aquests trenta anys, el més llarg viscut en democràcia en la història de l’Estat espanyol, definit tradicionalment com Estat de pronunciamientos i asonadas , avala l’eficàcia d’aquest instrument legal fonamental que es va fer ( ha recalcat Roca ) pensant sobretot en què sortís bé . Convençut com està que és un organisme viu i adaptable amb voluntat política, creu qu...

De tant en tant, quan creix, la Muga fa mugada, i al rentador les aigües enyoren la bugada i el so del picador sobre la pedra allisada. Llorenç ja no veu res des de l’església tancada. C.A.

Condoleezza Rice, la secretària d’Estat USA en funcions, s’ha despedit de la reina Isabel d’Anglaterra intrepretant al piano, amb acompanyament de corda, un repertori de Brahms en la intimitat dels salons del palau de Buckingham ( veure aquí ), deixant constància de la seva inspiració i perícia com a pianista especialitzada justament en Brahms. Res a dir de la sensibilitat artística de la secretària . Potser la preferència per Brahms li ve del seu to tràgic, de les variacions i filigranes acumulades als moviments finals de les composicions, de la necessitat d’haver de demostrar maneres refinades al final d’un mandat desastrós. Per aspera ad astra, que deien els antics, de la prosa aspra de la feina quotidiana a les emocions subtils de la composició musical. D’Iraq a Buckingham, del desastre de les finances als acords del piano, de Busch a Brahms. Ignorem si en algunes de les reunions del gabinet neocon de la Casa Blanca Condoleezza tocava Brahms per amansir les feres. Potser no e...

Ara que els d’Iniciativa ens volen fer pagar els plàstics amb arguments perifràstics, com que cal nova inventiva perquè els pobres ignorants que som els consumidors deixem de ser pecadors i purguem, petits i grans, pel cost de millions de bosses, ¿ no seria més planer posar bosses de paper i no donar tantes coces ? Ecòlegs de faristol, busquen penjar-se medalles a compte d’escorrialles que fan pudor de formol. C.A.

Què ens tocaran, o què ens diran que hem d’interpretar. Veurem què diu el TC en la Sentència sobre els Recursos del PP i del Defensor del Poble contra l’Estatut. Es pot esperar qualsevol cosa, tenint en compte la degradació a què s’ha autosotmès aquest Tribunal amb les seves trifulgues internes, exacerbades des de fora pel mateix PP. La qüestió principal serà, sens dubte, la forma com encari el problema de legitimació que s’hauria de plantejar, donat que es tracta d’uns Recursos de naturalesa política, revestits d’arguments jurídics, en un context en el que tots els tràmits de la Constitució s’han observat rigurosament: presentació del projecte pel Parlament de Catalunya, discussió i acord a les Corts i Referèndum aprovatori. En aquestes circumstàncies, pot el TC atribuir-se una legitimitat superior a la que reconeix la mateixa Constitució, en els tràmits d’aprovació de l’Estatut, al Parlament, a les Corts i a la Comunitat que l’ha referendat? Aquesta és la qüestió fonamental. Mai, ...

Paradoxes del temps, el blanc i el negre d’ara, d’aquesta foto sépia, és el vívid mirall dels colors de llavors, de la joia a la cara, de la il.lusió arbrant-se com al mar el corall. Enduts pel flux de l’ara i l’ahir que mai no es para, mirem endins i som reflexos d’un retall pintat sobre el que fou i el que volem encara, el verd del fons i el blau perdent-se aigües avall. Els qui de lluny mirem i els qui de lluny somriuen, som ells o són nosaltres imantats per la crida d’aquells anys que obstinadament ens sobreviuen ? No podem abastar la imatge que ens convida a traspassar el mirall, però sí seguir la llum que uneix tots els records brollant entre els dos ulls. C.A.

El darrer poemari de Joan Margarit , "Misteriosament feliç" (Proa), és un assossegat i lúcid recorregut des de la infància fins al raval d’allò que és últim, la mort. Convoca la infància com qui busca l’explicació del que s’acaba: Hi ha un nen que juga a amagar-se en la fosca de la infància. I un vell que, descalç, el busca sentint el fred de la gespa humida per la rosada. (Parc de la infància) Com qui des del final pot recuperar-la definitivament: Vaig passar molt de temps sol a la infància, i ara la vida em torna a aquell indret on sense pressa puc, com els ocells, sentir que la distància és als ulls. (Forès 2008) I la mort s’albira com un comiat quiet, tranquil, despullat de qualsevol inquietud i, malgrat tot, compartit: Sense racons per a la por, la casa m’ha despullat els ulls. Ni l’esperança pertorbarà l’última mort. No hi ha cap altra casa pels qui estimo. (Despedir-se) Com l’última escena, il.luminada pel que queda d’una absència finalment, misteriosament...

Esgarrifança és el que produeix la lectura del Diari d’un pistoler de la FAI , transcrit per Miquel Mir en el llibre del mateix títol (Proa, 2008), que parteix del text sencer del diari del membre de la FAI, Josep Serra (nom de guerra), i del testimoni directe de Maurici B, actualment un avi venerable i fa setenta anys, quan en tenia catorze, fillol i company del Josep a la mateixa Patrulla de Control de la FAI , entre juliol de 1.936 i maig de 1.937. El diari està escrit a Londres, on el Josep S. es va traslladar a finals de 1.939, a un pis de l’amic brigadista Steve , convenientment assortit amb bona part de les obres d’art i objectes de valor que havien requisat d’esglésies i cases adinerades durant les passejades de les Patrulles de Control, i que havia anat enviant amb caixes ben preparades i dissimulades els últims mesos de la guerra civil, quan veia que el seu futur a l’estranger es podria refer econòmicament amb la venda de tot aquest material. És a dir, que entre l’escript...

Dues històries paral.leles: la de l'insubstancial aspirant a parlamentari, Pelai Puig Alosa , que acaba a la Conselleria de Cultura de la Generalitat, i la del tauró refinat i especulador, Ginès Jordi Martigalà , que acaba surant a les aigües de la Barceloneta amb la madonnetta del Bronzino de companyia. I per entremig, molta divagació artística per suavitzar el mal rotllo, molta Galeria Borguese , molta Veritat de Bernin i, molt de cataplasma seudofilosòfic i molts jocs de fira giravoltant la política per dissimular les carències d’una narració que fa aigües per tots costats. Defraudació sense pal.liatius: aquesta és la impressió que m’ha deixat la darrera novel.la de Baltasar Porcel, “Cada Castell i totes les ombres”. Poc castell literari i moltes ombres narratives, amb una sintaxi torturada i a voltes incomprensiblement mal resolta (aquests pronoms relatius penjats al principi de moltes proposicions, aquesta manca de verbs per determinar l’acció, aquest abús de l’ablatiu ab...

No t’han fet President perquè tens la pell negra. Tampoc els estels neixen perquè la nit arriba, però la claror que vetlla la fosca al cap del dia guarda el sabor i el bes del sol que no vol perdre, i aquest broll saborós del gresol de la terra, que congria els colors sobre l’arc de la vida, adolla ara en un punt on és l’eben que brilla. Perquè no és per la pell, però ets President, i ets negre. Ja és hora de provar si de veritat podem , si l’audàcia és capaç d’adreçar l’esperança, si el vessant de fortuna ens canvia el futur i si el teu verb, Barack, assaona aquest erm on no arrela l’entesa ni floreix la paraula. Ja és hora d’apostar pel color més madur. C.A.

Si yo tuviera que nombrar, oh Mundo Occidental, tu espectáculo y paisaje más poderoso, No serías tú, Niágara – ni vosotras praderas sin límites – ni las gigantescas grietas de tus gargantas, Colorado, Ni tú, Yosemite – ni el Yellowstone con todos los bucles espasmódicos de sus géiseres que suben hasta el cielo, apareciendo y desapareciendo, Ni los conos blancos de Oregon – ni el cinturón de grandes lagos del Hurón – ni el curso del Misisipí: Yo nombraría a la humanidad que bulle ahora en este Hemisferio – la vocecita silenciosa que vibra – el día de elecciones en América. (Su corazón no está en los elegidos – el acto mismo es lo importante, la elección cuadrienal), La extensión del Norte y del Sur, despierta – en las costas y en el interior – de Texas a Maine – los Estados de las Praderas – Vermont, Virginia, California, Por fin, la lluvia de votos desde el Este hasta el Oeste – la paradoja y el conflicto, Los copos de nieve que caen innumerables – (conflicto sin espadas, Aunque más po...

Depravació mental en un solar devastat. Perquè solar devastat moralment és el que delimiten els contorns de l’angoixa, de la por, de l’acorralament, de la soledat, de la claustrofòbia, de la submissió, traçats pel règim franquista en el terreny de conquesta immediatament després de la guerra. I depravació mental és la que s’incuba en aquest abocador de deixalles morals: la perversió d’arribar a entendre com un dret d’intromissió i d’apropiació el que no és més que una imposició, una irrupció violenta al si de les relacions més fràgils i amenaçades, per aniquilar-les del tot. Acció devastadora que no s’esborrarà de la memòria ni amb tres, ni amb cent anys de penitència amb breviari. Una acció imperdonable per més que es confessi. El mal consumat amb les maneres i les formes titellaires de l’uniforme militar i la sotana. Gira-sols cegats quan esperaven poder veure la llum. ( Pel.lícula inspirada en el seu precedent literari : Alberto Méndez, "Los girasoles ciegos" )

P. Brueguel el Vell: "El triomf de la mort" Tots viuen tots moren tots dormen tots cauen tots tornen tots guanyen tots perden tots absolts tots lliures tots sants. Què en farà la història de tanta memòria ? Tots estimen tots esperen tots sofreixen tots ajuden tots obliden tots se’n van tots s’embruten tots s’aixequen tots esclaus tots culpables. On paren les restes d’aquest vendaval ? No preguntis més. Tanca ja la porta i deixa les claus al primer que passi. O serà el darrer ? C.A.

Un Conselh molt Generau al bosc duia un caçador, d’escopeta, gens babau, d’aquells que tiren rodó a tot allò que s’escau. El Conseller de l’ambient tenia al bosc una óssa que passajeva content, refetona i tota bruna: Hvala li deia la gent. Tant disparà el caçador que un dia s’empipa l’óssa i amb rabiós alè de gossa se li enganxa al camalló i els pantalons li destrossa. Salta, boig, el caçador: xiscla l’home, crits a l’aire, l’escopeta de cantó, els pantalons al garró i el sarró a cal drapaire. - Que se’n vagi el caçador. - Que atrapin ja aquesta óssa , exclamen els dos fent coro, volent l’un agafar l’óssa i perdent l’altre el decoro. L’óssa engrapa el caçador. El caçador fot uns trets, l’óssa al caçador s’aferra i al Síndic li treu les dents fent-lo anar de cul per terra. Aquest blasma el caçador prometent matar aquella óssa, i emprenyat el Conseller envesteix Síndic i bèstia per acabar la comèdia. Cap amunt s’enfila l’home, l’óssa avall va com el vent i fent-se els dos el valent, a...

Aquesta tarda a taula, brindant amb els amics, aquests eren els anys més joves i més dolços, a punt per compartir carícies i desigs, oberts al gust del temps i de futur golosos.

Fa dies que vaig llegir “Un home a les fosques”, l’última novel.la de Paul Auster , i encara veig el pobre Owen Brick , un estrafolari caporal ignorant de si mateix i de l’estranya guerra secessionista del seu país, escindit entre dos móns possibles, mirant de sortir del pou on cruelment l’ha deixat l’autor-protagonista Brill-Auster, en un començament vigorós de la trama que es desenvolupa, però, amb digressions que l’aigualeixen progressivament, fins que recupera el pols i la força narrativa quan torna a l’atmosfera del personatge que s’inventa les històries per fugir de la seva nit fosca com l’obsidiana, del seu propi pou vital, històric, familiar, real i irreal alhora. La novel.la té coses interessants, tot i la fractura narrativa que presenta, em sembla, entre les dues històries que la componen, que podrien ser dues novel.les diferents. La primera no m’acaba de convèncer, i la segona em recorda coses de “L’Animal moribund ” de Philip Roth , amb registres diferents, potser més pr...

La Resolució del jutge Garzón obrint diligències penals, a instància de diferents Associacions per la Recuperació de la Memòria Històrica i alguns particulars, per la presumpta comissió de delictes permanents de detenció ilegal, sense donar raó del destí de les víctimes, en el context de crims contra la Humanitat, durant el període comprès entre el 17 de juliol de 1.936 i el 1.952, es mou entre l’imperatiu ètic institucional i l’excés jurídic. Imperatiu ètic institucional perquè, com diu, “optar per la no obertura del procediment seria una instrumentalització negativa de la justícia... es tracta, en definitiva, d’una forma de rehabilitació institucional davant el silenci desplegat fins avui, que no només ha atorgat de facto l’extinció de la responsabilitat penal sinó la impunitat “ als autors d’aquests crims. En aquest sentit, Garzón pren la iniciativa d’investigar els crims de l’estructura franquista, entesa com “organització coordinada i conscient, orientada a acabar per les vies de...

Hi ha dies que es retarden, que no passen, instal.lats al si del pur entretemps, sense res abans, sense res després, lliurats a l'instint de les coses blanes. Les busques s'han penjat a les capçades i juguen amb el sol de l'inrevés: estranyament, no creix ni avança el temps, dura tan sols, com si volgués quedar-se. Perdura i cau com les fulles dels arbres, no vol fugir ni anar més endavant, vol guardar el pes i el pensament de l'aire. Hi ha dies que només són una tarda, una claror distesa en els brancalls per mantenir la lleu frisor de l'ara. C.A.

A Mataró no tenim auditori però tenim un dels millors orgues de l’Estat , a la Basílica de Santa Maria, construït per Gaietà Estadella el 1927, i feliçment restaurat, amb quatre teclats, 61 registres i 276 tecles. I en el concert del dissabte passat, dins dels actes del mil.lenari de la basílica, va sonar novament amb tota la seva força de les mans, i dels peus, del professor navarrès Raúl del Toro Sola que interpretà dos preludis i fugues, una tocata i fins a deu cantates , totes de J.S.Bach . El bosc simbòlic de Bach del que parla Eugenio Trías per a definir aquest compositor, “el més gran de tots els músics i el més difícil d’abordar” ( “El canto de las sirenas. Argumentos Musicales” , Galaxia Gutenberg ), es va fer present de forma esplendorosa. Entre les cantates va sonar la que és considerada una de les més belles, “Wachtet auf, ruft uns die stimme” ( desvetlleu-vos, la veu ens crida ), inspirada en la paràbola de les verges prudents i de les imprevisores, les que estaven a...

Avui compliria cent anys . Al llarg d’una vida intensa i dividida, amb una infància difícil, un matrimoni absurd i un amant absorbent ( Armand Obiols , pseudònim de Joan Prat ), abans, durant i després de l’exili ens ha deixat les pàgines més càlides de la literatura catalana contemporània, en les que hi transparenta el substrat d’una personalitat difícil, tancada, secreta, d’una descomunal força creativa. J.M. Castellet en fa una de les presentacions més agudes a les pàgines que li dedica a “Els escenaris de la memòria ”, on fa dir a la Rodoreda el que va interpretar com una confidència personal sobre el sentit de la seva passió per escriure, en el transcurs d’una visita-berenar a Ginebra el 1.973, pocs mesos després de la mort de l'Obiols: "Veus aquestes quatre parets? Això ha estat Catalunya per a mi durant molts anys: Catalunya, una abstracció i una nostàlgia, és a dir, tot el que s’ha viscut intensament i s’acaba. He tornat intermitentment a Catalunya aquests darrers ...

El posat de Ratzinguer i l’escenografia que l’envolta s’assemblen tant a les del Papa del Polònia que ens dispensen d’haver-nos de capficar massa amb els desastres que predica. Però per altra banda el que diu parlant de la crisi de la fe catòlica per la influència deletèria i destructiva d’una certa cultura moderna , i sobre el posicionament de l’home com a únic patró de la creació que porta a l’arbitri del poder, als interessos egoistes i a l’explotació, s’assembla tant al que prediquen ara mateix els apòstols del neocapitalisme ( Paulson, Benanke i Cia a EU, i els seu col.legues a la UE) sobre els desastres de les institucions financeres, el seu descontrol i la influència perversa de la desregulació imperant en el sector, amb termes apocalíptics propis de la fi dels temps neolliberals, atribuint els mals de la crisi a causes tan vagues i deletèries com els actius tòxics, les vendes en curt i les posicions especulatives a la baixa, totes elles definitòries d’una diabòlica cultur...

S’esvaniran els dies de Nova York, es fondran els carrers i els rostres que demanava Whitman , els fantasmes incessants i inacabables, caminant per les voreres de Manhattan. Però abans reposaran amb la calma matinal de Bryant Park, resseguiran pels carrers de Harlem l’Avinguda Malcolm X i a la talaia de Rockefeller Center recitaran Lorca : “La luz es sepultada por cadenas y ruidos en impúdico reto de ciencia sin raíces. Por los barrios hay gentes que vacilan insomnes como recién salidos de un naufragio de sangre”. Somiaran l’esvoranc de l’horror al cementiri de Saint Paul i es desvetllaran entre les parets del malson de Wall Street. Reprendran els passsos dels immigrants a les sales d’ Ellis Island , avançant pels carrers de Chinatown, de Tribleca i Greenwich Village. Es perdran amb plàcida indolència pels espais tranquils del Whitney, sorpresos per la quietud i la claror solitària de Hopper. Travessaran de vespre els portals lluminosos del Pont de Brooklyn i sentiran a l’altra banda ...

No acostumo a llegir bestsellers , i encara menys bestsellers d’acció o d’intriga. Vaig començar la lectura de “Els homes que no estimaven les dones”, de S.Larsson (Columna) amb la recança de pensar que potser em trobaria amb la típica novel.la que t’impel.leix a passar ràpidament les pàgines per veure què ve després, què li passa al protagonista que ja hagis previst o que et pugui sorprendre, per arribar al desenllaç i quedar més o menys satisfet, però sense haver disfrutat pròpiament del llenguatge que t’ho explica, de l’estil, de l’esforç creatiu de l’autor per donar forma i contingut a un món en el que et puguis sentir concernit, interpel.lat, meravellat des del punt de vista literari. En aquestes novel.les interessa molt el que passa , i molt poc el com passa . Els personatges són generalment estereotips, i la narració sol ser la negació de la literatura, es conforma amb frases curtes, d’una obvietat que et desarma, d’una simplicitat que depèn només del galimaties, laberint o...

El científic Stephen Hawking , que fa pocs dies expressava la seva incredulitat quant a l'eventual descoberta del Bosó de Higgs, amb l’accelarador de partícules que acaba d’entrar en funcionament a Suïssa, i que podria donar una explicació plausible de l’origen de l’univers o Big-Ban, ha deixat anar a Santiago de Compostela dues afirmacions contundents i inquietants: desxifrat el genoma humà, i modificats aspectes com la intel.ligència, els instints i la duració de la vida, amb la consegüent aparició de superhomes, hi haurà problemes polítics greus amb els humans no millorats que seran incapaços de competir i que presumiblement moriran o es convertiran en irrellevants; d’altra banda, està convençut que serà molt difícil evitar el desastre i la desaparició del planeta Terra en els propers cent anys. Paraules gruixudes, molt pessimistes, que no es corresponen amb l’optimisme científic i vitalista de Hawking , capaç d’explicar els orígens de l’univers i de sucumbir davant les pr...