Misteriosament feliç
El darrer poemari de Joan Margarit, "Misteriosament feliç" (Proa), és un assossegat i lúcid recorregut des de la infància fins al raval d’allò que és últim, la mort.
Convoca la infància com qui busca l’explicació del que s’acaba:
Hi ha un nen que juga a amagar-se
en la fosca de la infància.
I un vell que, descalç, el busca
sentint el fred de la gespa
humida per la rosada.
(Parc de la infància)
Com qui des del final pot recuperar-la definitivament:
Vaig passar molt de temps sol a la infància,
i ara la vida em torna a aquell indret
on sense pressa puc, com els ocells,
sentir que la distància és als ulls.
(Forès 2008)
I la mort s’albira com un comiat quiet, tranquil, despullat de qualsevol inquietud i, malgrat tot, compartit:
Sense racons per a la por, la casa
m’ha despullat els ulls. Ni l’esperança
pertorbarà l’última mort.
No hi ha cap altra casa pels qui estimo.
(Despedir-se)
Com l’última escena, il.luminada pel que queda d’una absència finalment, misteriosament, feliç:
Llum de la soledat incompetent:
enfocaràs un escenari buit
il.luminant el meu final feliç.
I la meva alegria sense mi.
(Després)
Com la darrera possibilitat de comprendre el passat sense error , un lloc obert i tanmateix només definible per l’alegria de no haver de tornar:
Alhora que la vida creix la mort.
Hi ha només una possibilitat:
la de comprendre la paraula “últim”,
un lloc obert sense saqueig possible.
L’alegria de no tornar mai més.
(Últims llibres)
I per això li fa dir a la mort en el llarg diàleg final:
Comprendre és confiar en el que és a prop
apel.lant al passat com a refugi.
I tot és- jo també- dintre d’un càlcul
llarg i precís que acaba: igual a zero.
...
Sóc l’últim do. M’honoraràs callant.
...
La vida té sentit
perquè s’acaba i, com en un poema,
el més difícil sempre és al final.
i ara la vida em torna a aquell indret
on sense pressa puc, com els ocells,
sentir que la distància és als ulls.
(Forès 2008)
I la mort s’albira com un comiat quiet, tranquil, despullat de qualsevol inquietud i, malgrat tot, compartit:
Sense racons per a la por, la casa
m’ha despullat els ulls. Ni l’esperança
pertorbarà l’última mort.
No hi ha cap altra casa pels qui estimo.
(Despedir-se)
Com l’última escena, il.luminada pel que queda d’una absència finalment, misteriosament, feliç:
Llum de la soledat incompetent:
enfocaràs un escenari buit
il.luminant el meu final feliç.
I la meva alegria sense mi.
(Després)
Com la darrera possibilitat de comprendre el passat sense error , un lloc obert i tanmateix només definible per l’alegria de no haver de tornar:
Alhora que la vida creix la mort.
Hi ha només una possibilitat:
la de comprendre la paraula “últim”,
un lloc obert sense saqueig possible.
L’alegria de no tornar mai més.
(Últims llibres)
I per això li fa dir a la mort en el llarg diàleg final:
Comprendre és confiar en el que és a prop
apel.lant al passat com a refugi.
I tot és- jo també- dintre d’un càlcul
llarg i precís que acaba: igual a zero.
...
Sóc l’últim do. M’honoraràs callant.
...
La vida té sentit
perquè s’acaba i, com en un poema,
el més difícil sempre és al final.
(El vell i la mort)
Però perquè el poema és sempre un lligam:
Hi ha algú que en algún lloc
llegeix aquest poema.
Jo també estic llegint-te
a través dels meus versos,
que els teus ulls van seguint.
Dels pocs llocs on trobar-nos
un d’ells és la tristesa.
(Vers la tristesa)
la darrera paraula la té l’espera (no l’esperança?) sense urgències:
Aquests poemes parlen d’esperar.
Perquè, sempre, l’amor és un assumpte
de les últimes pàgines.
No hi ha cap més final que pugui estar
a l’altura de tanta soledat.
(L’amor que no m’espanta)
Però perquè el poema és sempre un lligam:
Hi ha algú que en algún lloc
llegeix aquest poema.
Jo també estic llegint-te
a través dels meus versos,
que els teus ulls van seguint.
Dels pocs llocs on trobar-nos
un d’ells és la tristesa.
(Vers la tristesa)
la darrera paraula la té l’espera (no l’esperança?) sense urgències:
Aquests poemes parlen d’esperar.
Perquè, sempre, l’amor és un assumpte
de les últimes pàgines.
No hi ha cap més final que pugui estar
a l’altura de tanta soledat.
(L’amor que no m’espanta)
Comentaris