La Marxa reial i les processons de Setmana Santa a Mataró

 

  

 Vistes les reaccions ciutadanes per la interpretació de la Marxa Reial el divendres passat a la sortida d’alguns passos de la basílica de Santa Maria per la processó de Setmana Santa, em faig algunes reflexions.

 El fet que la Setmana Santa es declarés oficialment, ja fa uns anys, Patrimoni Cultural de la Ciutat de Mataró, vol dir que les diferents formes d’expressió que la constitueixen, culturals i religioses, guarden relació directa amb la dimensió  social dels seus ciutadans, de tots els seus ciutadans. En aquest sentit, cal valorar dos aspectes sense els quals la declaració de Patrimoni Cultural ciutadà perdria la seva significació. Un aspecte ens diu que les processons les protagonitzen les confraries amb els seus responsables i organitzadors, d’acord amb les diferents formes d’interpretar la pluralitat de tradicions que les configuren, locals o adoptades. Però no s’hauria de perdre de vista l’altre aspecte que defineix aquest Patrimoni, i és que les processons de Setmana Santa, justament perquè són processons que recorren els carrers i les places de la ciutat, tenen necessàriament un aire ciutadà que depassa la dimensió interna dels seus protagonistes o participants immediats i es projecta sobre el conjunt dels ciutadans que les segueixen amb diferents sensibilitats personals,  socials i religioses, de més a prop o de més lluny. Les processons tenen de rel aquesta vocació cap a l’exterior. Justament des de l’exterior, l’aportació del silenci dels qui les segueixen i dels qui s´hi afegeixen amb el cant de les saetes  completen i responen, a la seva manera, al sentiment religiós que se’ls proposa.

   En el respecte d’aquesta projecció externa cap a la ciutadania els  protagonistes i organitzadors de les processons haurien de mirar de no interferir en la pluralitat de sensibilitats de tots els que d’una manera o altre en participen, al marge dels components de les confraries. Una part important de ciutadans s’han sentit desagradablement sorpresos, i negativament impactats, per la interpretació reiterada de  la Marxa Reial a la sortida dels passos. Una marxa que té, a part del seu sentit propi oficial i protocol·lari, connotacions clarament militars en el seus orígens, infinitament allunyades del sentiment religiós de les confraries. L’Himne Nacional, que em mereix tot el respecte,  té el seu lloc i el seu moment en celebracions públiques de caràcter oficial. No hauria de ser utilitzat en les celebracions de caràcter religiós. La riquíssima tradició de música sacra, clàssica i popular, subministra infinitat de recursos a l’acompanyament dels passos, sense necessitat de recórrer a l’Himne Nacional.

   Penso que el respecte a la projecció externa de les processons dona més sentit a la dimensió pròpiament religiosa que contenen. Barrejar la religió  amb connotacions que cauen clarament fora del seu àmbit d’expressió i  que poden donar lloc a intents instrumentalitzadors de caire populista, sabem per experiència històrica i personal que sempre ha tingut conseqüències nefastes per a tots. Només cal recordar que la interpretació de la Marxa Reial es va incorporar de manera obligatòria a les processons de Setmana Santa per mandat dels dirigents franquistes els anys seixanta del segle passat. Culturalment hem d’evitar de mantenir qualsevol residu d’aquesta interferència,  i el sentiment religiós popular també en sortirà beneficiat.

 Entenc que la Comissió organitzadora de la Setmana Santa s’hauria de plantejar distingir entre el que forma part de les tradicions originals de les confraries i el que pot significar una adherència tergiversadora de les mateixes, o un afegit aliè a la seva significació, susceptible de ser interpretat com una politització indirecta o una instrumentalització indeguda del sentit religiós, universal, de les processons.