La grazia de Sorrentino

 

  Vaig sortir de veure el darrer film de Sorrentino, “La grazia”, amb dues sensacions que em rondaven. Una, entorn de la capacitat creativa del director que combina magistralment les dimensions de la realitat constituïda pels fets quotidians i el seu revers, la tensió entre la rutina i el significat que ens remet a un estadi superior impregnat d’un sentit social i una exigència moral. L’altra sensació guardava relació amb la lectura que havia fet, pocs dies abans, de fragments de Simone Weil, recopilats pel l’escriptor Gustave Thibon amb el títol de “La gravetat i la gràcia”, justament dos conceptes que estan a la base del film.

  A Mariano de Santis, el president imaginari d’Itàlia i home de dret que viu els últims sis mesos de mandat en el film, obsessionat per la veritat,  se li presenta amb tota cruesa la tensió  de rutina i significat des de l’experiència del passat i la urgència d’un present que li exigeix resoldre, a les portes de la jubilació i  l’absència definitiva (magistralment simbolitzada pel record de la dona morta ), el dilema moral que li suposen la signatura de la Llei d’eutanàsia (que considera contrària als seus principis) i de dues sol·licituds d’indult per a dos condemnats, home i dona, que havien assassinat la seva parella. El record, la culpa, el futur, la gràcia, la lleugeresa com equivalent del desig d’ingravidesa moral, la veritat i la mort, passen a ser els eixos de la narrativa de Sorrentino, succeint-se en plànols i converses tan suggestives com profundes. El Papa negre, igualment imaginari, dona la resposta definitiva als dubtes del president en l’última de les converses entre ells dos: “El que tu tens és la gràcia”. Resposta que de Santis interpreta i s’aplica amb l’ajuda d’un subordinat: “La gràcia és la bellesa del dubte”.

  Durant la cerimònia de presentació del film al darrer festival  de Venècia Sorrentino va dir: "He pensat en un president de la República que, darrere del seu aspecte seriós i fins i tot avorrit, és una persona enamorada de la seva difunta dona o de la seva filla, però també del dret i d'una sèrie de valors que la política hauria d'encarnar, però que cada vegada són més estranys de veure".  Afegia: “Crec que el dilema moral és un formidable motor narratiu, més que cap altre instrument usat més sovint". I reblava el clau:  "Els indults no són només instruments jurídics a disposició del president, sinó també una mena d'actitud davant del món i davant de la vida, una actitud amorosa ... M'interessava narrar a un polític que encarnés una idea alta de la política, la que hauria de ser, però que sovint, al meu entendre, no ho és gaire”.

   Una imatge especialment sorprenent de la pel·lícula és la del president fascinat per la ingravidesa de la  llàgrima d’un suposat astronauta italià, durant la connexió que el presenta dins la càpsula girant a l’espai. El president ressegueix amb el dit, des del despatx, la llàgrima flotant a la cabina de l’astronauta, i cap a final de la pel·lícula, quan ja es veu alliberat de la responsabilitat de la presidència, apareix ell mateix a l’interior d’una cabina exercitant-se en la ingravidesa. Una figura que em va semblar extraordinària i que em remet a l’ascensió moral i a la intuïció de Simone Weil a “La gravetat i la gràcia”.

   Rellegeixo alguns dels fragments de Simon Weil:

 “Tots els moviments naturals de l’ànima es regeixen per lleis anàlogues a les de la gravetat material. L’única excepció és la gràcia”.

  “La font de l’energia moral és a l’exterior de l’home, com l’energia física. Generalment la troba, i per això es fa la il·lusió que el seu ésser porta en si mateix el principi de la seva conservació. Només la privació fa sentir que es té necessitat... Només hi ha un remei per a això: una clorofil.la que permeti nodrir-se de llum. No jutjar. Totes les faltes són iguals. Hi ha tan sols una falta: no tenir la capacitat de nodrir-se de llum. Perquè abolida aquesta capacitat, totes les faltes són possibles”.

   “ No exercir tot el poder de què es disposa  és suportar el buit. És contrari a totes les lleis de la natura: només la gràcia pot fer-ho. La gràcia omple, però només pot entrar allà on hi ha un buit per rebre-la, i és ella qui crea aquest buit”

   “ Cal una representació del món on hi hagi el buit, per tal que el món necessiti Déu. Això implica el mal... Estimar la veritat vol dir suportar el buit, i en conseqüència acceptar la mort. La veritat és del costat de la mort”.

    Amb certa gosadia, subministrada per l’obra fascinant de Sorrentino, veig que el president, ideal i imaginat, Mariano de Santis projecta trets semblants, en el fons i en la forma d’expressió, amb els de Simone Weil: la gràcia, entesa com a inevitabilitat del dubte i necessitat de la llum, pot salvar-nos de la força de la gravetat, de la baixesa moral; suportar el buit per no exercir tot el poder de què es disposa és estimar la veritat deixant lloc a la gràcia, i en conseqüència acceptant la mort.