ERC dividida

 

  En la votació del Congrés Nacional extraordinari d’ERC, amb una participació de quasi el 80% del cens,  les  dues candidatures més rellevants a la direcció del partit (president, secretari i executiva nacional) presenten poca diferència: MiIitància Decidim, el 48’3 %, i Nova Esquerra Nacional el 35’3 %. La candidatura de Foc Nou queda tercera amb el 12’6%, però podria decidir el resultat de la segona votació en la que segons l’article 60 dels Estatuts les candidatures poden ser modificades fins a un 50% dels seus membres, sense canviar el candidat a la presidència.

   Aquests resultats s’acosten bastant als de la votació per a la investidura de Salvador Illa el passat mes d’agost, pel que es refereix a l’estat de divisió interna del partit: 53’5% per al sí i 44’8% per al no. Un partit internament fraccionat, i que reincideix en el seu fraccionament, com a conseqüència de les últimes eleccions al Parlament amb pèrdua de 13 diputats, que de moment no troba el camí per a repensar-se després de les seqüeles del procés.

   L’estat de divisió interna ve ratificat per les declaracions dels seus líders després d’aquesta primera votació. Sosté Oriol Junqueras que no se li pot discutir la legitimitat a la seva candidatura amb més del 48’% dels vots. Xavier Godàs replica que la meitat de la militància aposta amb fermesa pel canvi. Per la seva banda A.Bosch, de Foc Nou, creu que és una bona notícia que hi hagi una segona volta. I Ernest Maragall, exdirigent republicà, rebla el clau subratllant que Junqueras ha passat del 88% de l’últim Congrés al 48% actual, i es pregunta si algú s’imagina que Esquerra pugui presentar un candidat que no compta amb la confiança de la meitat del seu propi partit.

   No hi ha a la vista, per tant, cap possibilitat d’acord per refer les candidatures a la segona votació i buscar un consens que eviti en últim terme tornar a posar a la militància davant la constatació desagradable de la divisió interna del propi partit. Els candidats miren més pel prestigi personal que pel futur del partit, obviant temeràriament les conseqüències que la divisió portada fins al final pugui tenir en l’electorat més fidel d’ERC, el que després de tots els fracassos manté el partit en els 20 diputats del Parlament i els 7 del Congrés.

   Després de la segona votació definitiva quedarà pendent la segona fase del Congrés, la celebració del Plenari del Congrés Nacional en un termini màxim de 60 dies després de la seva convocatòria. El Plenari del Congrés Nacional és el responsable de la línia política d’ERC, i segons l’article 63 dels Estatuts les ponències polítiques, les resolucions o les conclusions aprovades pel Congrés Nacional són de caràcter vinculant per a tots els òrgans i càrrecs orgànics d’Esquerra Republicana, i també per als càrrecs institucionals del partit.

   Quina línia política podrà marcar ERC en l’estat de divisió interna en què es troba? Els ponents i els continguts de les ponències continuaran reflectint les discrepàncies irreconciliables dels líders i dels seus partidaris? Com serà possible el treball eficaç dels seus representants al Parlament, al Congrés i a l’Europarlament, si després del Plenari queden fossilitzades les posicions actuals? Les crides a la unitat seran pur artifici sense cap credibilitat.