Desconfiança o desconcert?

 

   Avui fa una setmana Junts va presentar una proposició no de Llei al Congrés dels Diputats perquè el President del Govern presenti una qüestió de confiança, amb aquesta succinta motivació: “A data d’avui, havent passat més d’un any des de la investidura del president del Govern espanyol, constatem la manca de voluntat política per part d’aquest de fer efectius, de manera completa i àgil, els acords adquirits. Aquesta dinàmica no ha possibilitat generar la base de confiança que es pretenia i que és del tot necessària per encarrilar la resta de la legislatura”.  

   Junts confon els acords adquirits pel president del Govern amb Junts amb una suposada generalitat d’acords adquirits amb tots els grups del Congrés. Una sinècdoque per justificar una insòlita qüestió de confiança que en realitat apunta a una encoberta moció de censura al president del Govern que Junts sap que no pot prosperar encara que com a tal proposició no de Llei tingués algun recorregut al Congrés. Com a tal proposició no l’hauria de tenir per manca de previsió reglamentària, però si el tingués serviria perquè Junts guanyés temps i Sánchez també per esgotar la negociació dels pressupostos, a costa de veure´s altra vegada sotmès a les pressions de Junts que busquen l’escenificació constant de la debilitat parlamentària de Sánchez per dissimular les contradiccions i el desconcert del seu electorat.

   Això de la desconfiança política vers els altres per desviar i ajornar l’enfrontament dels propis desconcerts va per barris. Puigdemont no es cansa de professar la seva desconfiança envers Sánchez i envers l’Estat globalment, i Sánchez ja va deixar clar que la seva investidura havia de fer de la necessitat virtut, és a dir, de confiança amb Puigdemont, cap ni una. Les escenificacions entorn de la confiança i la desconfiança no fan més que evidenciar els propis desconcerts de fons en un moment particularment exigent per a tots els grups polítics.

   Junts ha de mantenir la retòrica de l’enfrontament constant amb Sánchez perquè el fracàs de les promeses del procés ha desembocat en un riu de desconcert profund que travessa el seu propi electorat. Una part dels seus votants s’ha vist i sentit enganyat, i per tant és molt difícil que li torni a donar confiança per més que s’esforci en aparentar una ficció que la realitat ja ha demostrat que és mentidera. Una altra part d’aquest mateix electorat, el més pragmàtic i madur, el que potser mai no es va arribar a creure les falses promeses del procés, confia més en el que es pugui aconseguir estant a favor de Sánchez que estant-hi en contra.

   Mario Ríos analitza les dades del Centre d’Estudis d’Opinió i conclou que el problema de Junts no és Sánchez, és Aliança Catalana, per afegir elements significatius que es desprenen de la seva anàlisi, com que Sánchez aprova entre l’electorat de Junts amb un cinc sobre deu, i que quasi un 40% valora la seva actuació política amb més d’un sis. Això tradueix el desconcert al si de Junts i apunta a desqualificar com a poc realistes les fugides endavant de Puigdemont que ha convertit la desconfiança en la base del seu discurs polític.

   A ERC el desconcert en forma de desconfiança al si del propi partit ha quedat més que evidenciada amb els resultats de l’elecció de la nova direcció. I de cara enfora, el mateix Oriol Junqueras reconeix desconcertat la pèrdua de confiança del partit en sectors de l’electorat quan manifesta que ERC s’ha de  tornar a connectar amb la societat.

   El desconcert al si del PSOE també és evident. La necessitat de pactar amb Junts no acaba de quallar en la virtut d’acords concrets i eficaços. El desconcert al si del partit també és susceptible de causar estralls i crear una desconfiança creixent en el seu electorat que a partir d’un moment podria pensar en posar límits a la seva confiança.

   I és una llàstima, perquè l’escenificació generalitzada i narcisista de la desconfiança, dissimulant els propis desconcerts als que s’hauria de fer front,  malmet el que tal volta intueixen molts dels representants polítics quan raonen sincerament entre ells, inclús amb els adversaris: que és possible arribar a acords de mínims, tal com una part majoritària de la societat demana. Els pressupostos, a Catalunya i a l’Estat, diran.