Hi haurà pacte municipal a Barcelona?

 

  

Fa vuit anys, en les eleccions municipals del 2015, celebrades en temps de plena febrada del procés, es va poder constatar que mentre en l’àmbit de la política municipal els regidors electes dels diferents partits procuraven trobar fórmules per pactar els governs de cada localitat, mirant de conservar les bases dels projectes propis però oferint sortides prou flexibles per endegar la millor forma de servir als veïns, en l’àmbit de la política dels governs de Catalunya i d’Espanya la política de pactes era un univers aliè i desconegut.

   Considerant  l’exemple de l’Ajuntament de Barcelona en aquelles municipals, recordo que el PSC, que va patir una davallada espectacular de regidors respecte de les municipals del 2011 (va passar de tenir-ne 11 a tenir-ne només 4), va sumar els seus vots als de Barcelona en Comú (11), ERC (5) i la Cup (que va cedir 1 vot dels 3 que tenia) perquè Ada Colau sortís elegida amb la majoria absoluta de 21 vots.

 Eren mals temps electorals per al PSC que així i tot va arribar a un acord de govern amb Barcelona en Comú el maig de 2016. Un principi d’acord que va ser durament bescantat des de l’independentisme radical que el considerava un pas enrere en la configuració d’una nova hegemonia d’esquerres, sobiranista i constituent. Es deia que aquell acord de govern contaminava de forma notòria el que havia estat fins llavors el relat d’Ada Colau i els Comuns, un acord que allunyava la possibilitat d’articular una alternativa als vells partits que representaven a Catalunya les estructures i el poder sorgit dels pactes de la Transició, un pacte que allunyava la possibilitat d’una aliança d’esquerra transformadora entre l’espai dels Comuns, ERC i la CUP. Un espai que, a Barcelona, representava en aquell moment 19 regidors (a 2 de la majoria absoluta).

    L’acord, en efecte, es va trencar el novembre del 2017 per iniciativa de Barcelona en Comú, prèvia una consulta interna a les bases que per una majoria del 54% va optar per desfer l’acord amb els socialistes i tornar a governar en solitari. El suposat suport dels socialistes a l'aplicació del 155 va ser  el detonant que posà punt i final a una entesa que Colau era partidària de mantenir després d'un any i mig de govern en coalició. La piconadora nacionalista i l’efervescència independentista del moment van poder més que la voluntat d’enfrontar junts els problemes de la ciutat.

 Les municipals de 2019 les va guanyar ERC per una diferència de 4.800 vots sobre Barcelona en Comú amb qui empatava amb 10 regidors, produint-se una notable recuperació del PSC que n’obtenia 8.  A la sessió d’investidura del 15 de juny  (coincidint amb les últimes sessions del judici del procés) Ada Colau era elegida novament amb majoria absoluta gràcies als vots del seu partit sumats als del PSC i als tres que va cedir BCN Canvi-Cs, controlats per Manuel Valls. La cessió d’aquests tres vots que feien impossible que el candidat més votat, Ernest Maragall, obtingués l’alcaldia, va provocar un gran escàndol, amb llançament d’objectes durant la passejada per la Plaça de Sant Jaume, pitades i crits de “Ada Colau és un frau”.

  Ada Colau va manifestar que aquella investidura no era la que hauria preferit, perquè havia proposar fins a última hora una aliança dels Comuns amb ERC i el PSC, fos o no fos ella l’alcaldessa. El regidor de Barcelona en Comú, Joan Subirats, va demanar “superar la política de blocs i tornar a la política del diàleg” i va fer una crida perquè les forces que considerava progressistes s’entenguessin en endavant, tenint en compte que el resultat de les eleccions havia demostrat que hi havia una gran majoria d’esquerres. S’ha de dir que l’acceptació dels vots de Manuel Valls va comptar amb l’acord de la corresponent consulta a les bases dels Comuns que així mateix van optar per una coalició amb el PSC per més del 70%. Comuns i PSC van arribar efectivament a un acord de govern el 10 de juliol de 2019.

   La crida de Joan Subirats a superar la política de blocs i arribar a pactes  podria passar la prova definitiva a les eleccions del proper diumenge. El clima polític a Catalunya ja no és el de 2015 ni el de 2019, però queda per veure quina voluntat de diàleg es posa en marxa, i en quin sentit,  depenent dels resultats. En tot cas semblaria que aquell afany dels anys centrals del procés per demostrar una superioritat moral de l’independentisme sobre les altres opcions polítiques ha començat a perdre força. Com diu D. Innerarity, tractant-se de qüestions polítiques, és preferible aspirar a ser millor que a ser superior.