Un atzucac insalvable de governació

 


  Ara farà tres anys, el novembre de 2.019, es produïa, a efectes de la governació de l’Estat, una situació comparable a la que ara estem vivint respecte de la governació de la Generalitat. En aquelles dates de novembre de 2.019, a rel de la moció de censura contra Rajoy, la direcció d’ERC preguntava  a la seva militància: “¿Estàs d’acord a rebutjar la investidura de Pedro Sánchez si prèviament no hi ha un acord per abordar el conflicte polític amb l’Estat a través d’una taula de negociació?”

  Ni aquella pregunta, ni el breu article que Pere Aragonès publicà aquelles mateixes dates a La Vanguàrdia (“Les quatre potes de la taula de negociació), aclarien res de cara al diàleg per a la investidura de Pedro Sánchez. Més ben dit, no hi podia haver un diàleg mínimament productiu perquè la situació dels presos, per un costat, i el resultat de les eleccions per l’altre, ho impedien. El que hi havia, en tot cas, era una impotència inconfessada per ambdues parts, però percebuda amb claredat per la ciutadania: Erc es trobava presonera dins el bucle de les pròpies contradiccions, pensant en les eleccions autonòmiques, marcada de prop per la posició maximalista i irredempta de Waterloo i el llavors vicari Torra, que no volien cap acord ni cap taula de negociació, i el govern en funcions de Pedro Sànchez en aquells moments, quan encara no tenia assegurada la investidura, no podia donar cap pas endavant que l’apartés excessivament de les posicions mantingudes durant la campanya electoral respecte de la qüestió catalana.

   Malgrat aquell impàs marcat per la impotència d’ERC i del govern en funcions de Pedro Sánchez pocs mesos abans de la irrupció de la pandèmia, s’ha de dir que la trajectòria del govern PSOE-Unidas Podemos s’ha anat demostrant capaç de travessar amb relativa eficàcia les crisis acumulades durant aquests darrers tres anys, la de la pandèmia i la de la guerra d’Ucraïna, amb les greus seqüeles econòmiques, polítiques i socials d’ambdues, tant a nivell estatal com europeu i global. I la travessa s’ha fet amb l’aportació de les forces que van possibilitar la investidura de Sánchez, inclosa la d’ERC tot i l’oposició de Junts en el govern de Catalunya i en el Congrés, més aferrissada  després de les autonòmiques del 2021, quan va pactar sota condicions draconianes la investidura de Pere Aragonès.

  Ara, al cap de tres anys, s’ha produït el trencament del govern Aragonès amb l’estampida dels Consellers de Junts després d’una altra pregunta a la militància, aquesta vegada no a la d’ERC sinó a la de Junts: “Vols que Junts continuï formant part de l’actual govern?”.  La situació creada amb el resultat de la pregunta, que no ha fet més que posar negre sobre blanc les diferències irreconciliables de han vingut arrossegant Junts i ERC dins i fora dels successius governs de coalició, dibuixa un panorama substancialment diferent del que ha anat trampejant el govern central de coalició. PSOE i Unidas Podemos se n’han anat sortint. Els resultats de les eleccions generals d’aquí poc més d’un any ens diran si és possible o no la continuació de la mateixa coalició de govern, o si s’han de buscar altres combinacions, però no és previsible que dels seus resultats se n’hagi de desprendre una situació de total ingovernabilitat, encara que s’haguessin de celebrar noves eleccions si no fos possible una primera investidura. La governabilitat de l’Estat no estarà en qüestió per més difícil que sigui trobar una sortida.

  ERC i Junts, en canvi,  han trencat de manera irrevocable. La ingovernabilitat de la Generalitat està assegurada després de les properes eleccions autonòmiques, que no tardaran (després de les municipals?, després de les generals?), pels termes amb què s’ha produït el trencament del govern Aragonès. La retòrica de la unitat de l’independentisme  ha mort d’inanició, i els programes i lideratges respectius dins del mateix bloc han signat la incompatibilitat irreversible, per ara i per les eleccions que vindran. L’atzucac d’un altre govern de coalició de Junts i ERC, amb el suport de la CUP, ja no tindria sortida possible. Una recent enquesta del Gesop continua donant una majoria parlamentària independentista, però algú pot considerar creïble un altra coalició de govern independentista d’aquí un any?

   Mentre duri Waterloo això no és possible. I és metafísicament impossible, i políticament irrealitzable, que ERC modifiqui la seva posició actual per adaptar-la a les conveniències de Junts. Una probable escissió de Junts tampoc no donaria per fer viable un futur govern independentista. La lluita per l’hegemonia independentista, que Artur Mas va posar en marxa irresponsablement amb la metàfora esdevinguda realitat del “rumb desconegut”, ens ha abocat a tots a la condemna d’una governació impossible de la Generalitat des de l’independentisme.

 Durant tot el temps del procés s’han bandejat les obligacions més elementals per governar Catalunya, la Catalunya sencera. L’instrument essencial dels pressupostos generals s’ha menystingut. Els últims deu anys s’han prorrogat cinc vegades els pressupostos (el 2013, el 2016, el 2018,  el 2019 i el 2.021). El resultat de les eleccions anticipades de novembre de 2012 no va fer possibles els pressupostos de 2013, les plebiscitàries del 2015, per decisió de la Cup, no van fer possibles els pressupostos del 2016, i el 155 i la tardança en formar govern després de les eleccions de desembre de 2017 van fer impossibles els pressupostos de 2018, havent-se produït una doble pròrroga el 2018 i el 2019, i després la de 2.021 amb el nou govern de coalició de JuntsxCat i Erc. És immens el perjudici social, econòmic i cultural, a més del perjudici polític, que ha ocasionat el menysteniment de l’instrument essencial de què es disposava per revertir els efectes de les retallades iniciades pel primer Govern d’Artur Mas amb un  fervor de novici i els efectes de les successives crisis econòmiques i socials.  I ara Aragonès sembla que veu inevitable una sisena pròrroga per al 2.023 si els seus socis prioritaris (Junts i la Cup)  no voten a favor dels nous. La mà estesa del PSC no es pot acceptar, de moment, perquè segons Oriol Junqueras la tenen tacada per la repressió. Una repressió, la del PSC, que va ser la primera en apuntar la necessitat de l’indult.

   El que demostra el trencament és que la Generalitat no es pot governar només des de l’independentisme. La història dels darrers deu anys ha palesat que l’independentisme governant tot sol no porta a res de positiu. En algun moment ens haurem de permetre verificar, almenys durant uns altres deu anys com va senyalar Mas Colell ja fa temps, si les aportacions de les diferents formes del catalanisme no independentista a la governació de Catalunya poden aconseguir uns altres resultats.

 

 

     

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat