La fi del procés

 

Com reconeixen alguns dels seus líders i protagonistes destacats, des d’Òmnium fins a dins mateix de Junts, el procés ha arribat al seu terme després de la implosió del govern Aragonès i la demostració descarnada de les diferències  irreconciliables de programa i de lideratge d’ERC i Junts. El procés, que semblava que no s’acabaria mai, ara s’ha acabat i la seva conclusió consisteix en el trencament del govern en un moment particularment greu de la situació social i econòmica del país. El relat del procés, tot i la seva potència mobilitzadora, no ha arribat a cap conclusió de sentit fonamental respecte del que els seus protagonistes prometien, l’esdeveniment de la República Catalana en un termini curt de temps. Al contrari, ens ha deixat un país malalt, amb la representació política progressivament degradada, l’economia afeblida, les institucions menystingudes i la societat dividida.

  L’abandó del govern propiciat pel sector puigdemontista i laurista de Junts pot abocar a la ingovernabilitat de la Generalitat durant un temps indefinit. Si aquest fet es dona haurà significat el triomf de les tesis del com pitjor, millor, que aquest sector representa. L’actuació de Junts, almenys abans no es produeixi una escissió inevitable (no sabem si liderada per un Jordi Turull ara desconcertat i arraconat), s’orientarà a fer inviable la continuïtat de la legislatura, tal i com es desprèn de les consignes populistes de la seva presidenta titllant el govern Aragonès de fracassat i al mateix president de mancat de legitimitat democràtica per continuar presidint-lo, exigint una moció de confiança o la convocatòria d’eleccions.

  Què en trauria Junts d’unes noves eleccions? No pas una majoria electoral sinó la constatació de la impossibilitat de governar sobre les bases de l’Autonomia, apuntant cap aquella dinàmica del col.lapse que defineix el programa de la Cup, a la que s’adhereix incondicionalment la proposta de Junts amb l’exigència de concreció, garanties i terminis per fer efectiva la legitimitat de l’1-O : “Dibuixem un escenari en el que la tasca institucional reforci la creació de tensions i embats constants que ens condueixin cap a un nou moment de catarsi popular i institucional: la insurrecció democràtica. Aquesta insurrecció democràtica pot prendre la forma d’una vaga general, d’un nou referèndum d’autodeterminació o d’un acte institucional d’unilateralitat al qual les institucions es vegin forcades per les pressions del moviment popular. De facto, haurà de ser una concatenació de totes les formes possibles que porti el conflicte a una dinàmica de col.lapse per arribar a una posició de força per sobre la de l’Estat”.

  Aquesta dinàmica del col.lapse no és res diferent del que Carles Puigdemont exposava presentant les línies mestres del seu programa en un l’article del dia 6  de desembre de 2.020 a La Vanguàrdia (“Els acords amb l’Estat i el pactisme màgic”). Les idees-força del missatge de Puigdemont, les que ha imposat en el si de Junts, són la catalanofòbia de l’Estat espanyol, la inutilitat d’endinsar-se en acords conjunturals amb aquest Estat, el malbaratament de l’herència catalanista que en cada etapa no ha sabut aprendre dels seus errors ni dels llegats dels que ens han precedit, i la concepció de l’independentisme com un  moviment polític unitari que s’ha de proposar fites sempre avalades per àmplies majories electorals seguint una estratègia que no es pot ajornar, independentment de la correlació de forces ideològiques al Congrés espanyol. La unitat del moviment i les fites d’àmplies majories electorals queden rigorosament limitades amb l’opció de trencar el Govern, una decisió incomprensible que perjudica tant a Junts com a ERC posant fi al procés i que només té per objecte salvar el seu lideratge propiciant la cronificació del com pitjor, millor.

    Com s’ha arribat fis aquí? A través de la degradació del lideratge del que fou Convergència.  El desembre de 2019 es va produir el tomb definitiu: el Consell Nacional del PDECat aprovava  amb un 85% dels vots el “trànsit” cap a  JuntsXCat, amb quina organització s’hauria de fondre. La seva direcció, amb el president  Bonvehí al front, rebutjà la nova proposta de fusió, aquesta vegada tramitada de forma més pressionant políticament i moralment, per conducte dels presos, Consellers i alts càrrecs de la Generalitat, sota la inspiració de Puigdemont i la batuta de Jordi Sánchez, l’ideòleg de La Crida que ara lamenta i constata la fi del procés. La  confrontació, enmig d’una guerra de manifestos i contramanifestos, va acabar sepultant les restes de Convergència en els dominis de  Puigdemont. Es produí un acarnissament per ocupar, no algunes sinó totes, les parcel.les de poder a les que aspirava i continua aspirant el lideratge de Puigdemont.

  Del lideratge durador de Jordi Pujol que assimilava el partit i el  país a la seva persona, es va passar al lideratge somiador i erràtic, allunyat de la realitat plural, d’Artur Mas, i d’aquest, amb els avatars del procés al lideratge de confrontació del binomi Puigdemont-Torra que dividia el país, bloquejava les institucions, inutilitzava el Govern i liquidava el partit.  En els gens dels líders de Convergència estava impresa la seva data de caducitat com a organització política. Pels seus propis mèrits se la van carregar.

   A tot això, i per acabar-ho d’adobar, s’hi va afegir el lideratge de Laura Borràs, més sòlid com més ha sabut explotar la dimensió populista de la seva suspensió com a Presidenta del Parlament. Laura Borràs, que fou elegida per poc més de 2.900 vots candidata de Junts a les eleccions del 2.021, representa com diu ella mateixa el mirall de l’independentisme nítid i de la confrontació com únic programa. En el debat d’investidura Pere Aragonès va acabar reeditant la formació de Govern amb JxC per escollir Laura Borràs com a presidenta del Parlament. En el mirall de Borràs, Aragonès s’hi ha vist progressivament més borrós, més deformat, perquè aquest mirall reflecteix una imatge que pocs reconeixen, com un dia va veure el president valencià Ximó Puig. Pere Aragonès no s’hi podia veure reflectit si de veritat creia en una gestió eficaç del govern, si pensava que l’independentisme havia de trobar aliances més enllà d’ell mateix per travessar aquest temps d’una gravetat excepcional que exigia, no ja prioritats en funció d’un programa electoral concret, sinó una coordinació de tots els mitjans, econòmics, socials, polítics i culturals, per fer front amb un mínim de garanties a la crisi de la pandèmia, a la creixent crisi econòmica i a  les seves conseqüències.

  Vicens Vives ens avisava a Notícia de Catalunya del capteniment col.lectiu dels catalans després dels capgiraments en els que es barregen l’exasperació i el sentimentalisme, l’arrauxament i la rebentada, per després “començar de bell nou, planyent-nos de l’ensopegada però sense rumiar-hi, evitant de plantejar-nos l’anàlisi política, social i espiritual dels fets, gairebé disposats a perdonar-nos-en o bé a enlairar-los en nom d’un patriotisme mal entès. Gairebé diríem (si això no fos desmentit per la nostra actuació quotidiana) que ens plau de tenir aquesta història tempestejada, espaordir els estranys amb la suposada força erosiva de les nostres accions. Però tots sabem que ningú no voldrà embarcar-se amb nosaltres, prendre part en les empreses col.lectives que proclamem, si no vencem d’arrel els factors explosius del nostre temperament i eliminem tot histerisme els dies de responsabilitat suprema”.

  La realitat a la que a partir d’ara s’ha d’enfrontar el govern Aragonès per començar de bell nou l’obligaria a plantejar-se l’anàlisi política, social i espiritual  de la que parlava Vicens Vives, tenint en compte la societat catalana actual. És molt dubtós que la seva idea de consens, tal com l’ha deixada exposada en algunes intervencions anteriors a l’ensulsiada del  govern, puguin servir per enfrontar aquesta realitat i evitar la ingovernabilitat de la Generalitat. Els fets ho diran, però de bon inici el seu mentor Oriol Junqueras ja ha optat per refusar la mà estesa del PSC, quedant-nos si convé sense pressupostos per al 2.023, una proposta que la directiva de Junts segur que aplaudeix.