La via ferrada de Raimon Obiols

 


 

 L’últim llibre de Raimon Obiols (“Eltemps esquerp. Dotze apunts contra la decepció política”) és una finestra oberta que mira de proporcionar ventilació a la saturació del temps que ens toca viure, a l’aire que ens esdevé cada vegada menys respirable. I és també una mirada reflexiva, una escolta atenta de la multiplicitat de veus que poden ajudar-nos a interpretar aquest temps esquerp des del camp de la sociologia, de la història, de l’economia, de la literatura i, naturalment, de la política, per continuar endavant aplicant-t’hi uns pocs principis discriminants i normatius a partir de la decència de la gent corrent, l’única força que ens pot salvar, si arriba el moment.

  La reflexió de Raimon Obiols és profunda i respectuosa alhora. No imposa, proposa. No denuncia ni pontifica sinó que exposa, analitza i en treu conseqüències, tocant de peus a terra encara que sigui a mitja llum, valorant el coratge de la concòrdia i la doble regla d’una bona cavalcada: prudència i audàcia.

   Penso que els apunts sis al nou del llibre són el nucli de la reflexió, la pista d’aterratge cap on es dirigeixen els primers capítols i des d’on s’enlairen les últimes consideracions sobre els homes sense ombra que avui es troben a faltar, sobre la gran acceleració i la gran pausa de la pandèmia i sobre els canvis d’època. Aquest nucli central ens ve donat per la situació actual de Catalunya al final de la llarga marxa de la que el procés ha estat l’etapa final d’un camí que no ens ha portat enlloc.

   Com sortir de l’atzucac? Obiols apel.la al coratge de la concòrdia que concreta en uns pocs trets que es poden resumir: eliminar l’esperit de propaganda de què parlava Ramon d’Abadal i promoure el diàleg des de totes les posicions; abandonar les velles idees que la realitat ha desmentit; una revisió sense tòpics del passat, el recent i el més remot; jugar a fons la carta de l’evolució federal a Espanya i a Europa, i avançar simultàniament per la via d’un federalisme dels fets (cogovernança, reformes compartides mitjançant aliances progressistes, lleialtat federal...) i aprofundir en el camp de les idees i del diàleg cultural; a  l’hora d’establir ponts, cultivar la imaginació i abandonar la fantasia; exercir el sentit de l’atenció concreta als detalls de la realitat, de les persones, de les petites idees.

   Obiols sap prou bé que el camí de sortida és en realitat una via ferrada que cal emprendre amb audàcia i prudència, descartant definitivament les fugides endavant.

  Dia a dia s’acumulen més dificultats a la travessa per aquesta via ferrada. Les últimes, les derivades de les escoltes a protagonistes del procés amb la plataforma Pegasus. Creixen el cansament i les frustracions. En un article d‘ahir a la Vanguàrdia (Poder no saber) Antoni Puigverd deixava constància personal d’aquest cansament. Voldries, deia, perdre de vista aquest món que va girant embogit...som espectadors obligats i impotents d’un món emborratxat i sabem que no el tornarem a veure mai serè. Poder no saber res de l’espionatge i de les noves variants de la covid. Quin descans poder no saber res de les misèries partidistes... Tots els camins porten a una neurosi coneguda: el món és una presó. Puigverd tancava l’article  sense obrir cap finestra, endut només per la nostàlgia de la claror dels anys joves.

  La nostàlgia no té res a veure amb la via ferrada que proposa Obiols. La seva opció és la de mantenir la confiança en el futur de Catalunya. Però també penso que a l’hora de  sumar frustracions, quan els claus sembla que no aguanten i que al cos no troba punts de fixació, haurem d’aprendre almenys a compartir-les, de totes bandes, a retrobar-nos, si més no,  en aquella sensació de cansament comú de què parla el filòsof Byung-Chul Han a "La Societat del cansament”. Un cansament capaç de mirar i reconciliar, diferent del cansament en soledat “sense parla, sense mirada, que només separa”. Aquest cansament “fonamental i profund” allibera dels lligams de la identitat, “obre un “entre” que és un espai d’amistat com in-diferència on res ni ningú domina ni té preponderància sobre els altres”. “Es tracta, diu Byung-Chul, d’un cansament que dona confiança en el món, mentre que el cansament del Jo en tant que cansament a soles és un cansament sense món, que aniquila el món “.

 Alliberats dels lligams de la identitat i malgrat el cansament i les frustracions, potser serem capaços de segui endavant per mantenir i defensar els principis discriminants i normatius de què parla Obiols: la llibertat humana, la dignitat igual per a cada persona, el respecte a la veritat, el rebuig de la injustícia i de la dominació, la cura dels equilibris i dels paisatges del planeta, el conreu del llegat dels que ens han precedit.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Un moment gandhià per a Catalunya?

Té sortida la qüestió judicial de Puigdemont?

Notes del l’arxiu històric familiar (12). El franquisme: submissió i estralls