La retrotopia de Putin contra Europa

 

Baptisme de Vladimir I. Miniatura de la Crónica de Radziwill, S.XV

Sant Petersburg, Acadèmia de les Ciències


 En el discurs del 21 de febrer, poc  abans de la invasió d’Ucraïna, per justificar el reconeixement de les repúbliques de Donetsk i Lugansk, Putin va corregir la història, i amb ella el passat de la revolució de 1.917 atribuint a Lenin l’error de cedir al desigs dels nacionalistes no russos del partit bolxevic per atorgar a les repúbliques socialistes federades, entre elles a Ucraïna, el dret a sortir de l’Estat unificat sense cap condició. Segons ell, per aquest fet la desintegració de la  URSS estava escrita molt abans de la seva defunció el 1.989. Ucraïna com Estat independent, pensa Putin, és una creació artificial que es correspon amb aquell error històric que cal corregir, perquè Ucraïna és Rússia i com a tal no té dret a un Estat propi.

   Putin, doncs, es retrotrau al passat i es considera dotat del dret a corregir-lo. Aquesta atribució personal autocràtica, pròpia d’una ment paranoica delirant, va quedar prou evidenciada en la humiliació a què va sotmetre el seu propi cap del Servei d’Intel.ligència Estrangera en el transcurs del Consell de Seguretat previ al discurs de reconeixement de la independència de les repúbliques del Don Bass. Putin va interrompre bruscament l’exposició vacil.lant del seu cap d’intel.ligència amb aquest advertiment: “Estàs proposant que comencem una negociació? Parla, parla clarament!”

  En un article de fa pocs dies a La Vanguàrdia Nina L. Khruscheva  professora d’assumptes internacionals a Nova York i besneta de Khruschev es preguntava què hi ha en la ment de Putin, i abundant en la mateixa línia de la dimensió retrotòpica del mandatari es responia que de fa temps, d’acord amb la seva obsessió narcisista per recuperar la posició de Rússia com a gran potència amb la seva pròpia esfera d’influència ben definida, Putin ha expressat el seu desig de restaurar el regne cristià ortodox de La Rus (població) de Kiev que està a la base de la civilització russa, i que inclou Rússia, Ucraïna, Bielorússia  i les parts d’ètnia russa de Kazajistan. Segueix en aquest propòsit el mateix somni del dissident Solzhenitzyn, el qual, però, malgrat la seva obsessió nacionalista, mai va perdre la moralitat bàsica. Subratlla Nina L. Khruscheva que segons que va manifestar el president de l’Azerbaidjan el projecte de Putin  no és reinstaurar l’imperi en les antigues fronteres imperials sinó reunificar la nació eslava que considera indegudament sotmesa al control de països tercers, entre ells Ucraïna.

  Convé recordar que al centre del naixement dels estats eslaus es troba La Rus de Kiev, i en particular l’abandó del paganisme a finals del S.X amb la conversió al cristianisme del príncep Vladimir I, casat amb Anna, la germana de l’emperador de Bizanci Basili II. Des de llavors el component bizantí va diferenciar culturalment i religiosament els eslaus de l’est dels de l’oest. Les ciutats eslaves, com Praga, Kiev, Cracòvia, Pozman  o Novgorod, van ser la base d’una experiència política original, del desenvolupament d’una incipient economia urbana i de l’organització eclesiàstica del territori. Després de la invasió dels Mongols el 1.240, la disgregació dels principats en què va quedar dividida la Rus de Kiev va donar lloc a la formació de Rússia, Ucraïna i Bielorússia. En la seva particular visió retrotòpica Putin considera que el principat de Rússia és l’únic que va sobreviure a la invasió mongòlica, i per tant únicament a Rússia li correspon el dret de refer l’estat eslau en tota la seva extensió en tant que estat fundacional de la Rússia sencera, amb la inclusió d’Ucraïna que no té dret a ser un Estat independent.

   El somni retrotòpic de Putin troba en la invasió d’Ucraïna una realització singularment violenta però que es veia a venir en funció de l’afany expansionista fonamentat en la seva personal actualització del lebensraum (espai vital) de Hitler. Un particular lebensraum que projecta la seva justificació en una delirant correcció de la història, la de la Revolució bolxevic i la fundacional de la formació de la Rus de Kiev.

 L’antropòloga social noruega Erika Fatland, autora, entre altres llibres, de Frontera i Sovietistan, que ha recorregut la frontera més extensa del món entre Rússia i els catorze països fronterers, des de Corea de Nord (l’únic que no ha combatut militarment amb Rússia) fins a Noruega, sempre ha tingut clar que tres dècades després de la desaparició de la URSS, Moscou mai no ha deixat de considerar les repúbliques soviètiques perdudes com el seu pati del darrere, i que els que ho tenen pitjor són els països sense un gran recolzament internacional.

  En el pròleg de la seva darrera obra, Retrotopia, Z.Bauman parla de l’era de la nostàlgia en la que sorgeixen retrotopies, mons ideals ubicats en un passat perdut/robat/ abandonat, que s’ha resistit a morir. Les epidèmies de nostàlgia, diu Bauman, solen seguir les revolucions. Pel que veiem ara, semblaria que la caiguda del comunisme ha donat lloc a la imatge idealitzada d’un passat que en la ment narcisista de Putin exposa molts països d’Europa al risc de l’expansionisme rus.

  Des d’alguns sectors de l’esquerra es pensa que el final de la URSS i del Pacte de Varsòvia hauria d’haver comportat la dissolució de la OTAN per tal d’assegurar la consolidació de la pau en una dinàmica d’entesa progressiva amb la Federació de Rússia que portés a superar definitivament el clima de la guerra freda. La teoria i la praxi expansionista de Putin demostren que el seu somni retrotòpic té poca cosa a veure amb la pervivència de la OTAN i molt amb la subsistència de països  de la exURSS als que no reconeix el dret a esdevenir treballosament Estats democràtics independents al si d’Europa. Si Putin ha estat capaç d’envair Ucraïna de la manera que ho ha fet, i d’amenaçar amb l’eventualitat d’un conflicte nuclear, tot i l’existència de la OTAN i la realitat de la UE, caldria preguntar-se quina ambició expansionista no s’hauria congriat en la seva ment retorçada si la UE i la OTAN no fossin el que són avui.

   Tornant a Z. Bauman, recupero la seva confessió esperançada en el futur d’Europa tal com la va exposar en la seva obra conjunta amb Leonidas Donskis, La Ceguera Moral: “Mantinc aquesta esperança en Europa i només en ella, perquè Europa va ser la primera, i fins avui l’única, a inventar una forma autocrítica i autotransgressora de ser-en-el-món, una manera de ser que consisteix en un perpetu arribar a ser i, com E. Bloch va senyalar oportunament, un viure cap al futur.”

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat