Dels tancs de Praga als tancs d'Ucraïna

 

 En el poemari “Andorra. Postals i altres poemes” (1.984), un recull més aviat narratiu d’imatges i records de la segona meitat dels seixanta, entorn de fets viscuts o coneguts durant una estada a Andorra,  Miquel Martí i Pol inclou aquest poema sobre la invasió de Praga pels tancs del Pacte de Varsòvia el 1.968:

 

La invasió de Praga per les tropes

del pacte de Varsòvia, la vaig viure

a Andorra. Quina fosca sotragada!

Tu m’ho vas dir tornant de fer la compra;

després ho vam llegir a tots els diaris.

Era molt més que renunciar a un somni.

ens sentíem de sobte les mans buides

i a la boca un gust aspre d’impotència.

Al món, prou que ho sabíem, sols comptaven

les lluites dels dos monstres en litigi;

tota la resta érem, i som, comparses

als quals, si cal, es fa callar per força.

Amb tot, durant els dies que seguiren,

amb els amics no hi hagué cap conversa

que no passés per Praga. Discutíem

vehements, amb molt més entusiasme

que els actors de la tràgica contesa,

i resolíem el problema amb una

facilitat sorprenent, sobretot

prenent cafè després d’algun bon àpat.

La invasió, per sort, fou incruenta,

però els tancs pels carrers mai no assenyalen

res de bo, ni són grata companyia.

Ara, passats els anys, parlem a voltes

dels fets de Praga amb molta displicència

-el temps, és clar, no passa pas debades-,

I tanmateix hi ha Pragues cada dia.

 

 El temps no passa pas debades però no deixa de sorprendre’ns el paral.lelisme que els cicles temporals estableixen entre els fets d’un moment històric passat, que sembla que es repeteixen en el present, i la transcendència social i política que adquireixen, sempre interpretats des d’una determinada posició subjectiva, condicionada ideològicament.

  La invasió d’Ucraïna, és igualment una fosca sotragada que ens deixa de sobte amb les mans buides i a la boca un gust d’aspre impotència. Molts poden pensar legítimament que es repeteixen les lluites dels dos monstres en litigi, i que la resta som només comparses, com si no comptessin ni haguessin aportat cap novetat les lliçons d'Hongria i Praga, l’eurocomunisme, la perestroika i el fracàs de tot plegat amb l’ensulsiada de la URSS i la pràctica desaparició a Occident dels partits comunistes, seguida de la independència del molts països que en formaven part, entre ells Ucraïna, i la dissolució del Pacte de Varsòvia. Fa cinquanta-quatre anys els tancs russos van acabar, de manera quasi incruent, amb la Primavera de Praga. Els tancs russos a finals d’aquest hivern volen posar punt i final al somni europeista d’Ucraïna, de forma cruenta.

   Com va senyalar Fernando Claudín, aprovar la invasió de la petita Txecoslovàquia democràtica i socialista significava arruïnar la credibilitat de l’evolució de la URSS després de Stalin, desacreditar irremissiblement les seves repetides professions de fe en la llibertat i la democràcia. Els partits comunistes occidentals, deia Claudín, van manifestar públicament el seu desacord amb una acció del PCUS de capital significació en la que es condensava la naturalesa mateix del sistema. Aquest pas va ser crucial, afegeix Claudín, però no definitiu, perquè encara que aquells partits no acceptessin, a diferència del que havia succeït el 1.956 amb el cas d’Hongria, que l’acció de Moscou pogués justificar-se per una suposada defensa del socialisme, van seguir considerant que el règim de la URSS era bàsicament socialista. Praga, segons aquests partits, va ser un greu error però no un acte que posés en entredit la naturalesa del règim.

   Sembla talment que es manté un subtil fil ideològic de connexió entre aquella resistència a qüestionar radicalment la naturalesa del sistema de la URSS pels fets de Praga i el desconcert que es palpa en molts sectors de l’esquerra, i de l’extrema esquerra, que consideren la invasió d’Ucraïna com un fet ineludible des d’un punt de vista estrictament geopolític. La invasió seria un episodi més en la lluita per l’hegemonia imperialista entre els dos monstres als que es referia Martí i Pol. 

  El fatalisme geopolític hauria predeterminat el destí d’Ucraïna a mantenir-se dins l’òrbita d’influència de Rússia. Subministrar armes de defensa (i no tan sols material de protecció) als ucraïnesos només pot contribuir, segons aquests sectors,  a retardar de forma encara més cruenta aquest destí ineludible. On han anat a parar els somnis de llibertat i de transformació democràtica dels anys seixanta? Els fantasmes ideològics que retornen en aquests sectors de l’esquerra i de l’extrema esquerra a l’hora de jutjar la invasió d’Ucraïna els difuminen aquells somnis, i opten, com deia Martí i Pol, per resoldre el problema amb una facilitat sorprenent, sobretot prenent cafè després d’algun bon àpat.