Notes de l'arxiu històric familiar

  

 El meu pare va ser un pagès autodidacte del poble d’Ullastrell, al Vallès occidental. El 1979, deu anys després del seu trasllat a Mataró amb part de la família, ens va deixar manuscrit i passat a màquina un quadern de memòries, dividit en capítols temàtics,  en el que resseguia les vicissituds personals, familiars i del poble, de la infantesa a l’edat més adulta, en el context històric de la Mancomunitat, la dictadura de Primo de Rivera, la República, la guerra civil i la dictadura franquista, fins a les portes de la Transició. El va titular “Els aspres camins”, i per a nosaltres constitueix un valuós llegat personal que ens ajuda a situar-nos en el camí de la petita història familiar. També ens va deixar alguns quaderns de poemes.

   Aquestes memòries acaben amb una cloenda que em posa la pell de gallina quan la llegeixo: “Cerco en va els camins i corriols que en altre temps em menaven d’una vinya a l’altra. El pedruscall i la brossa els fan impracticables, i haig de recular sovint perquè em barren el pas els bardissars, les argelagues i els lligaboscos. L’horitzó llunyà, ample i lluminós com sempre, contrasta amb la visió depriment de l’entorn immediat. Fa angoixa recordar que pocs anys enrere aquests terrenys aspres, desiguals i trencats, eren un jardí de vinyes que es feien admirar de tothom: la frescor de la terra cavada de poc, la meravella de la brotada a la primavera, el color verd i blau dels pàmpols sulfatats a l’estiu, i la joia suprema de collir els raïms madurs i sucosos a la tardor. Malgrat tot, la memòria no s’oblida pas de la plaga dels temporals, l’espetegar paorós de la pedregada sobre els ceps i les teulades de les barraques, i la desolació de les vinyes destrossades amb el seu fruit esmocat, que hom havia de contemplar impotent i vençut”.

  Amb la intenció d’anar molt més enrere, busco entre els documents antics que el pare va recopilar en un modest arxiu històric familiar i trobo una cèdula de 15 de gener de 1803, regnant Carles IV, per la que D.Miguel Maria de Prats y Vilalva, Caballero Maestrante de la Real Ronda, Escribano principal y de Gobierno de la Real Audiencia del Principado de Cataluña, comunica el nomenament de Félix Amat Labrador com a Regidor del lugar y término de Ullastrell,  del Corregimiento de Mataró, pel termini d’un any, amb tots els honors i obligacions, entre les quals la de passar comptes amb el Regidor sortint. A principis del S.XIX, molt abans de la divisió en províncies, estava vigent a Catalunya la divisió en Corregimientos que van substituir les antigues vegueries, com a conseqüència del Real Decreto de Nueva Planta de 16 de Gener de 1716, en quin capítol 46 s’incloïa la formacio dels Ajuntaments borbònics que van suprimir el tradicional sistema català de representació i d’insaculació pel model castellà de l’ajuntament de regidors, de caràcter vitalici i de nomenament reial en les ciutats que eren cap de Corregiment, i de renovació anual en la resta de poblacions, nomenats pel Capità General a proposta de la Real Audiencia.

 Ja tinc, doncs, l’avantpassat Félix Amat ubicat com a regidor borbònic d’Ullastrell el 1803 en el Corregiment de Mataró. Qui era aquest Félix Amat que la cèdula de nomenament designa amb el segon cognom de Labrador? Busco entre altres documents anteriors del petit arxiu familiar i em trobo amb una escriptura de capítols matrimonials de 2 de juny de 1789, atorgada en català entre Félix Amat i la seva muller Rosa Llobet, filla de Josep Llobet i de Maria Llobet,  davant el notari de Martorell Bernat Campmany.

  Amb alguna dificultat llegeixo que Félix Amat era de la parròquia d’Abrera, fill de Francesc Amat, del terme d’Olesa de Montserrat, i de Caterina Arimany (?) Pasteller, i dedueixo per tant que la designació del segon cognom de Félix Amat com a Labrador en la cédula de nomenament de regidor borbònic és un error, ja que en totes les escriptures els homes venen identificats amb el nom de pila i només el primer cognom seguit sempre de la qualificació de Pagès per senyalar-ne l’activitat. En aquesta mateixa escriptura la identificació del pare de Félix, Francesc Amat, també va seguit de la qualificació “Pagès” del terme d’Olesa. La cèdula borbònica, infinitament allunyada de la realitat pagesa de Félix Amat, va identificar-lo com si tingués el segon cognom de Labrador, traduint directament del català Pagès. El segon cognom de Félix Amat era, doncs, Arimany (?), segons es llegeix amb dificultat de la identitat de la mare a l’escriptura.

  En dues escriptures anteriors, la primera de 20 de març de 1.782, i la segona de 1.788, Mariano Gras cedeix a Josep Llobet i reconeix haver cobrat d’aquest l’import d’un terreny per edificar casa i eixida en el terme d’Ullastrell, situat a la propietat del Mas Gras. Es tracta del terreny on el mateix Josep Llobet, pare de Rosa Llobet, va construir la casa i el casal que també va passar a ser el domicili de Félix Amat i la seva muller Rosa. Heus aquí que tenim units els Amats i els Llobets d’Abrera vivint a Ullastrell, sent el primer Amat, Fèlix, regidor d’Ullastrell per nomenament del Capità General de la Real Audiencia de Cataluña durant el 1.803.

  En aquesta casa van viure  primer els Llobets, mentre es va conservar el cognom, i després els Amats descendents de Félix Amat, Josep Amat, Salvador Amat Bach, Benet Amat Puig, Jacint Amat Puig i Benet Amat Paloma, el pare, amb els seus sis fills (tres nois i tres noies). Amb la urbanització del poble durant el S.XIX, que va tenir el seu origen a l’entorn dels primitius masos de la contrada, entre ells el Mas de Can Gras que passà a donar el nom a una de les tres barriades del poble (Can Gras, La Serra i el Padró), la casa va tenir l’adreça de la Plaça del Sol Ixent nº 1, sempre coneguda com a Cal Llobet. Allà vaig néixer jo i hi vaig viure els quatre primers anys de la meva vida, fins que el pare va comprar l’1 de març de 1.950 la casa del Carrer de la Serra nº 38 a Rosa Puig i Pere Bigordà, veïns de Terrassa. Amb el trasllat al Carrer de la Serra els Amats vam continuar tenint la denominació de Llobets. El meu germà Miquel era el Llobet gran, i jo era el Llobet petit, el petit de sis germans, tots nascuts i crescuts a Cal Llobet del Sol Ixent. Aquella casa i casal mantenen avui quasi intactes les formes de la construcció original de Josep Llobet.

  Els Amat-Llobet vam emigrar d’Ullastrell a Mataró ara farà cinquanta-dos anys. Amb els pares i germans vam posar punt i final a la història dels Llobets d’Ullastrell, la que tenia els camins recordats pel pare a les seves memòries. Ara continuen els Amats, cada vegada més lluny de Cal Llobet.