Ultimàtums creuats

 


  Fa unes setmanes Jordi Sánchez, secretari general de Junts, va advertir ERC que es podria investir Aragonés sense que Junts entrés al Govern si no s’arribava a un acord de coalició. L’advertència va causar certa sorpresa en aquell moment. Costa de creure que Junts estigui disposada a sacrificar les parcel.les de poder que li reporta la coalició, a nivell de conselleries, càrrecs polítics i de confiança dins l’espessa xarxa de la Generalitat i d’ens públics, privats i subvencionats, principalment en els òrgans de propaganda i dels mitjans de comunicació el control dels quals assegura l’orientació de l’estratègia independendista, la mare dels ous de la negociació que té un cistell a Waterloo i un altre a Lledoners. 

  Aquella advertència de Jordi Sáncchez era en realitat un ultimàtum sui generis perquè, per un costat,  feia referència a les condicions considerades per Junts com irrenunciables, i per l’altre, deixava clar que les negociacions haurien de continuar encara que el vot favorable a la investidura no signifiqués un acord de govern. En altres paraules, Junts es guardava a la faixa el roc de l’estabilitat del Govern tant si hi havia acord abans com després de la investidura, una manera prou persuasiva d’avisar que la legislatura dependrà en tot cas de les condicions que està disposat a imposar.

  Fa pocs dies ERC va posar l’1 de maig com a data última per  arribar  a un acord, senyalant que si no s’aconseguia ERC hauria de buscar una alternativa. Aquesta alternativa, però, no seria res diferent del que havia anunciat Junts, és a dir, continuar la negociació després de la investidura. Un altre ultimàtum sui generis. L’advertència sobre les conseqüències de la manca d’un mínim acord per governar que podia semblar en principi una tragèdia a les files independentistes es repeteix com a farsa en els termes de l’ultimàtum d’ERC en forma de data. Curiós sistema d’ultimàtums recíprocs en el que se sap que les advertències creuades no donaran lloc a res de nou sinó que estan predestinades a retrobar-se en un bucle permanent.

  Les condicions d’una i altra part consoliden el cercle viciós en el que el procés ha acabat  introduint-se a partir de la premissa que no hi pot haver Govern de la Generalitat que no estigui format exclusivament per forces independentistes. Amb aquesta premisssa totes les negociacions giren a l’entorn de com utilitzar les institucions autonòmiques al servei d’un únic propòsit, el de desbordar-les en benefici d’una idealitzada república independent que en el present només es tradueix en una aferrissada discussió per ocupar les parcel.les de poder que l’Autonomia facilita.

  Passarà l’1 de maig i el cercle viciós continuarà girant indefinidament. La cimera a Lladoners d’ahir mateix ha servit per donar una altra volta de maneta en aquest cercle. Les eleccions les havíem perdut tots abans de celebrar-les. Les condicions que de manera absurda s’imposen recíprocament Junts i ERC perjudiquen ara el conjunt de ciutadans de Catalunya i el continuaran perjudicant en el futur immediat.

  És molt probable que Junts i ERC anuncïin un acord de coalició després de l’1 de maig, abans d’esgotar el termini per a la repetició automàtica de noves eleccions. Revestiran l’acord amb la retòrica acostumada de responsabilitat compartida per a un govern estable. En realitat serà un altra fugida endavant per mor de continuar instrumentalitzant les institucions de la Generalitat en benefici recíproc. Fins quan?

  ERC queda abocada, una vegada més, a la irrellevància política. Siguin quins siguins els termes de l’acord que anunciïn les condicions de Junts marcaran la pauta de la legislatura. L’ultimàtum de Junts absorbeix el d’ERC. Abans, durant i després d’un hipotètic acord el suposat pragmatisme d’ERC restarà sotmès al fonamentalisme de Junts que marca el contorn del cercle viciós en el que ella mateixa ha optat per mantenir-se.

  És el contorn de les formes de la política sectària que els líders dissenyen idealment i de la  que n’acaben sent ells mateixos presoners. Adam Smith ens tenia avisats: “La gran massa del partit resulta generalment intoxicada amb la bellesa imaginària d’aquest sistema ideal, del qual no tenen cap experiència però que se’ls ha representat amb els colors més llampants amb què els ha pintat l’eloqüència dels seus líders. Aquests mateixos líders, encara que potser originàriament  només pretenien la seva pròpia exaltació, acaben sovint sent víctimes de la seva mateixa sofisteria i acaben desitjant tant aquest ideal com el més babau dels seus seguidors. Inclús quan els líders mantenen les seves ments al marge d’aquest fanatisme, no sempre gosen frustrar les expectatives dels seus partidaris i sovint, en contra dels seus principis i de la seva consciència, es veuen obligats a actuar com si estiguessin sotmesos a la il.lusió comuna. La vehemència del partit que refusa tot pal.liatiu, tota temprança, tota raonable adaptació, en exigir-ho tot freqüentment no obté res”.  

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat