Negociar sobre el buit

 

 El diari Ara informa avui sobre el document que negocien ERCi Junts. Si l’hem de creure, la conclusió seria que el més calent està a l’aigüera. L’encallament afecta a les bases de l’independentisme que comencen a donar mostres d’incomprensió i descontentament, però afecta sobretot al conjunt de la societat perquè les seves causes són irresolubles i demostren que s’està negociant al marge de l’interès del bé públic a Catalunya. Els pressupòsits de la negociació entre ERC i Junts per a la investidura de president i la formació de govern parteixen d’una base inexistent, il.lusòria, continguda en la voluntat de tirar endavant un embat democràtic contra l’Estat. Sobre aquest concepte pivota la negociació i s’hipoteca la futura acció de govern sigui quina sigui la repartició de poder que acabi concretant-se en la distribució de conselleries i de càrrecs públics.

  L’embat democràtic contra l’Estat, que condiciona la formació de govern i que a la meitat de la legislatura acabarà molt probablement posant en marxa el botó vermell que segons el document està previst per als moments de màxima emergència, és un buit conceptual, una entelèquia política, una formulació voluntarista, melancòlica, incapaç de donar lloc a res diferent del que no hagi desmostrat fins ara el procés.

  Poden arribar a un pacte formal sobre l’encaix d’un antidemocràtic estat major de l’estratègia independendentista en el marc de l’artefecte partidista del Consell per la República per quan considerin que la taula de negociació amb el govern central hagi quedat definitivament dinamitada, però les accions que es puguin concretar a partir d’aquell moment seran només repetició del que ja coneixem, buida verbalització de la impotència, llagotejar en les ferides, reincidir en el victimisme inacabable.

  La buidor d’aquest concepte queda clarament dibuixada en la mateixa insubstancialitat de les accions que concreta el document de negociació: fer una declaració al Parlament, ratificar les declaracions de sobirania fetes fins ara, ratificar i revitalitzar la DUI, i un acord nacional a favor de l’autodeterminació. De declaracions de sobirania n’anem més que sobrats, la DUI és un altre concepte buit i l’acord nacional a favor de l’autodeterminació, vist fredament, és un pas enrere respecte del caducat Pacte Nacional pel Referèndum (de 23 desembre de 2016!) quina execució va tenir els resultats que va tenir.

  Amb l’experiència recent n’hi ha de sobres per refusar el concepte d’embat democràtic contra l’Estat  en tant que concepte buit i políticament pervers i divisiu de la societat, que només pot ser útil a les files dels qui estan interessats a continuar explotant-lo en benefici propi com instrument d’engany dels més crèduls. Però és que aquesta buidor enganyosa, aquest programa melancòlic que atia l’humor negre a tots nivells, a part de rabejar-se en el fracàs de les actuacions passades, no pot contemplar, perquè n’és metodològicament incapaç, una consideració crítica de quins serien els motius concrets que haurien de justificar de manera raonable el seu descabdallament una vegada declarat el fracàs de la taula de negociació amb el govern central. Per això seria necessari un plantejament realista que Waterloo no està en condicions polítiques, ni personals, d’oferir. I en canvi ERC es presta a acceptar les condicions de rauxa i de fugida endavant que Waterloo li exigeix.

  Per començar el teòric embat n’hi haurà prou amb la negativa del govern de l’Estat a una llei d’amnistia i al reconeixement del dret d’autodeterminació que requeriria una reforma de la Constitució avui per avui impensable? Per això el joc no en valdria la candela, i no hauria calgut jugar astutament amb escenaris que impossibiliten el diàleg abans de començar. Els indults als presos del procés i la reforma del Codi Penal seran tinguts en compte i valorats per continuar amb la negociació o seran qualificats de totalment insuficients? No serà susceptible de negociació una reforma del finançament autonòmic si no es reconeix el dret d’autodeterminació? Qualsevol proposta del govern central que no passi pel reconeixement previ d’aquest dret serà inacceptable?

  L’embat contra l’Estat al llindar de les negociacions entre ERC i Junts, que reprodueix en aquest punt l’acord anterior amb la Cup, havia d’haver estat descartat d’entrada per ERC si de veritat pensa en el bé comú a Catalunya independentment de les intencions de Waterloo. És la condició mínima indispendable per poder pensar en un retrobament social i polític col.lectiu que compti amb les aportacions de socialistes i comuns, i de  la representació de la majoria de la ciutadania en definitiva. El bé comú del país espera que per sortir de l’atzuc i encarar amb decisió i valentia els gravíssim reptes que enfrontem ERC es comprometi d’una vegada amb un plantejament polític realista de les taules de diàleg i amb una ponderació crítica i no apriorística de les ofertes que puguin arribar del govern central.

  Pensar en gran (expressió que va repetir Pere Aragonès en els debats d’investidura en un to ampul.lós), no hauria de ser altra cosa que enfocar els problemes amb realisme i buscar una solució. No aprendre de l’experiència recent és continuar en el buit hipotecant el futur. Parlant de crisis, i de la crisi de la pandèmia en particular, D. Innerarity recorda que “després de les crisis hi ha aprenentatges, però també hi ha reincidències, reaccions maldestres, inclús fenòmens d’estupidesa col.lectiva deguts a què la nostra intuïció ens inclina cap a la direcció equivocada”. Portem massa crisis acumulades per continuar en la direcció equivocada.