quadern d'en Cinto Amat

Jo sóc ombú em diu en guaraní la bellaombra quan m’emmarca la vista entre els núvols i el mar. És bella l’ombra que s’estén amb la tarda i és bell el nom que em fa sentir l’oreig de la pampa llunyana. Arbre robust d’arrels encavalcades, s’ha acostumat als moviments de l’aigua mirant el mateix cel, i en la planura del mar que l'ha vist créixer cavalca el temps que traspassa fronteres i uneix ombú i bellaombra. C.A.  

    Situem els fets: a començaments del 2018, quan Laura Borràs encara no era Consellera de Cultura,   el Jutjat d’Instrucció nº 9 de Barcelona inicia sota secret de sumari una investigació que encarrega als mossos d’esquadra sobre presumptes irregularitats contractuals a l’Institut de les Lletres Catalanes (Organisme autònom de la Generaliat, depenent del Departament de Cultura) durant els anys de la seva presidència (2013-2018); el mes d’abril de 2019, quan Laura Borràs ja és Consellera de Cultura, assegura en unes declaracions a la ràdio que el Conseller Buch li ha manifestat que els mossos no l’investiguen, el que venia a demostrar que s’havien produït filtracions del secret del sumari, per bé que immediatament després el mateix Conseller va voler matisar la seva comunicació amb Laurà Borràs; a rel d’aquella filtració el Jutjat d’Instrucció va apartar els mossos de la investigació i la va encarregar a la Guàrdia Civil; un primer informe de l’ILC va exculpar la gesti...

A Sant Martí juguen la pedra i l’ombra, quan cau la tarda el sol retalla al mur els braços de l’alzina, i no se sap si frisa més la pedra en rebre el bes de l’ombra que la pren i tremolant l’abraça, o si és l’alzina desdoblant el seu cos per oferir-se la que més es desviu sobre la llosa antiga. A l’espadanya que els fa de capçalera hi ha una campana que no gosa sonar per no trencar el silenci. Es farà fosc, i amb el mateix silenci l’ombra i la pedra creuaran el llindar per reposar a l’església. C.A.  

     Resulta simptomàtic comprovar com des de diferents sectors es repeteixen avui contra l’Ingrés Mínim Vital les mateixes objeccions que es van formular fa setanta-vuit anys contra el Pla Beveridge. Es ve a dir des de posicions ideològiques diferents: la seguretat a base de subsidis és incompatible amb la iniciativa, la sort i la responsabilitat personal; la seguretat d’un ingrés mínim és un objectiu insuficient; la situació econòmica no permet més despesa social, aquest propòsit s’hauria de deixar per més endavant, per a un moment de més disponibilitat de recursos.  La resposta a aquestes objeccions va implícita en el desenvolupament de les motivacions del Decret sobre l’Ingrés Mínim Vital, i val la pena senyalar que coincideix bàsicament   amb la respostes de l’Informe Beveridge que replicava: cal una decidida determinació democràtica per alliberar-nos d’una vegada per sempre de l’escàndol de la necessitat física que no té justificació moral ni econòmica ...

      El 20 de novembre de 1942 Sir William Henry Beveridge, director de l’Escola d’Economia de Londres, lliurava al govern del Regne Unit l’Informe que serviria de base al sistema de Seguretat   Social de la Gran Bretanya de després de la guerra. Partia de tres principis: el que s’hagi de fer en el futur no ha d’estar subordinat als interessos particulars que s’han creat en l’experiència passada; l’organització de la protecció social ha de ser considerada només com una part de tota una política de progrés social que en la seva plenitud ha de proporcionar la seguretat d’un ingrés mínim per viure, representa la lluita contra la Necesitat, tenint en compte que la Necessitat és només un dels cinc gegants que obstrueixen el camí de la reconstrucció (els altres són la malaltia, la ignorància, la misèria i la desocupació); organitzant la Seguretat Social l’Estat no ha de matar en l’individu l’incentiu ni apartar-lo de   les oportunitat que se li puguin presen...

Bust enlairat com una fletxa blava, regust de mar que travessa l’espai i amara la ciutat. Brolles amb l’aigua que puja del teu si fins a la proa d’una nau invisible de la que ets capitana. Amb tu naveguen per l’aire lluminós l’esperit de l’arbre i l’esperit de la terra que albiren l’horitzó des dels teus ulls i senyalen el port on la muntanya vara la seva arrel als solcs de mar oberta. Portes al cos l’embranzida de l’ona i al tallamar la mirada encisera del mascaró de proa. C.A.     Manuel Cusachs va glossar el significat de la seva escultura ”L’Esperit de Figuera Major”, obra del 1.990 situada a la Ronda de Sant Oleguer de Mataró,   altament simbòlica, al nº 60-98 dels Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró. És un text bellíssim que acredita la vàlua de Manuel Cusachs i Xivillé també com escriptor.