quadern d'en Cinto Amat

  Siguem clars: ni la pregunta d’Erc a la militància (“¿Estàs d’acord a rebutjar la investidura de Pedro Sánchez si prèviament no hi ha un acord per abordar el conflicte polític amb l’Estat a través d’una taula de negociació?”) ni el breu article de Pere Aragonès a La Vanguàrdia (“ Les quatre potes de la taula de negociació” ) aclareixen res de cara al diàleg per a la investidura de Pedro Sánchez. Més ben dit, no hi pot haver un diàleg mínimament productiu en aquests moments, perquè la situació dels presos, per un costat, i el resultat de les eleccions per l’altre, ho impedeixen. El que hi ha, en tot cas, és una impotència inconfessada per ambdues parts, però percebuda amb claredat per la ciutadania: Erc es troba presonera dins el bucle de les pròpies contradiccions, pensant en les properes eleccions autonòmiques, marcada de prop per la posició maximalista i irredempta de Waterloo i el vicari Torra, que no volen cap acord ni cap taula de negociació, i el govern en funci...

     Fa només tres setmanes i sembla que fa un segle. El 24 dels mes passat una desena de partits nacionalistes catalans, bascos, gallecs, balears i valencians van signar a Barcelona un manifest sobre la crisi catalana en el que demanaven la llibertat dels presos polítics i el reconeixement del dret d’autodeterminació. El Pnb se’n va desmarcar adduint que a diferència de la Declaració de Barcelona signada el 1998 per CiU, EAJ-PNB i BNG i en la qual consideraven esgotat el model autonòmic i proposaven una transformació de l'estructura territorial de l'Estat, la declaració subscrita ara “incideix gairebé de manera exclusiva en la denúncia i en la projecció d'una visió negativa de la realitat actual a l'Estat espanyol, gairebé sense esperit constructiu i/o propositiu”. I afegia el Pnb que «el seu partit germà» a Catalunya, el PdeCat «coneix de primera mà i comprèn» les seves motivacions.   Després del preacord de Psoe i Podemos per a un govern de progrés, ...

        Sánchez es va equivocar amb la repetició d’eleccions. I Pablo Iglesias també, però menys perquè la iniciativa per la coalició de progrés depenia totalment de Sánchez. No s’ha donat cap de les noves condicions que Sánchez esperava que es complissin amb la repetició. El Pp s’ha enfortit, Rivera desapareix del mapa polític i C´s deixa de ser l’alternativa de coalició centrista que Sánchez podia esperar en la repetició. Pedro en perd tres, mal compensats amb els tres d’Errejón, i Pablo en perd set.   I entre Pedro i Pablo, han propiciat que sota les pells de C’s i Pp aparegués el llop de Vox. Val a dir que la resposta a la Sentència amb la violència als carrers (una resposta que Sánchez havia d’haver ponderat, i no ho va fer, per no repetir les eleccions) hi ha contribuït en bona mesura. La dreta sumava a l’abril 147 escons, ara en suma 151 , però amb la novetat que els 52 escons de Vox que s’han menjat els de C’s i amenacen els del Pp si no es...

  Era el dia de Tots Sants de 1.969. Amb el meu germà Miquel, la Maria, la meva cunyada, i les meves germanes Francisqueta i Laieta, havíem quedat per anar a netejar el pis del Carrer Fradera de Mataró on ens havíem de traslladar a viure el següent dia 13 des d’Ullastrell, el poblet del Vallès Occidental on havíem nascut i viscut tota la vida. Les germanes feia anys que estaven casades i tenien vida pròpia de amb el Rafel de Cal Ferrer i el Manel de   cal Xepic, així com l’altra germana Josefa casada amb el Joanet de Can Rodó i l’altre germà Pere casat amb la Carme de   Cal Masvalls, tots amb fills. Jo, que tenia 23 anys, havia d’anar a Mataró per la neteja del pis des de Barcelona, on estudiava, i després de baixar a l’estació de tren vaig haver de preguntar quatre o cinc vegades on era el Carrer Fradera, perquè ben bé ningú no me’n sabia donar raó, un carrer d’edificis nous, a sota els Salesians, al barri de les Esmendies que encara era finca particular. ...