Trapero

  De la declaració de Trapero ahir al Judici se’n poden destacar molts punts. El més cridaner  és sens dubte el de la suposada preparació d’un dispositiu de mossos per detenir Puigdemont i el seu govern a rel de la Dui del 27-O si ho demanava Fiscalia o el TSJC. No va passar, i la confessió queda en la nebulosa de l´estratègia de la pròpia defensa i la del propi cos de mossos per marcar perfil i frontera respecte de l’actuació dels polítics en aquells moments.

  A un altre nivell, menys espectacular  però directament relacionat amb l’objecte del judici i no amb els interessos de la seva defensa connectada amb l’Audiència Nacional, va ser contundent en la immersió en el punt d’irresponsabilitat que va verificar en les declaracions del Conseller Forn a l’hora de confondre en els mitjans l’interès polític pel referèndum amb la disposició dels mossos a facilitar-lo, i sobretot en l’exposició, a requeriment del mateix president del tribunal al final de la declaració (després d’un estira-i-arronsa amb el fiscal), del contingut de la reunió del 28 de setembre de 2017 a Palau, a petició seva, a la que va comparèixer amb la cúpula dels mossos per deixar clara la posició del cos amb relació a la voluntat d’obeir el manament judicial d’impedir el referèndum. 

   En aquella reunió es va exposar fredament el risc d’alteració de l’ordre públic que es posava en joc amb el manteniment de la convocatòria del referèndum malgrat l’advertència de la comissaria d’informació que preveia enfrontaments amb la policia que podien ser intensos, no de manera generalitzada però sí concentrats en una quarantena de centres especialment conflictius. En aquest punt el major Trapero incidia en el punt neuràlgic del judici, el que ha de de saber distingir els arbres del bosc que hi ha al darrere, els arbres del testimoni del coordinador Pérez de los Cobos i dels seus caps policials, tots ells interessats en connectar la (segons ells) violència desencadenada l’1-O amb la previsibilitat que (també segons ells) es feia evident en les decisions del Govern.

   Trapero va saber apartar els arbres de l’interès de Pèrez de los Cobos en aquella connexió, que pretenia demostrar una violència generalitzada, directa o indirectament buscada, en tot cas previsible i perfectament organitzada, per situar el bosc en el seu lloc i en la seva veritable dimensió. La irresponsabilitat dels polítics, va venir a dir, era una cosa, però la real previsió d’una violència generalitzada no hi tenia res a veure. El conflicte amb la policia estava cantat des del moment que el dispositiu policial s’orientés a atacar directament, en contra del seu criteri, els ciutadans i no a a dissuadir l’organització sense buscar el cos a cos amb els que tenien intenció de votar. En aquesta diferència de criteris rau el nucli de la qüestió, la que el tribunal haurà de valorar per discernir la relació entre previsió i enfrontament, i entre enfrontament i violència.

  Segons la direcció dels cossos policials de l’Estat el compliment del manament judicial d’impedir el referèndum s’havia de fer efectiu en el cos a cos amb els ciutadans que oferissin qualsevol tipus de resistència. Evitar la confrontació, per violenta que resultés, significava per als comandaments de l’Estat una  excusa per no complir. Així ho va manifestar literalment Pérez de los Cobos en la seva declaració, i aixi ho va recordar Trapero ahir aclarint que aquella manera d’entendre el paper de la intervenció policial, que de passada servia per acusar de covard i de desobedient el criteri del major, li resultava especialment ofensiva. Es podia i s’havia d’intentar complir amb el manament judicial sense desencadenar molta més violència que la que objectivament era previsible, com malauradament va passar per l’obsessió dels cossos d’intervenció de la guàrdia civil i policia nacional (compartida per la fiscalia) en associar el compliment amb l’atac directe contra tota mena de resistència.

   En la diferència de criteris policials exposada per Trapero hi ha les bases per una defensa de fons. D’altra banda, va quedar a la vista la nul.la eficàcia del criteri partidari de l’acció directa, encallada en determinats col.legis la selecció dels quals entra en el terreny de tota mena de suspicàcies. Esclar que en descàrrec de tots es podria dir que es tractava d’una obligació de compliment impossible, i que tots van fer el que van poder, els uns d’una manera i els altres d’una altra, com va senyalar el mateix Trapero. Tots  es  van veure atrapats en una operació absurda, tant de part dels qui van contribuir a crear l’escenari com dels qui van voler ser-ne protagonistes amb un paper de guerrers o d’herois que no els corresponia. Trapero també va ser el testimoni d’aquest foc creuat d’absurditats del que en va sortir com una primera víctima.