Testimonis de càrrec

  

 Aquesta setmana el judici ha entrat en una fase de testimonis compromesos per a les defenses, en particular per a l’exconseller Forn. Hem passat al nucli dur de l’acusació, estant pendents els testimonis presencials, que seran contradictoris, dels comandaments dels operatius policials que van entrar als col.legis i dels votants que van ser colpejats sense contemplacions.

   Deixant de banda la declaració de la secretària judicial que va dirigir la diligència d’escorcoll el dia 20 de setembre a la Conselleria d’Economia (una declaració ben peculiar en alguns punts i molt subjectiva a l’hora de valorar les circumstàncies realment concurrents), els testimonis de càrrec d’aquesta fase han girat fonamentalment entorn d’una data concreta, el 28 de setembre de 2017, tres dies abans del referèndum, una data d’aquelles que les defenses voldrien suprimir del calendari.

   Aquell 28 de setembre es van celebrar dues reunions decisives de cara a la celebració del referèndum amb assistència de càrrecs que tenien a les seves mans la capacitat de decidir sobre el que podria i no podria succeir el dia 1 d’octubre: la Junta de Seguretat Estat-Generalitat i la trobada al Palau de la Generalitat per valorar els escenaris previsibles del dia del referèndum. Sobre el contingut de la Junta de Seguretat es va centrar el testimoni Enric Millo amb especial contundència, posant de relleu la contradicció surrealista que a parer seu es va donar entre els assistents, el president de la Junta Carles Puigdemont i el seu Conseller d’interior, decidits a celebrar el referèndum com un esdeveniment normal, políticament ajustat a la voluntat democràtica de la ciutadania, i els representants policials de l’Estat, partidaris d’impedir-lo amb tots els mitjans en compliment de la Interlocutòria de la magistrada del TSJC, dictada el dia abans. 

  Sobre la mateixa Junta van incidir els testimonis Sr Nieto (Secretari d’Estat de Seguretat), J.A. Puigserver (Secretari General Tècnic del Ministeri d’Interior, la intervenció del qual va contrastar de forma matisada respecte dels altres assistents) i sobretot el testimoni del coordinador policial Diego Pérez de los Cobos. Segons tots aquests testimonis, el president Carles Puigdemont donava per fet que l’únic punt del dia sobre el que calia debatre era la millor forma de coordinar l’actuació policial conjunta per fer efectiu el dret a votar preservant la convivència ciutadana (tal com contemplava la Interlocutòria de la magistrada) per sobre de l’objectiu d’impedir-lo (tal com també contemplava la Interlocutòria)

   Es trobaven, doncs, en un joc d’enfrontament verbal, un propòsit polític, que comprometia la seguretat ciutadana, i una obligació policial que s’hi oposava frontalment i que podria comprometre encara molt més la mateixa seguretat ciutadana. Era el voler contra el poder, la voluntat contra la legalitat, buscant per camins enfrontats una eficàcia totalment contradictòria. Es reproduïa en el context d’aquella reunió i per espai de dues hores, de manera turbulenta i concentrada, la tensió política de la segona meitat del procés entre la voluntat i l’acció unilaterals i la decisió de suprimir físicament el referèndum prescindint de qualsevol consideració política. En absència dels interlocutors polítics de l’Estat, la decisió temeràriament arriscada del president Puigdemont i del seu Conseller Forn, per bé que era en principi una decisió política, deixava agafada amb pinces la responsabilitat dels comandaments dels mossos i deixava a l’aire la tensió que podia passar de la sala de la Junta als carrers el dia 1-O amb conseqüències directament no volgudes però perfectament previsibles.

   Aquesta previsió es va contemplar el mateix dia 28 de setembre de manera descarnada en la reunió a Palau del president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i el Conseller Forn amb els caps superiors dels mossos, entre els quals el Major Trapero, el comissari  Ferran López i el cap de la Comissaria General d’Informació, Manuel Castellví. El testimoni d’aquest últim en el judici ha sigut colpidor emocionalment, tant per als independentistes com per als que no ho són. Castellví s’ha hagut de centrar, a preguntes de la fiscalia i de l’advocacia de l’Estat, en el document sobre escenaris de riscos previstos per abans, durant i després del dia 1-O, elaborat per la seva Unitat d’Anàlisis, que ell mateix va presentar en aquella reunió del 28 i que ja s’havia lliurat en una trobada anterior al Govern.

  En el document-informe de la Comissaria General d’Informació s’advertia dels escenaris previsibles, de les reaccions i comportaments que es podien produir, i sobretot de la probable interferència d’elements del IR (“Independentisme Revolucionari” segons la seva terminologia d’anàlisi, concepte fins ara desconegut en l’àmbit de l’independentisme radical) en les concentracions de ciutadans que anessin a votar el dia 1-O. La interferència d’aquests elements, procedents de grups d’estudiants, d’Arran i d’alguns sindicats fonamentalment, podien acabar produint una escalada de la tensió en el context de la intervenció policial.

  Literalment, Castellví advertia:”Encara que es convoqui d’una manera pacífica, això no treu que quan la força vagi a actuar es desencadeni la tensió”. Castellví ha concretat en el judici que en aquella reunió el Conseller Forn no va dir res, el vicepresident Junqueras va ser comprensible amb la seva posició afegint que no es podia fer res més, i el president Puigdemont va respondre que “hi havia un mandat del poble” i el referèndum s’havia de celebrar. Castellví es va sentir frustrat per aquella resposta, va pensar que moltes persones anirien  a votar de bona fe, que d’altres s’oposarien a la policia i que si augmentava la violència tothom en sortiria perjudicat. El sorprenia com l’esmentat IR s’anava apropiant dels CDR.

   En un mateix dia, doncs, Carles Puigdemont va ratificar dues vegades la seva voluntat política de portar a terme el referèndum prescindint de qualsevol advertència sobre la decisió dels cossos i forces de seguretat de l’Estat i contrariant la segona vegada el parer contrastat del cos superior dels mossos, la seva pròpia policia.

   Si passem per alt les misèries polítiques que es van reproduint en el judici com un eco de les misèries que es van anar produint al llarg de procés, i malgrat el contratemps que per a les defenses puguin significar les declaracions del nucli dur dels testimonis de càrrec, no penso que siguin determinants per validar l’acusació de rebel.lió o sedició. En la Junta de Seguretat del dia 28 es van posar en evidència dos criteris contraposats, el de la convivència ciutadana i el dret a expressar-se en una votació i el de l’obligació de complir amb el mandat judicial d’evitar el referèndum amb els mitjans policials. Era evident que les dues coses no es podien compatibilitzar el dia 1-O: o es desconvocava el referèndum o no es produïa la intervenció policial.

  En descàrrec dels mossos, s'hauria de dir que sembla que van optar perquè la seva intervenció fos mínima per no augmentar la tensió en un context de resistència generalitzada i amb interferència d’elements desestabilitzadors, posant en risc la prova de la seva voluntat de complir amb l’obligació judicial. Le forces de seguretat de l’Estat van optar, com segurament ja tenien previst des de bon principi, per la intervenció contra la població, posant en risc la seguretat ciutadana i creant un dubte molt seriós sobre si aquesta manera de procedir era congruent, oportuna, proporcional i racional. Com ha tingut ocasió de considerar un jutjat d’instrucció de Barcelona, la millor manera d’assegurar la convivència  i evitar l´ús de la força indiscriminada i desproporcionada  era no intervenint. No intervenint a la vista de les concentracions massives en cada col.legi, de la resistència passiva de la immensa majoria de ciutadans i del grau de violència que es podia generar com a conseqüència immediata de la seva intervenció si se’ls hi enfrontava la minoria dels IR que sabien que existien i que  hi serien amb la intenció de crear la màxima tensió possible.

  Per damunt de les circumstàncies de la intervenció o no intervenció policials, i de la manera concreta de produir-se, caldria analitzar quina relació té la decisió política de mantenir la convocatòria del referèndum amb el grau de tensió desenvolupada en aquella jornada i concloure que aquella decisió va ser la causa directa, suficient i eficient, d’un alçament violent contra la Constitució per considerar l’existència d’un delicte de rebel.lió. La mobilització massiva de ciutadans de cap manera pot ser presa com un alçament violent, i la resistència activa d’alguns elements, organitzats o no i absolutament minoritaris, era coneguda d’antuvi pels cossos de seguretat de l’Estat els quals havien d’evitar enfrontar-s’hi en comptes d’aprofitar-se’n per confondre una concentració de milions de ciutadans pacífics amb una multitud agressiva. Al cap i a la fi, també sabien que la seva eficàcia seria mínima a l’hora de tancar locals i de requisar material, com va quedar demostrat al final de la jornada amb el resultat d’un escàs 5% de locals tancats per aquella intervenció. Els mateixos, o potser menys, que els que s’haurien tancat si no haguessin intervingut, en quin cas també haurien pogut argumentar que van complir en la mesura del possible amb l’obligació judicial.

   D’altra banda, si això fos rebel.lió estaríem davant un cas únic en la història mundial de les revolucions, insurreccions o rebel.lions. Es tractaria d’una rebel.lió que s’hauria anunciat a partir de l’intercanvi de criteris al si d’una kafkiana Junta de Seguretat en la que els partidaris de la rebel.lió exposaven educadament els seus arguments que eren rebatuts, no menys educadament però amb molta intensitat verbal, pels contraris a la rebel.lió. El debat s’hauria produït sense arribar a les mans però sense cap acord, i quedant finalment uns i altres a l’espera del que es produís amb la gent i la policia al carrer al cap de tres dies, la qual cosa seria observada i analitzada amb minuciositat pels responsables i protagonistes de la conversa a la Junta des dels respectius despatxos. Es tractaria, en definitiva, d'una rebel.lió de saló. No es pot pintar una rebel.lió amb els colors tènues d'una concentració, encara que  segons qui en tingui moltes ganes i voldria utilitzar la brotxa grossa.