Pendents d’una interpretació

  

 “Yo conozco los resortes del Gobierno para saber que cuando se produjese aquí el hecho más insignificante, que pudiera parecer violento, todos los resortes del Estado funcionarían de manera automática, les hundirían sin compasión de ningún género”. Tal va ser el comentari d’Azaña al Conseller Lluhí Vallescà sobre els fets del sis d’octubre del 1.934 després que aquest li hagués exposat la seva opinió sobre els mateixos fets, opinió que Azaña recull amb aquestes paraules: “El señor Lluhí no participaba de mi punto de vista. Él estaba un poco ilusionado con esto del 14 de abril: una demostración pacífica y que todo pasaría de manera alegre y sin choque” (Manuel Azaña, “Mi rebelión en Barcelona”). Azaña no va fallar en el pronòstic i les coses no van passar de manera alegre i sense xoc sinó que el President Companys va ser condemnat a 30 anys de presó per rebel.lió, malgrat que ell i el seu Govern (llevat del Conseller d’Interior Josep Dencàs, que havia fugit) van ser amnistiats després de les legislatives que guanyà el Front Popular. Companys tornava a Barcelona el primer de març de 1.936 aclamat per set-centes mil persones.

  Segons Azaña, el fet més insignificant que pogués semblar violent dispararia de manera automàtica tots els ressorts de l’Estat i ens enfonsarien sense compasió. Esborrona pensar que el mateix paradigma d’interpretació de la violència en contra de la realitat dels fets pogués abocar en els anys de condemna per rebel.lió que demana el fiscal i l’acusació particular en el Judici de l’1-O.

   En el tràmit d’instrucció de la causa s’ha vist que no hi ha, perquè no ha existit mai, un moment en el que es pugui concentrar un alçament públic i violent a través del qual es declari la independència de Catalunya. La Dui del Parlament va ser més aviat un moment tristoi, temorenc, sense mitjans per fer-la efectiva, com van demostrar els fets immediatament posteriors. Va ser una declaració merament simbòlica com van reconèixer bona part dels protagonsites, sense cap pretensió d’eficàcia jurídica o de fet. Com  que el moment de proclamació pública i violenta no es va produir, tota la instrucció l’ha anat dibuixant, amb insuficiència manifesta, al llarg de 2015-2017, qualificant d’intimidacions aptes per a la manifestació de violència les successives mobilitzacions del procés, que sempre van ser pacífiques i insignificants en si mateixes des del punt de vista de la qualificació penal. S’ha pres cada part com la peça d’un tot revestida de la suficient transcendència penal d’una rebel.lió orquestrada amb mitjans violents. En definitiva s’han anat concatenant el fets successius de manera que en el seu conjunt puguin semblar violents. Aquesta manera de procedir recorda massa l’advertència d’Azaña sobre “el hecho más insignificante que pudiera parecer violento” que pot ser suficient per posar en funcionament el mecanisme repressor de l’Estat.

   El Tribunal que ha de jutjar la causa de l’1-O començarà la seva tasca amb un doble condicionant: la presó preventiva que es va decidir de forma precipitada, fonamentada més en la tensió de les circumstàncies d’aquells moments que en motius estrictament jurídics, i la interpretació desmesuradament laxa que ha fet el magistrat instructor, Llarena,  de la concurrència de la violència que exigeix el tipus penal de rebel.lió quan, seguint la pauta de la querella inicial, l’ha buscada en un conjunt de fets relacionats, en una mena de crescendo que s’hauria produït de forma imparable, susceptible de crear reaccions violentes, obviant el fet contradictori de la passivitat del Govern Rajoy que hauria d’haver aturat la concatenació dels esdeveniments si cadascun d’ells ja era constitutiu de rebel.lió.

  Resulta simptomàtic que el manteniment de la presó preventiva, inclús durant el judici, l’hagi justificat el mateix Tribunal que ha de jutjar els fets pel motiu que es podria donar la fugida fels encausats emparats en certa estructura de poder a l’exterior creada pels que van fugir en un primer moment. Sembla que el Tribunal es veu forçat a última hora a donar explicacions, però sense tenir en compte que tots els que seran jutjats van comparèixer voluntàriament a declarar quan ja s’havia produït la fugida dels creadors d’aquella estructura de poder.

   El condicionant major és el de la interpretació dels fets com a susceptibles de crear violència, i per això mateix haver considerat, com ho ha fet l’instructor, la concurrència dels requisits del tipus penal de rebel.lió. És forçar fins a l’absurd el tipus penal el voler relacionar un conjunt de fets qualificats com “susceptibles de ser violents” amb l’existència de fet, material, de fets violents. En aquest sentit la resolució del Tribunal de Schleswig-Holstein hauria de pesar com una llosa sobre els set magistrats de l’1-O.

   El Judici gira entorn d’aquesta interpretació totalment esbiaixada. Els fets són clars i no són violents, ni d’un en un ni en el seu conjunt. El Tribunal s´ho juga tot en aquesta interpretació, de manera que pràcticament podria prescindir dels centenars de testimonis cridats a declarar. I els ciutadans de tot l’Estat, i molt particularment els ciutadans de Catalunya, ens hi juguem una part important de la convivència social i política de cara al futur més immediat. El mateix Estat i les seves institucions, les que ara jutjaran, es troben davant el mirall del seu propi judici. Segons la sentència que dictin serà jutjada la viabilitat de la relació Catalunya-Espanya per una part substancial de la població catalana.