Autocrítiques

  Abandonat, de moment, el projecte de taula de partits per parlar de les relacions Catalunya-Espanya (amb relator o sense), no cal donar més voltes ni a les hipòtesis del seu format o contingut, ni a la responsabilitat de la seva suspensió. Ara no és possible cap apropament negociador, més enllà de les imprescindibles relacions que s’hagin de mantenir en el dia a dia dels contactes governamentals per assumptes concrets de gestió administrativa. Les dues parts sabien que no podien anar més lluny, tot i que potser Sánchez va fer bé en proposar una cura de desinflamació i el independentistes van fer bé en admetre, entre moltes tensions, una mínima aproximació almenys per temptejar les costures de la realitat política al final del procés.

  Ahir la manifestació de la dreta i la ultradreta a Madrid, amb més soroll que altra cosa, més aviat va demostrar que l’opinió espanyola, en una proporció més àmplia de la que molts han (i hem) pensat fins ara, està en realitat a l’expectativa d’una solució política de la qüestió catalana a mig o a llarg termini, que haurà de partir de la ponderació prèvia de les exigències de les dues parts i de les recíproques limitacions en vistes a trobar una sortida de l’atzucac. El soroll mediàtic i el vertigen de les immediacions tàctiques que no deixen lloc a l’autocrítica ens han anat creant la percepció d’un enfrontament fatídic, crònic i irresoluble, en el que cap apropament és possible, ni ara ni en el futur. Segurament que una part de l’opinió pública ho veu inevitable, alliçonada pels interessos polítics que han après a viure de la polarització infinita, s’hi troben còmodes i han fet de la desqualificació de l’altre la seva raó de ser. Si progressivament es demostra la buidor d’arguments i la inutil.litat de les posicions extremes potser aniran guanyant terreny les posicions dels qui que ara viuen amb angoixa el foc creuat paralitzant enmig del camp de batalla.

  Això no serà factible, però, fins que s’obri un marge per a l’autocrítica. L’independentisme no ha trobat aquest marge, ni l’ha buscat. La precipitació en el fracàs del final del procés i les seves conseqüències li han donat arguments per reaccionar i actuar de portes enfora com si la repressió de l’estat proporcionés saba nova als pressupòsits teòrics i als prejudicis que el van impulsar. I les institucions de l’Estat, govern i poder judicial, tampoc han fet res fins ara per plantejar-se l’eventualitat d’un mínim d’autocrítica que doni pas a l’acció política. Per a Rajoy l’acció judicial bastava, i els gestos de Sánchez s’han quedat en una simple temptativa.

  No tindrem pressupostos ni a Espanya ni a Catalunya perquè la seva acceptació per l’independentisme significaria per a les línies de força que ara el condueixen i condicionen entrar en un espai d’autocrítica de fet en el que la realitat social començaria a imposar-se per sobre de la propaganda i la retòrica de Puigdemont i el vicari Torra. I sobretot perquè l’aprovació dels pressupostos voldria dir establir un precedent important de cara a negociacions més o menys immediates en les que hauria de comptar més la recerca de punts d’acord que la defensa a ultrança de les posicions de partida.

  La necessitat d’autocrítica de part de l’Estat es farà palesa, paradoxalment, amb el judici del procés, de manera inevitable. Es jutjaran unes accions, però en el transcurs del judici s’anirà veient, blanc sobre negre, el contrast negatiu del comportament de les institucions de govern que van optar per tancar les vies de negociació i empantanar-se en el risc d’una absurda solució penal. Independentment de quina sigui la sentència, l’Estat es veurà buit d’arguments per justificar amb una resolució penal la manca de reacció temporal, proporcional i oportuna, a una qüestió política. Per més que es consideri que a partir d’un moment hi va haver motius per establir una limitació penal al transcurs del procés, sobresortirà el missatge implícit però diàfan, no ja només de la desproporció de les acusacions, sinó sobretot de l’abisme social al que l’ha apropat la passivitat del govern de l’Estat.

  La sentència serà un artefacte tècnic i jurídic amb transcendència social i política que vorejarà aquest abisme. I a partir d’aquí serà inevitable l’autocrítica, menys probable  en la mateixa sentència (tant de bo s’hi donés!) però inexcusable després del judici, partint de l’indult si fos necessari, o bé de la reforma dels articles del Codi Penal relatius als delictes de rebel.lió i de sedició que possibilités reajustar la interpretació dels fets a una previsió penal molt més matisada de les seves circumstàncies i entitat. Aquesta reforma tindria conseqüències retroactives positives per als qui haguessin resultat condemnats, i també positives per al conjunt social perquè en el pitjor dels casos, si la sentència es dictés d’acord amb l’acusació, voldria dir que els poders de l’Estat representats al Congrés haurien assumit en un exercici explícit d’autocrítica l’imperatiu de reconduir la convivència social pel camí de la política. 

  Fins que no s’obrin els marges d’autocrítica de les dues parts no serà possible un diàleg positiu i amb contingut. No cal que l’autocrítica sigui una confessió dels propis errors, però caldrà demostrar-la de fet si volem sortir del caos.