La Fiscalia no se’n surt

  Després de dues setmanes de judici, i quedant només l’interrogatori de dos dels encausats (Cuixart i Forcadell), penso que es pot dir que la Fiscalia no se’n surt. A estones dona la impressió que els fiscals divaguen bastant, no troben el terreny on apuntalar la versió de la querella per deixar al descobert el concurs de la violència, o el propòsit decidit de generar-la. Deixant de banda les declaracions dels qui han optat per contestar només a les defenses, la dialèctica esgrimida per la resta d’encausats responent als fiscals i a l’advocacia de l’Estat deixa el camp obert per considerar, almenys, que el dubte s’imposa per sobre la contundència de la querella i del relat de la interlocutòria de processament . I ja se sap que en dret penal l’in dubio pro reo és la regla d’or, en consonància amb l’exigència de considerar exhaustivament provats els fets de l’acusació per produir-se una sentència condemnatòria.

  Les dificultats evidents de la Fiscalia deriven tant de la naturalesa dels fets, és a dir, del contingut material de l’acusació, com del format narratiu que es va donar a la querella inicial i que va feu seu íntegrament la interlocutòria de processament, en una il.lació dramatitzada de matèria i forma, de contingut i narració, que pretén demostrar un escenari de tensió creixent amb episodis de violència.

  Amb aquests elements es pot confegir una bona novel.la, un bon relat jurídic, si es vol, amb l’alarma social com a fil conductor, però al final l’anàlisi pas a pas del relat pot acabar sense fets concloents,  en el seu conjunt i en cadascun d’ells en particular. Al final pot quedar clar que l’acusació no té fons material i que només té estil, com succeeix en bona part de la novel.lística actual. La forma dramàtica és el que compta a través de la concatenació de fets que adquireixen  valor i significat no per la seva entitat aïllada sinó per la seva relació amb la resta de fets, amb quina relació es vol confegir el quadre total del drama.

  No es pot negar que el procés ha tingut molts moments dramàtics, particularment durant el mes d’octubre de 2017. Però el drama sempre s’ha mogut pels marges socials i polítics, no pels marges de la violència o del propòsit de crear violència (això, malauradament, és el que haurien volgut, i encara potser volen, els partidaris de la independència a qualsevol preu i fins a les últimes conseqüències). El drama social, tant personal com col.lectiu, s’ha posat de relleu en les declaracions de tots els encausats, en particular la de l’exconseller Vila. Com també el drama de les diferències polítiques extremes que apareix en les declaracions de Junqueras i Romeva respecte de la interpretació dels principis de la democràcia i de la legalitat; en aquestes diferències han cristal.litzat les conviccions que han fet impossible un diàleg responsable des de fa més de sis anys.

  Seguint el judici es veu que els fiscals en cada interrogatori han de fer una aproximació des de molt lluny al nucli del que vol demostrar l’acusació. Han de començar per la condició de socis dels interrogats de diferents associacions, i han de continuar per documents no reconeguts com les suposades factures d’Unipost, o per la hipotètica distribució de despeses entre cinc conselleries del Govern, o per tweets que tenen tots la seva rèplica en un sentit contrari pel que fa al propòsit de la violència,  o pel document  apòcrif EnfoCATs i l’agenda del Sr Jové, que naturalment no es reconeixen ni tenen relació directa amb els encausat, i pel camí es va veient que cap dels elements té prou consistència per demostrar el que es vol demostrar.

  Hi ha un element clau que acredita l’error de la  Fiscalia a l’interposar la querella per rebel.lió en els moments d’alarma de finals d’octubre de 2017. Ho va fer per rebel.lió, sedició i malversació contra la majoria, i només per desobediència i malversació contra la resta. I ara es troba que ha de transvasar els fets de la suposada violència que exigeix el tipus penal de rebel.lió a través de la desobediència. En cada interrogatori s’insisteix en els fets de desobediència de la que els encausats es defensen amb un difícil equilibri entre un acatament sui generis dels requeriments del TC i un compromís obligat amb el programa de govern i el mandat de l’1-O.

  En tot cas, la desobediència és desobediència però no és violència. La dificultat, o més aviat la impossibilitat, de transitar de la desobediència a la rebel.lió és evident. Per més actes de desobediència que s’hagin pogut produir (fins a sis requeriments amb advertiment del TC), no es poden relacionar amb el suposat factor de violència, produïda o induïda, que la Fiscalia vol demostrar amb la concentració del 20S a la Conselleria d’Economia i en la votació de l’1-O.

  Quan el fiscal ha hagut d’entrar en els detalls de la concentració davant la Conselleria d’Economia el 20S, s’ha trobat amb una versió dels fets exposada per Jordi Sánchez que té una base difícilment impugnable des del punt de vista d’un hipotètic acte de rebel.lió: la concentració va ser un acte multitudinari de protesta que en cap moment va impedir ni limitar la pràctica de la diligència judicial. En aquest punt el fiscal es va perdre, va voler relacionar la suposada entitat rebel de la concentració amb l’antecedent dels reiterats actes de desobediència als requeriments del TC , com si Sánchez i Cuixart formessin part del Govern. La resposta no podia ser més senzilla: en tant que concentració de protesta no podia ser il.legal, ni la Fiscalia n’havia demanat la prohibició o suspensió. En la batalla de tweets interpretables en un sentit o altre (el de la coacció i el de la voluntat cívica i pacífica) el marge per al dubte sobre la realitat de la violència es fa encara més ample.

  En certa manera l’estira-i-arronsa del judici és un microcosmos que reprodueix els enfrontaments i els patiments del macrocosmos del procés durant més de sis anys. És llastimós que el sol fet de la seva calebració pugui contribuir a reforçar encara més els prejudicis anticatalans d’una part de la població espanyola. Es diu que el senador Cató el Censor acabava tots els seus discursos al senat amb aquesta expressió:”Tanmateix sóc de l’opinió que Cartago ha de ser destruïda”. “Era, va comentar A.Smith, l’expressió natural del patriotisme salvatge d’una ment vigorosa però rudimentària, encolerida quasi fins a la bogeria en contra d’una nació estrangera”. Contra el punt de vista de Cató el Censor es donava al senat l’opinió moderada d’Escipió Nasica que acabava tots els seus discursos amb aquesta expressió: “Tanmateix sóc de l’opinió que Cartago no ha de ser destruïda”.” Era, comenta A. Smith, l’expressió liberal d’una ment més oberta i il.lustrada que no tenia cap ressentiment contra la prosperitat d’un antic enemic”.