Notes d’un viatge al Perú (3): De Pukara al Cusco



   La ruta de Puno fins al Cusco la fem en bus turístic. Són deu hores de viatge que, però, no es fa gaire pesat perque les parades que es van fent entre la pujada i baixada de l’altiplà i les visites als centres d’interès històric i arqueològic aporten a l’itinerari un valor especial.
  La primera parada és a Pukara, interessant pel museu de cultura pukara, a més de pels “toricos”, parelles de petits braus que es col.loquen a les teulades per protegir les vivendes i que el colonalisme va popularitzar arreu del país. Al museu podem contemplar peces de ceràmica i d’escultura lítica de l’època de la cultura pukara, que es va estendre entre els S. V a.C. i el S. IV d.C. La cosmovisió de les cultures preincaiques de l’altiplà s’expressa sobretot en  els treballs en pedra, esteles i monòlits, amb representacions de sers zoomorfes (rèptils, serps camèlids) i amb  dissenys de geometria abstracta (aquesta, per exemple, a l’estela del llamp, divinitat amb poders per fer tronar i ploure). Els monòlits presenten caràcters antropomorfes, en posició sedent, portant en una mà un cap com a trofeu i en l’altre un instrument tallant. El més representatiu és el “Hatun Ñakac” (el “gran degollador”), entorn del qual existeix una multitud de llegendes.
  Una segona parada la fem a La Raya, a 4.435m. d’altura, el punt més alt de l’altiplà amb vistes extraordinàries sobre els Andes. És el punt de partició de les
dues vessants, la de l’Atlàntic, des d’on arrenca l’Amazonas,  i la del Pacífic. La claror del matí ens permet albirar els cims nevats per entre les coloraines dels teixits de les paradetes exposades davant dels miradors.
  La tercera parada és al monestir de Raqchi, exemplar típic de l’arquitectura incaica. Iniciat pel sobirà Wiracocha (homònim del déu sorgit del llac Titicaca i creador dels homes i de la resta de divinitats), el va acabar el sobirà Túpac Yupanki entre el  1.471 i el 1.493, en plena expansió de l’imperi inca. Wiracocha és paraula quechua composta de Wira (escuma) i Qucha (deessa de l’aigua). El temple era una construcció de 92 metres de llargada i 25 d’amplada, amb quatre naus sostingudes per fileres de nou columnes i sostre de palla. La part inferior dels murs i columnes és de pedra polida, i la part superior d´adob barrejat amb pèls de llama. Sobre la meitat de la base de pedra i la meitat de la continuació del mur d’adob hi havia dibuixada amb sorra molt fina (ara invisible) la Chakana o creu andina en forma de set esglaons que representen els colors de l’arc iris i que sintetitzen el pensament andí: les dualitats home-dona, sol-lluna, apu-mare terra, llum de la posta-llum de l’albada, llamp-pluja, arc iris-vent.
  A part del temple, les estances del recinte estan distribuïdes en tres carrers paral.lels, destinades a les vivendes i patis sagrats dels elegits pels “apus” (esperits de les muntanyes) i del sacerdot andí nominat pel déu llamp. Des d’un dels patis sagrats s’aprecia el
solstici del 21 de juny, els primers raigs de sol que s’identifiquen amb la diagonal de la Chakana i que signifiquen l’inici de l’any nou andí. Al sud del temple hi ha un conjunt de 156 construccions circulars, de pedra volcànica, construccions antisísmiques unides les unes amb les altres formant deu  fileres amb sostre de palla. Són les “Colcas” o graners on es guardaven productes agrícoles, peix i bestiar dissecat, en previsió dels temps de fam, sequera o expansió.
  Travessa pel centre del recinte murallat una part del camí ral inca o “Qapaq Ñan”. Durant la màxima expansió de l’imperi es van construir més de vint mil quilòmetres de camí inca que anaven des de l’actual Colòmbia fins a Argentina, passant per Equador, Perú, Bolívia i Chile. Era el camí que enllaçava les quatre parts o “Suyus” en què es dividia el conjunt de l’mperi o Tahuantin-suyu. Aquests camins s’ampliaven, s’hi feien ponts, s’empedraven i s’hi construïen “tambos” (edificacions per al control dels vianants, de defensa  i d’emmagatzament d’aliments). D’un punt a un altre punt de control es desplaçaven els missatgers o “Chaskis”, els correus ambulants que informaven de les noves de les poblacions tot al llarg de l’imperi.
  La quarta i última parada abans d’arribar a Cusco la tenim a Andahuaylillas on es troba l’església de Sant Pere amb unes pintures espectaculars a l’interior que conformen el conjunt conegut com la “Capella Sixtina d’Amèrica” (amb permís d’altres santuaris de Mèxic i Equador que també reclamen aquest títol). Exemplar superb del barroc mestís andí, fou construïda el 1572 pel jesuïta Juan Pérez de Bocanegra. A banda i banda de l’entrada hi ha pintures al.legòriques del cel i l’infern, i el sostre és d’estil mudèjar, amb una explosió de colors i de motius vegetals que no deixen un centímetre per respirar. A l’entrada del baptisteri les cites circulars són en llatí, castellà, aimara i quechua (aquesta última la llengua del Cusco). Tots els laterals estan revestits de pintures de l’escola cusquenya de gran format, i els retaules que coronen l’altar principal i les capelles laterals llueixen amb la pàtina del “pa d’or” que cobreix les columnes i els contorns de les escultures. És impactant la impressió pictòrica del conjunt.
  Arribem a Cusco quan comença a fosquejar. L’entrada pels ravals de la ciutat, com la de Puno, és desoladora. A quasi tots els barris
(no en el centre)  la majoria de cases i edificacions de tota mena, que s’estenen pels marges dels turons, presenten un aspecte tan pobre que sembla que no estiguin acabades, amb les parets de totxos a la vista i amb la ferralla del ciment armat que sobresurt dels pilars, com si estigués pendent la construcció d’algun pis superior. Es diu que és costum per motius econòmics, per pagar menys impostos de la finca. En totes s’hi viu, les finestres i tribunes estan tancades amb vidres foscos, però el paisatge urbà es gris i trist , com de ciutat a mig cosntruir.
  Una primera passejada per la Plaza de Armas de Cusco ens sorprèn per la bellesa i les dimensions que la configuren. Segons la llegenda la plaça es va convertir en el centre de la capital de l’imperi inca després que els quatre germans Ayar, aparellats amb le seves quatre germanes, sortissin per la finestra central de “la casa de les finestres” per dirigir-se a la vall del Cusco. De les quatre parelles només hi van arribar Manco i la seva germana Mama Ocllo. Ayar Manco va llençar la vara d’or que servia per detectar les terres fèrtils i va quedar fixada al terra. Els altres tres germans havien anat desapareixent pel camí, transformats en pedres. Per això aquell lloc es diria Huacaypata, Plaça del Lament, i Ayar Manco es convertiria en Manco Cápac, Senyor, primer inca i fundador del Cusco. D’aquella plaça, que era el doble de l’actual, sortien els quatre camins que enllaçaven les quatre parts de l’imperi.
  Es considera que la Plaza de Armas del Cusco és la més bonica d’Amèrica del Sud. La catedral i l’església dels jesuïtes la presideixen, lleugerament inclinada i porticada en la major part del seu llarg perímetre rectangular, amb construccions colonials que
avui són locals comercials i restaurants als pisos superiors. Al centre de la plaça, una font amb la figura desafiant del guerrer i primer sobirà inca Manco Cápac.
  Al museu de la Mercè ens espera un altra col.lecció de murals de pintura cusquenya al voltant del claustre renaixentista. En una de les habitacions del claustre superior ens enamora una Pietat inca, d’autor anònim, expressió delicadíssima del trobament de dues sensibilitats culturals, la indígena i la cristiana. El mantell de la dona i la huara (calçons) del fill són el punt de contacte entre dues
realitats que es transcendeixen mútuament, la indigència de l’home i la pietat de la Pachamama (la mare terra).
  A la cripta de l’església de la Mercè es conserven les estances de Fray Francisco de Salamanca,
singular personatge que hi va viure reclòs voluntàriament durant més de seixanta anys, dedicat a la pregària,  la música i  la pintura. Les pintures de les parets i voltes donen fe de la senzillesa d’aquell home que es devia inspirar en la vivesa dels colors. 
  La catedral ocupa el lloc d’un antic assentament inca, començada el 1.534 i acabada cent anys després. El terratrèmol de 1.650 la va afectar seriosament. Immensa en el seu inerior, s’hi constata el sincretisme del catolicisme dels conqueridors i les conviccions indígenes que es concreten en multitud  de detalls: les verges apareixen quasi sempre embarassades, amb la serp i la muntanya que les acompanyen, símbols dels apus i la pachamama; en el Sant Sopar del cusqueny Marcos Zapata el símbol de l’anyell és substituït pel cuy (conegut com a conill d’índies, menjar molt preuat pels peruans) i el rostre colrat de Judes que mira fixament l’espectador es correspon, segons investigacions recents, amb les faccions de Francisco Pizarro; el “Santo Cristo de los temblores (que segons la tradició va aturar els moviments sísmics del 1.650) té la mateixa aparença física i el to fosc del cusquenys i va abillat amb la faixa tradicional dels pagesos de Cusco; a un costat de l’entrada principal de la catedral es troba discretament col.locada una pedra rodona, símbol del déu Wiracocha, i al seu damunt la gent hi deixa fulles de coca (arbust sagrat) i flors.
  El sistema constructiu dels inques es pot veure perfectament reflectit en el que queda del complex cerimonial i astronòmic del Coricancha, sobre el qual els dominics, inseparables dels germans Pizarro des de l’inici de la conquesta, van construir l’església de Santo Domingo. D’aquell complex només en resta el que havia sigut “el temple de les estrelles”: blocs de pedra basàltica en forma de 2+1 a les cantonades, falses finestres, entrades trapezoidals i el conjunt inclinat sobre una base profunda per evitar l’ensulsiada en cas de terratrèmols; de fet, després del terratrèmol de 1.650 només van quedar dempeus les restes de les construccions inques, mentre que de l’església i
el monestir dels dominics no se’n va salvar res. A les entrades principals del temple de les estrelles, amb doble llinda, s’hi poden veure enormes blocs de pedra contínua formant 14 angles.
  Encara avui es desconeixen els detalls d’aquest sistema constructiu que, a més d’arquitectes i dissenyadors d’alt nivell,  havia de comptar amb milers i milers de treballadors en condicions molt precàries, assimilables a les dels esclaus, el desplaçament dels quals venia propiciat pel servei obligatori de la mita (prestació rotativa de serveis, reguladora de la força del treball en tot l’imperi).
  Passant pel laberint de Kenko, amb la seva taula de sacrificis, bàsicament dels rars exemplars de llames i alpaques negres, arribem a l’impressionant conjunt de Sacsayhuaman, fortalesa iniciada pel sobirà Pachacútec el 1.450, quina distribució en tres nivells que s’estenen en ziga-zaga sobre una amplíssima superfície recorda la forma del llamp, i en les parts angulars la forma de la
petxina o “spondilus”. El nàcar  del spondilus era molt més preuat que l’or i la plata entre els inques perquè quan aquesta petxina apareixia a les aigües del golf de Guayaquil era el senyal de l’inici del període benefactor de les pluges.
 A la part alta de la fortalesa hi ha una construcció horitzontal de doble corona solar amb petits estanys d’aigua que feien de mirall a les estrelles, probable centre de culte i d’observatori astronòmic. A l’esplanada s’hi celebrava durant el solstici d’estiu, i encara s’hi celebra, la festa del Sol (“Inti Raymi”). Es creu que en el recinte es feien les cerimònies d’iniciació dels joves, se’ls posaven els orellons i els huara (els calçons dels adults). L’esperit animista que impregna aquesta construcció perdura avui en els milers de turistes que en volen captar l’energia còsmica que diuen que desprèn el lloc esgarrapant les parts baixes dels descomunals blocs de pedra de les muralles.
  Les visites de la jornada acaben a les fonts sagrades del Tampu Machay ( l’aigua és la llet de la Pachamama) i a les figures geomètriques del Puka Pukara, centre de control en el pas del camí de l’inca.
  Aprofitem el dia lliure a Cusco per entrar al museu de l’arquebisbat. En el mur perimetral, de base inca, s’hi observa la pedra dels dotze angles que recorda  el sistema d’ancoratge de blocs que hem vist al Coricancha. A ‘interior, alguns quadres de la Verge  del ja conegut Marcos Zapata, i sobretot la sèrie de pintures de la processó del Corpus a Cusco. Amb aquests quadres, encarregats pel bisbe Mollinedo, mecenas de l’art colonial a Cusco, es pretenia quedar bé amb la Cort de Madrid per mitjà
d’una total idealització de la situació colonial, com si conqueridors i societat indígena convisquessin en perfecta harmonia.
  Ens decidim a conèixer una mica més Cusco fent una llarga passejada pels barris de San Blas i  San Cristóbal, ubicats en un dels turons que envolten el centre històric. La placeta amb l’esglesiola de San Blas, la clàssica església colonial de reduïdes dimensions, és un lloc encantador. En un dels laterals de la placeta descobrim el taller de D. Hilario Mendívil, reconegut artesà local figuratiu. Entrem al taller i tenim ocasió d’admirar les figures exposades, caracteritzades per l’elongació del coll en totes elles, clara transposició del gest altívol de la llama a la figura humana i als símbols religiosos. Hi comprem un joc d’escacs, d’indígenes contra conqueridors.

  L’interior de l’esglesiola de San Blas amaga un tresor: la trona que l’artesà Tuyro Túpac va treballar durant quaranta anys per agrair la curació d’una greu malaltia.
És una filigrana artesanal del mateix autor del cor de la catedral. En aquell cor els frontals dels
reposamans exhibeixen els melics i els pits nus d’una sèrie de donzelles donant a entendre la fertilitat de la pachamama; en aquesta trona, sobre el baldaquí de la part superior, la calavera del mateix autor sota els peus d’una imatge de Sant Pau recorda segons la llegenda tant la fugacitat de la creativitat de l’artista com la intenció de deixar-lo incrustat per sempre dins la seva obra més
notable que no trobaria parió enlloc més.
  Al barri de San Cristóbal es succeeixen els estrets carrerons de botigues i petits hotels de standing. A l’interior de l’església, el Crist de fesomia cusquenya amb la huara de consuetud. Baixant les escales de la placeta, una vista plàcida sobre la ciutat, amb la Plaza de Armas en primer terme.







 
  












Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat