Notes d’un viatge al Perú (3): De Pukara al Cusco
La primera parada
és a Pukara, interessant pel museu
de cultura pukara, a més de pels “toricos”, parelles de petits braus que
es col.loquen a les teulades per protegir les vivendes i que el colonalisme va
popularitzar arreu del país. Al museu podem contemplar peces de ceràmica i
d’escultura lítica de l’època de la cultura pukara, que es va estendre entre els
S. V a.C. i el S. IV d.C. La cosmovisió de les cultures preincaiques de
l’altiplà s’expressa sobretot en els
treballs en pedra, esteles i monòlits, amb representacions de sers zoomorfes
(rèptils, serps camèlids) i amb dissenys
de geometria abstracta (aquesta, per exemple, a l’estela del llamp, divinitat
amb poders per fer tronar i ploure). Els monòlits presenten caràcters
antropomorfes, en posició sedent, portant en una mà un cap com a trofeu i en
l’altre un instrument tallant. El més representatiu és el “Hatun Ñakac” (el “gran degollador”), entorn del qual existeix una
multitud de llegendes.
Una segona parada
la fem a La Raya, a 4.435m. d’altura, el punt més alt de
l’altiplà amb vistes extraordinàries sobre els Andes. És el punt de partició de
les
dues vessants, la de l’Atlàntic, des d’on arrenca l’Amazonas, i la del Pacífic. La claror del matí ens
permet albirar els cims nevats per entre les coloraines dels teixits de les
paradetes exposades davant dels miradors.
La tercera parada
és al monestir de Raqchi, exemplar
típic de l’arquitectura incaica. Iniciat pel sobirà Wiracocha (homònim del déu sorgit del llac Titicaca i creador dels
homes i de la resta de divinitats), el va acabar el sobirà Túpac Yupanki entre el 1.471
i el 1.493, en plena expansió de l’imperi inca. Wiracocha és paraula quechua composta de Wira (escuma) i Qucha (deessa de l’aigua). El temple era una
construcció de 92 metres de llargada i 25 d’amplada, amb quatre naus
sostingudes per fileres de nou columnes i sostre de palla. La part inferior
dels murs i columnes és de pedra polida, i la part superior d´adob barrejat amb
pèls de llama. Sobre la meitat de la base de pedra i la meitat de la
continuació del mur d’adob hi havia dibuixada amb sorra molt fina (ara
invisible) la Chakana o creu andina en forma de set esglaons
que representen els colors de l’arc iris i que sintetitzen el pensament andí:
les dualitats home-dona, sol-lluna, apu-mare terra, llum de la posta-llum de
l’albada, llamp-pluja, arc iris-vent.
A part del temple,
les estances del recinte estan distribuïdes en tres carrers paral.lels,
destinades a les vivendes i patis sagrats dels elegits pels “apus” (esperits de les muntanyes) i
del sacerdot andí nominat pel déu llamp. Des d’un dels patis sagrats s’aprecia
el
solstici del 21 de juny, els primers raigs de sol que s’identifiquen amb la
diagonal de la Chakana i que
signifiquen l’inici de l’any nou andí. Al sud del temple hi ha un conjunt de
156 construccions circulars, de pedra volcànica, construccions antisísmiques
unides les unes amb les altres formant deu
fileres amb sostre de palla. Són les “Colcas” o graners on es guardaven productes agrícoles, peix i
bestiar dissecat, en previsió dels temps de fam, sequera o expansió.
Travessa pel centre
del recinte murallat una part del camí
ral inca o “Qapaq Ñan”. Durant la
màxima expansió de l’imperi es van construir més de vint mil quilòmetres de
camí inca que anaven des de l’actual Colòmbia fins a Argentina, passant per
Equador, Perú, Bolívia i Chile. Era el camí que enllaçava les quatre parts o “Suyus” en què es dividia el conjunt de
l’mperi o Tahuantin-suyu. Aquests
camins s’ampliaven, s’hi feien ponts, s’empedraven i s’hi construïen “tambos”
(edificacions per al control dels vianants, de defensa i d’emmagatzament d’aliments). D’un punt a un
altre punt de control es desplaçaven els missatgers o “Chaskis”, els correus ambulants que informaven de
les noves de les poblacions tot al llarg de l’imperi.
La quarta i última
parada abans d’arribar a Cusco la
tenim a Andahuaylillas on es troba l’església de Sant Pere amb unes
pintures espectaculars a l’interior que conformen el conjunt conegut com la “Capella Sixtina d’Amèrica” (amb permís
d’altres santuaris de Mèxic i Equador que també reclamen aquest títol). Exemplar
superb del barroc mestís andí, fou construïda el 1572 pel jesuïta Juan Pérez de Bocanegra. A banda i
banda de l’entrada hi ha pintures al.legòriques del cel i l’infern, i el sostre
és d’estil mudèjar, amb una explosió de colors i de motius vegetals que no
deixen un centímetre per respirar. A l’entrada del baptisteri les cites
circulars són en llatí, castellà, aimara i quechua (aquesta última la llengua
del Cusco). Tots els laterals estan
revestits de pintures de l’escola cusquenya de gran format, i els retaules que
coronen l’altar principal i les capelles laterals llueixen amb la pàtina del “pa d’or” que cobreix les columnes i
els contorns de les escultures. És impactant la impressió pictòrica del
conjunt.
Arribem a Cusco quan comença a fosquejar.
L’entrada pels ravals de la ciutat, com la de Puno, és desoladora. A quasi tots els barris
(no en el centre) la majoria de cases i edificacions de tota
mena, que s’estenen pels marges dels turons, presenten un aspecte tan pobre que
sembla que no estiguin acabades, amb les parets de totxos a la vista i amb la
ferralla del ciment armat que sobresurt dels pilars, com si estigués pendent la
construcció d’algun pis superior. Es diu que és costum per motius econòmics,
per pagar menys impostos de la finca. En totes s’hi viu, les finestres i
tribunes estan tancades amb vidres foscos, però el paisatge urbà es gris i
trist , com de ciutat a mig cosntruir.
Una primera
passejada per la Plaza de Armas de Cusco ens sorprèn per la
bellesa i les dimensions que la configuren. Segons la llegenda la plaça es va
convertir en el centre de la capital de l’imperi inca després que els quatre germans
Ayar, aparellats amb le seves quatre germanes, sortissin per la
finestra central de “la casa de les finestres” per dirigir-se a la vall del Cusco.
De les quatre parelles només hi van arribar Manco i la seva germana Mama
Ocllo. Ayar Manco va llençar la vara d’or que servia per detectar les
terres fèrtils i va quedar fixada al terra. Els altres tres germans havien anat
desapareixent pel camí, transformats en pedres. Per això aquell lloc es diria Huacaypata,
Plaça del Lament, i Ayar
Manco es convertiria en Manco Cápac, Senyor, primer inca i fundador del Cusco. D’aquella plaça, que era el doble de l’actual, sortien els quatre camins que enllaçaven les
quatre parts de l’imperi.
Es considera que la Plaza de Armas del Cusco és la més bonica
d’Amèrica del Sud. La catedral i l’església dels jesuïtes la presideixen,
lleugerament inclinada i porticada en la major part del seu llarg perímetre
rectangular, amb construccions colonials que
avui són locals comercials i
restaurants als pisos superiors. Al centre de la plaça, una font amb la figura
desafiant del guerrer i primer sobirà inca Manco Cápac.
Al museu de la Mercè ens espera un
altra col.lecció de murals de pintura cusquenya al voltant del claustre
renaixentista. En una de les habitacions del claustre superior ens enamora una Pietat inca, d’autor anònim, expressió
delicadíssima del trobament de dues sensibilitats culturals, la indígena i la
cristiana. El mantell de la dona i la huara (calçons) del fill són el punt de contacte entre dues 
La catedral ocupa el
lloc d’un antic assentament inca, començada el 1.534 i acabada cent anys
després. El terratrèmol de 1.650 la va afectar seriosament. Immensa en el seu
inerior, s’hi constata el sincretisme del catolicisme dels conqueridors i les
conviccions indígenes que es concreten en multitud de detalls: les verges apareixen quasi sempre
embarassades, amb la serp i la muntanya que les acompanyen, símbols dels apus i
la pachamama;
en el Sant Sopar del cusqueny Marcos
Zapata el símbol de l’anyell és substituït pel cuy (conegut com a conill
d’índies, menjar molt preuat pels peruans) i el rostre colrat de Judes que mira
fixament l’espectador es correspon, segons investigacions recents, amb les
faccions de Francisco Pizarro; el “Santo
Cristo de los temblores” (que
segons la tradició va aturar els moviments sísmics del 1.650) té la mateixa
aparença física i el to fosc del cusquenys i va abillat amb la faixa
tradicional dels pagesos de Cusco; a un costat de l’entrada principal de la
catedral es troba discretament col.locada una pedra rodona, símbol del déu Wiracocha, i al seu damunt la gent hi
deixa fulles de coca (arbust sagrat) i flors.
El sistema
constructiu dels inques es pot veure perfectament reflectit en el que queda del
complex cerimonial i astronòmic del Coricancha, sobre el qual els dominics,
inseparables dels germans Pizarro des de l’inici de la conquesta, van construir
l’església de Santo Domingo.
D’aquell complex només en resta el que havia sigut “el temple de les estrelles”: blocs de pedra basàltica en forma de
2+1 a les cantonades, falses finestres, entrades trapezoidals i el conjunt
inclinat sobre una base profunda per evitar l’ensulsiada en cas de
terratrèmols; de fet, després del terratrèmol de 1.650 només van quedar dempeus
les restes de les construccions inques, mentre que de l’església i
el monestir
dels dominics no se’n va salvar res. A les entrades principals del temple de
les estrelles, amb doble llinda, s’hi poden veure enormes blocs de pedra
contínua formant 14 angles.
Encara avui es
desconeixen els detalls d’aquest sistema constructiu que, a més d’arquitectes i
dissenyadors d’alt nivell, havia de
comptar amb milers i milers de treballadors en condicions molt precàries,
assimilables a les dels esclaus, el desplaçament dels quals venia propiciat pel
servei obligatori de la mita (prestació rotativa de serveis, reguladora de la força del treball
en tot l’imperi).
Passant pel
laberint de Kenko, amb la seva taula
de sacrificis, bàsicament dels rars exemplars de llames i alpaques negres,
arribem a l’impressionant conjunt de Sacsayhuaman, fortalesa iniciada pel sobirà Pachacútec el 1.450, quina distribució en tres nivells que
s’estenen en ziga-zaga sobre una amplíssima superfície recorda la forma del
llamp, i en les parts angulars la forma de la
petxina o “spondilus”. El nàcar del spondilus
era molt més preuat que l’or i la plata entre els inques perquè quan
aquesta petxina apareixia a les aigües del golf de Guayaquil era el senyal de l’inici del període benefactor de les
pluges.
A la part alta de la
fortalesa hi ha una construcció horitzontal de doble corona solar amb petits
estanys d’aigua que feien de mirall a les estrelles, probable centre de culte i
d’observatori astronòmic. A l’esplanada s’hi celebrava durant el solstici
d’estiu, i encara s’hi celebra, la festa del Sol (“Inti Raymi”). Es creu
que en el recinte es feien les cerimònies d’iniciació dels joves, se’ls posaven
els orellons i els huara (els calçons dels adults). L’esperit animista que
impregna aquesta construcció perdura avui en els milers de turistes que en
volen captar l’energia còsmica que diuen que desprèn el lloc esgarrapant les
parts baixes dels descomunals blocs de pedra de les muralles.
Les visites de la
jornada acaben a les fonts sagrades del Tampu Machay ( l’aigua és la llet de la Pachamama) i a les figures geomètriques del Puka
Pukara, centre de control en el pas del camí de l’inca.
Aprofitem el dia
lliure a Cusco per entrar al museu
de l’arquebisbat. En el mur perimetral, de base inca, s’hi observa la pedra
dels dotze angles que recorda el
sistema d’ancoratge de blocs que hem vist al Coricancha. A ‘interior, alguns quadres de la Verge del ja conegut Marcos Zapata, i sobretot la sèrie de pintures de la processó del Corpus a Cusco. Amb
aquests quadres, encarregats pel bisbe Mollinedo,
mecenas de l’art colonial a Cusco, es pretenia quedar bé amb la Cort de Madrid per mitjà
d’una
total idealització de la situació colonial, com si conqueridors i societat
indígena convisquessin en perfecta harmonia.
Ens decidim a
conèixer una mica més Cusco fent una llarga passejada pels barris de San Blas i
San Cristóbal, ubicats en un dels turons que envolten el centre
històric. La placeta amb l’esglesiola de San
Blas, la clàssica església colonial de reduïdes dimensions, és un lloc
encantador. En un dels laterals de la placeta descobrim el taller de D. Hilario Mendívil, reconegut artesà
local figuratiu. Entrem al taller i tenim ocasió d’admirar les figures
exposades, caracteritzades per l’elongació del coll en totes elles, clara
transposició del gest altívol de la llama a la figura humana i als símbols
religiosos. Hi comprem un joc d’escacs, d’indígenes contra conqueridors.
L’interior de
l’esglesiola de San Blas amaga un
tresor: la trona que l’artesà Tuyro Túpac va treballar durant
quaranta anys per agrair la curació d’una greu malaltia. 
Al barri de San Cristóbal es succeeixen els estrets
carrerons de botigues i petits hotels de standing. A l’interior de l’església,
el Crist de fesomia cusquenya amb la huara de consuetud. Baixant les escales de la placeta, una vista plàcida
sobre la ciutat, amb la Plaza de Armas en primer terme.
Comentaris