quadern d'en Cinto Amat

          Avui, 22 de març de 2018, després de tres mesos de les eleccions al Parlament, no sabem què passarà en el ple convocat aquesta tarda per a la investidura del nou president. Avui, com fa dos anys i dos mesos, estem pendents de la decisió de la Cup, tot i disposar de sis parlamentaris menys. I estem pendents de nous i determinants condicionants que no existien fa dos anys: la notificació de processament a sis diputats, entre ells el presidenciable Jordi Turull, i l’eventual suspensió del dret de representació pública depenent de la decisió del magistrat instructor. Ni una ni altra decisió es prendrà per resoldre res, sinó que siguin del color que siguin contribuiran a enrarir encara més el clima social i polític que estem vivint.   Els dos anys i dos mesos transcorreguts des de l’elecció del president Puigdemont han accelerat fins a límits exasperants el grau de confrontació entre les institucions catalanes i...

     La conseqüència més negativa del xoc de trens, la que no convida a veure una solució a curt termini, i probablement tampoc a mitjà termini, és la situació de terreny erm, sense sortida, en fals, en la que han quedat fatalment instal.lats el procés, i els seus derivats, i el Govern de l’Estat, i per extensió l’Estat mateix amb la reacció judicial que concentra l´única aportació a la solució del problema i que disculpa, veurem per durant quant de temps, qualsevol altra resposta o proposta de caràcter polític (de la Comissió del Congrés sobre la reforma de la Constitució ja ningú no en parla).   La qüestió més immediata a Catalunya és la de la investidura d’un president procedent del bloc independentista i la formació de Govern. Significativament les últimes dades del CEO indicarien que el resultat d’unes noves eleccions abocaria de nou a un govern format pel bloc independendista encara que la preferència per la independència baixa uns quants punts, e...

Mirava els títols penjats a la paret i sovint em semblaven fràgils vaixells navegant en el mar blanc   dels dies enfeinats. Tornaven sempre al mateix port davant la taula del despatx amb evocacions tardanes dels dies primerencs, d’amistats, esforços, paraules i ciutats. Ara jubilat són un no res, només quadres immòbils descolorint-se sota els vidres. Ja no naveguen amb mi per la mar blanca,   l’aigua dels dies s’ha fos en solcs de tinta i tenen un deix de testament les signatures. No portaven a Ítaca, però mentre els contemplo des de la distància dels anys amb l’albada de la jubilació, quan el present s’allibera de la pressió de tot reconeixement, se’m dibuixa a la paret la platja blanca on volia arribar després de tants viatges. C.A.

    Ahir JuntsxCat i Erc van fer arribar a la Cup un principi d’acord perquè repensi en sentit positiu la investitdura de Jordi Sánchez. L’acord preveu un procés constituent que acabaria amb la redacció i aprovació d’un text amb la proposta de base d’una futura constitució de la República catalana, coordinat des del consell per la república presidit per Puigdemont a Brussel.les. No cal entrar en més detalls, però és clar que es tracta de la repetició d’un full de ruta més que caducat, impossible de portar a la pràctica, guarnit amb la singularitat d’uns organismes sui generis a Waterloo.   Avui una carta conjunta d’Oriol Junqueras i Marta Rovira surt a trobar aquella proposta amb expressions com aquesta: “Si volem una nova República, calen i caldran aquestes majories àmplies i transversals. Cal guanyar confiances, teixir complicitats, construir la casa comuna. I això es fa, en bona mesura, treballant i estimant. Allunyant-se de les declaracions altisonan...

Per mèrits propis i aliens, per supèrbia o vanitat, no podem fer cap govern per més que el temps ens apressi. El Parlament vagareja entre Herodes que condemna i un Pilat que s’escaqueja com si fóssim carcamals. Però tranquils, que tenim a Waterloo el remei de tots els mals. Qeda lluny la investidura, tant els fot que els ciutadans tinguem el cor en un puny: hi ha menys seny que cara dura. Sigui per Cup o Tardà, per l’Artadi o la Pascal, aquí no hi ha solució ni ganes de fer el que cal. Però tranquils, Que a Waterloo ens espera la decisió més total. Entre el president 130 que reclama el vitalici i el fi 155 que permet tots els capricis, estan jugant amb nosaltres d’una forma descarada. Aquí ja no hi ha ningú que es cregui la mascarada. Però tranquils, que a Waterloo Bonaparte de cop ressuscitarà i se’ns farà català.  C.A.

       El tret més característic del relat o narració del procés diria que ha estat la seva incapacitat   d’arribar a una conclusió, a un sentit   total o parcial que li atorgués la part de veritat històrica que li podria correspondre. Les narracions tenen sentit perquè tenen una conclusió. El relat del procés, tot i la seva potència mobilitzadora, no ha arribat a cap conclusió de sentit fonamental respecte del que els seus protagonistes prometien, l’esdeveniment de la Rapública Catalana en un un termini curt de temps. Es pot ben dir que el relat del procés ha estat una ficció sense contingut real, com reconeixen ara els mateixos autors, un relat sense conclusió que no té cap eficàcia. La Dui, tal com la interpreten els mateixos protagonistes, no va ser una conclusió sinó un mer simbolisme.   Aquesta manca de conclusió deu ser deguda al fet que el procés com a relat es proposava un objectiu que s’ha demostrat impossible a curt i a mig term...