De l’atzucac a la confrontació?

  

 Ara mateix el procés sembla que s’encamina cap una confrontació amb l’Estat, i que l’Estat ja ha optat per oposar-s’hi amb contundència amb tots els recursos legals i executius de què disposa. Amenaça amb segellar els col.legis per evitar la celebració del referèndum i acota a la baixa el que estaria disposat a negociar (no al referèndum, no a un pacte fiscal, no a un nou Estatut). No només no hi ha diàleg, sinó que les dues parts ja han prefigurat l’estat de la situació que es pot produir després de la confrontació directa.Totes dues aposten per guanyar-ho tot  o perdre-ho tot en l’enfrontament. L’independentisme s’hi juga la credibilitat del procés tal com l’ha imaginat en la seva resolució ideal, i el govern de l’Estat, que pivota exclusivament entorn del Pp i sobre les divisions internes de Psoe i Podemos, s’hi juga la credibilitat del sistema constitucional tal com el percep des de la seva òptica conservadora. En realitat les dues posicions són dues apories que per separat no tenen una explicació lògica ni per tant arguments per convèncer la majoria dels ciutadans, i que confrontades només poden aspirar a recollir les restes d’un naufragi. Avui fa exactament tres anys que aquestes dues apories ja es van enfrontar a través de les respectives expressions teòriques de Mas i González a la Tv (“Dues apories cara a cara”). Les coses no han millorat des de llavors i ara ens trobem en la situació lamentable d’haver de patir les conseqüències d’aquest enfrontament.

    El Procés va entrar en un atzucac definitiu amb la pèrdua de les plebiscitàries del 27S, i no va voler corregir el seu disseny ideal per fer un pas enrere i guanyar força de cara a un objectiu plausible. 

   És fatigós haver-ho de repetir: l’entrada inesperada de la Cup en el disseny independentista va convertir en irressoluble tota possibilitat d’avançar per vies raonables. A partir d’aquell moment, i els fets posteriors ho van anar confirmant (començant pel pas enrere del president Mas) , es van trencar tots els esquemes que havia previst el Consell Assessor per a la Transició que estaven pensats sobre la base d’una victòria folgada de les plebiscitàries de JxSí, naturalment en vots i no només en escons, o bé en un resultat positiu en un referèndum pactat o autoritzat.

    De cap manera el Consell pensava en una situació d’oberta confrontació com la que ara es dibuixa. Parlant de la successió d’ordenaments i administracions (28 de juliol de 2014) el Consell constatava: “Com a primer criteri caldria actuar d’acord amb els principis de continuïtat normativa i de seguretat jurídica… És impossible substituir un ordenament jurídic d’un dia per l’altre, ni tan sols amb mesos per planificar la transició… Malgrat el canvi polític de sobirania, el funcionament ordinari de la vida social i econòmica estarà basat en el principi de continuïtat, sense canvis sobtats de tipus rupturista o revolucionari”. Contràriament, ara el que s’està covant amb una hipotètica llei de transitorietat, que de moment es manté en secret, és un trastocament  sobtat de l’ordenament vigent, una substitució d’un cos legal per un altre i no una transició de llei a llei, en un context del tot rupturista en què és impossible preservar els principis de continuïtat normativa i de seguretat jurídica. Tindríem servit el conflicte social a través d’una confrontació de legalitats  que el govern de la Generalitat sembla estar preparant.

 Per acabar de reblar el clau, en l’informe que acaba de veure la llum de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, presidit per Carles Viver Pi-Sunyer, que ja presidia el Consell Assessor, sobre les claus d’un referèndum acordat sobre la independència de Catalunya, es constata que l’aplicació jurídica del resutat d’un referèndum pactat que fos favorable a la independència seria molt difícil de portar a terme perquè requeriria una reforma de la Constitució extraordinàriament complexa amb el tràmits dels articles 167 i 168. És a dir, ens trobaríem també en un atzucac en el què la reforma de la Constitució s’hauria de substituir per una compromís polític o una declaració formal del president del govern que obviés el parer de la resta dels espanyols expressat també en referèndum, el que resulta al.lucinant des de tots punts de vista.

    D’altra banda, l’alternativa del referèndum unilateral, independentment de les dificultats de realitzar-lo per l’oposició de l’Estat, xocaria frontalment amb la previsió del Codi de Bones Pràctiques sobre Referèndums dictat el març de 2017 per la Comissió de Venècia, òrgan consultiu del Consell d’Europa, que en l’apartat III sobre regles específiques sosté que “el principi de la funció de la llei, que és un dels tres pilars del Consell d’Europa juntament amb la democràcia i els drets humans”, fa que “el recurs al referèndum només sigui admisible allà on estigui previst per la Constituació o un estatut de conformitat”. Se celebrés de la manera que fos, el reconeixement internacional d’un referèndum unilateral el tenim vetat d’entrada. Anem, doncs, d’atzucac en atzucac cap a la confrontació final.

    No hi haurà un moment per recuperar una mica el seny i obrir un temps de reflexió, aparcant la cronologia embogida del referèndum previst per al setembre, per al maig (o per al mes que ve…), que ens permeti analitzar amb realisme on som i cap a on volem anar, i quines serien les conseqüències de la confrontació total? La posició final dels comuns podria aportar elements de realisme i de moderació.

    De moment la Comissió executiva del PNR es mou amb prou seny per mantenir-se en l’àmbit de la recerca de pacte. Però arribarà el moment en què els comuns hauran d’aclarir definitivament la seva opció, hauran de concretar si estan en contra d’un referèndum unilateral encara que els signifiqui l’expulsió de l’imaginari independentista i la condemna definitiva de part del seu nucli dur. Penso que si s’hi mostren contraris de forma determinant i amb tots els arguments que tenen a l’abast, poden contribuir a recuperar un moment de sensatesa per resituar-nos tots plegats. Altrament, si optessin per l’ambigüitat i el càlcul electoralista, estaríem a les portes d’un desastre que ens afectaria a tots.