Notes d’un viatge a Xile i Argentina (3) : de les Glaceres a la Terra de Foc

   

 

   . 

  Deixem Xile i entrem a la Patagònia argentina pel control de Cerro del Castillo a Puerto Natales, amb bus i en direcció a Calafate. Cinc hores i mitja de viatge. Travessem la pampa infinita, entre verda i marronosa, amb guanacos i cavalls rere les senzilles tanques de filferro que delimiten les “haciendas”. De  vegetació només la “paja brava” i les “llaretas”. La pampa baixa de cop a les envistes de Calafate, passat el mirador del “monito”, amb els Andes a l’horitzó.  Ja a Calafate, un “disco” de “cordero a la cazadora” ens refà de la fatiga del bus.

   Matí del dia 13 de novembre, excursió al llac Argentino, el més gran d’Argentina i el tercer de Sudamèrica. Enbarquem a Puerto Banderas en direcció al braç nord del llac i a la glacera Upsala, la més gran del Parc de les Glaceres. Pel trajecte amb catamarà  comencen a aparèixer icebergs de mides diferents, primer sols i després en grup, de tons blavosos. El temps és canviant, però va millorant i fins fa sol. L’Upsala el veiem d’un tros lluny; és perillós acostar-s’hi massa, pel constant despreniment de blocs de gel.  

   Continuem pel braç nord del llac cap a la glacera Spegazzini, al cantó oposat a l’Upsala. Ara sí que ens hi apropem, fins a un centenar de metres. Un mur de gel impressionant, de fins a 130 metres d’alçada en alguns trams, d’un color blau cada vegada més intens en filtrar-se la claror pel fil de glaç. El catamarn es para durant uns minuts i el reguitzell de fotos i filmacions que es disparen cap a la glacera, de tots costats, no arriben a fondre-la perquè el miracle de la natura és sempre més consistent que la nostra curiositat maldestra. De retorn, el guia ens fa adonar d’una glacera en retrocés per sobre de la Spegazzini, com un mantell a mig plegar que va deixant lliure la taula de roques.

   Més glacera el dia 14, cap al Perito Moreno, al braç sud del Llac Argentino. El nom Perito Moreno el pren del naturalista que en va ser el descobridor, Francisco Pascasio Moreno, amb monument al centre de Calafate. Pel camí cap a la Península Magallanes, on hem d’embarcar, de nou ens acompanya la pampa desèrtica, puntejada pels matolls de calafate, un arbust espinós de fruit petit i rodó de color groc tirant a lilós de madur, que s’aprofita per fer dolços de tota mena. La ciutat de Calafate és un aparador de xocolates i pastissos d’aquest fruit.  Arribant al Llac, el paisatge es torna arbrat amb lengas, notros i el boix que aquí és de la mida dels arbres.

   De nou amb catamarà fem una aproximació al Perito Moreno, fins molt a la vora. Al costat esquerre de l’immens mur de glaç es pot veure algú que grimpa per sobre el gel. De menys alçària que l’Spegazzini, d’entre 40 i 70 metres, el Perito Moreno té una amplada de més de 4 Km i la seva superfície és equivalent a la de la ciutat de Buenos Aires. El catamarà ens porta d’un costat a l’altre, mentre els ulls i les càmeres es van omplint del tornassol que es desprèn dels espadats de la glacera.

   Un llarg passeig per les passarel.les de l’exterior del llac (hi ha tres itineraris) ens permet resseguir el contorn de la glacera pels dos costats i endevinar-ne l’extensió per la part de sobre. De tant en tant el so esquerdat que puja del glaç ens concentra la visió sobre les penques de gel que no paren de caure a l’aigua. La visió és captivadora. Com gegants amb peus de gel que es van desfent, els penya-segats van avançant. Mentre els contemplem, l’avenç és naturalment imperceptible, però en dóna fe l’estela de fragments de glaç que van quedant al seu davant.

   Un grup de còndors sobrevola la glacera. Diuen que els còndors, tot just nascuts, se’ls ha d’alimentar amb una carota de còndor al front perquè se’ls queda gravada la primera imatge que veuen. A nosaltres se’ns queda gravada la imatge dels còndors sobre els solcs i el paisatge blau de la glacera, amb l’envergadura majestuosa de les seves ales esteses.  

Com gràvid tornassol desprès de la glacera,

la memòria gelada de l’aigua i de la roca

és l’iceberg blavós surant a la frontera

d’un continu i excels present que se l’emporta.

Suspesos d’un present que ja no té memòria,

amb les ales del còndor planegen sobre el glaç

els nostres ulls sorpresos per la blavor marmòria

d’aquesta visió immensa d’un sol i únic instant.

   Deixem les glaceres i l’avió ens du ara a Ushuaia, la ciutat més meridional del planeta, a la Terra de Foc. A l’arribada ens espera una nevada generosa, com per confirmar que no s’hi arriba de franc a la fi del món. La climatologia, però, no ens priva de visitar el Museu de la presó, la navegació i l’Antàrtida. El paisatge natural ha predominat fins ara, i a la Terra de Foc el paisatge es torna cultural sense deixar de ser també natural.

   La presó d’Ushuaia té una llarga història al seu darrere, per bé que es tracta d’una història ben recent. Tot a la Terra de Foc recorda que la colonització d’aquests confins de la terra ve a ser com una rèplica de la primera colonització de les zones del nord del continent que s’havia produït quatre cents anys abans, igual d’exterminadora de les cultures aborígens. Els confins del continent com a refugi d’aventurers i evangelitzadors europeus que imposaren les seves visions sobre una altra visió atàvica de la naturalesa i de les relacions humanes. 

   La presó d’Ushuaia va néixer amb la intenció de colonitzar la regió mitjançant la construcció de cases i edificis  amb la fusta del bosc que els mateixos presos havien de dur a terme. Iniciada el 1902, seguint la distribució clàssica de l’arquitectura  panòptica, amb visió directa dels vigilants sobre totes les ramificacions de l’edifici a pertir d’un cos central, va arribar a tenir més de 600 presos, la majoria presos considerats perillosos i reincidents, però també presos polítics, en condicions de duresa extrema. Va ser operativa fins al març de 1947. Un petit i rudimentari tren de vapor trasladava diàriament els presos al bosc per la tala dels arbres dels que s’havia d’obtenir la fusta.  Una reproducció del trenet es troba en un pati interior de la presó-museu.

    Alguns dels presos d’Ushuaia tenen biografies dignes de les millors novel.les, com Cayetano Santos Godino (el Petiso Orejudo), confinat al presidi pel presumpte assasinat de nens, que va ser sotmès a una intervenció d’orelles perquè es creia que la maldat li provenia d’unes orelles massa grosses, o el famós pres anarquista, el rus Simon Radowitzky, que després de matar el cap de policia i d’intentar una fugida impossible va ser indultat després de molts anys, participà en la guerra civil espanyola i va acabar els seus dies a Mèxic.

   En el mateix Museu es guarda una reproducció a escala de la bricbarca Beagle amb la que Fitz Roy i Darwin van navegar pel Canal Beagle el 1833 en un dels seus primers viatges d’exploració i investigació. El Canal de Beagle, juntament amb l’Estret de Magallanes i el canal del capità Drake, eren els tres canals descoberts de comunicació natural entre l’Atlàntic i el Pacífic. A les cel.les de la presó podem seguir reportatges sobre la guerra de las Malvinas de 1982,  i la història al.lucinant, entre d’altres,  del naufragi del transatlàntic “Monte Cervantes”, peoner de les navegacions de luxe a Tierra de Fuego,  el 1.930, després de xocar contra els esculls del far del”Fin del mundo”. El capità alemany va ser l’única víctima després del rescat de tots els ocupants, en optar voluntàriament per enfonsar-se amb el seu vaixell.

  Una rèplica aproximada del vaporet dels presoners, de vagons acolorits, ens porta al Parc de la Tierra de  Fuego o  de la Fi del món, passant per l’estació de la Macarena i pel modest saltant d’aigua del riu Pipo (nom d’un altre pres famós). Del tren passem amb bus al Llac Roca, nom del dues vegades president a finals del S.XIX, de molt polèmica reputació. El Llac Roca és en part argentí i en part xilè. A les vores del llac, en el bosc de caràcter subtropical, predominen les omnipresents “lengas” i els “guindos”, de fulla perenne, els calafates i la mata negra. Xipollegen a l’aigua els ànecs i els “cauquenes” que sempre van en parella, de color blanc el mascle i de color gris la femella. Al riu i badia Lapataia se’ns anuncia que ens trobem al punt més austral on es pot arribar abans de començar la zona antàrtica. És el final de la denominada ruta tres.

   La sortida de tarda amb catamarà cap al far del “Fin del mundo” (que va inspirar la novel.la homònima de Jules Verne) ens confirma l’interès històric i cultural que desvetlla la navegació pel Canal de Beagle. Passem pel Far Les eclaireurs o de la Fi del món que es reflecteix a l’aigua, una donació francesa en recordança del far original que tenia una estructura totalment diferent, molt plana, també reproduïda en un dels patis de la presó d’Ushuaia. Ens parem una estona als illots del cormorans i dels llops marins, i arribem fins a l’illa Martillo on sembla que ens saluden amb saltirons i aleteig de braços els pingüins magallanes i antàrtics que es mouen per la platja.

   Terra de Foc és sinònim d’atracció i d’extinció. Navegant pel Canal de Beagle l’investigador Darwin es va topar amb els aborígens yàmanes, poble de canoers que es dedicaven fonamentalment a la pesca amb les seves canoes de lenga, i els va qualificar de “sers infrahumans, sense vida espiritual” . La canoa era l’instrument de treball familiar i el mitjà de subsistència: la dona, de braços potents avesats a l’exercici constant, remava a la part posterior, el noi mantenia el foc amb el peix al centre de la canoa, i l’home caçava des de la proa els llops marins i els peixos que pogués haver amb arpons rudimentaris.  Es diu que Magallanes va veure fum que sortia de les vores de l’Estret que acabava de descobrir i per això va batejar el lloc com a Terra de Fum, que l’emperador Carles Vè va rebatejar amb Terra de Foc, perquè, segons deia, allà on hi ha fum hi ha foc. El que Magallanes devia veure era el fum que procedia de les canoes dels yàmanes.

 Les ètnies yàmana i dels selk’nam, (coneguts també com “Ones”), els habitants originaris de la Terra de Foc, van entrar en un període d’extinció irreversible amb l’arribada dels colonitzadors europeus, en forma de colònies evangelitzadores a finals del XIX i principis del XX, anglicanes i salesianes, imposant  un canvi de costums en els hàbits i el vestir que va revertir en epidèmies i mortaldats massives, simultàniament amb l’explotació dels grangers europeus que es van dedicar a la persecució i exterminació sistemàtica dels aborígens i a l’aprofitament dels seus mitjans materials de vida, animals, vegetals i marins.

  

   El missioner Thomas Bridges va tenir la paciència de recopilar uns quants milers de paraules i expressions yàmanes en un diccionari d’equivalències en anglès. Segons Bridges, els aborígens es deien a si mateixos “Yàmana” que utilitzat com a verb significa “viure, respirar, ser feliç, recuperar-se de la malaltia o trobar-se en ple domini de si mateix”.

Beagle

S’abraça als oceans als peus del continent,

allà on els yàmanes caçaven llops marins

amb canoes de lenga afuades pel vent,

 a la Terra de Foc que ignorava els confins.

No hi havia cap far a la riba del Beagle

ni finia la terra amb l’espai descobert,

la claror del canal feia nou cada dia

i més fondo el misteri d’aquell món sempre obert.