Repetir

   

  Com els mals alumnes que no han estat capaços d’aprovar les assignatures més importants durant el curs, ens veiem obligats a repetir eleccions perquè els grups polítics no han estat capaços de donar la confiança a un candidat per formar govern. Des del punt de vista de la confiança dels electors, els repetidors polítics difícilment obtindrien l’aprovat en aquest segon examen, una vegada demostrada la seva incapacitat per arribar a acords en un tema de tanta transcendència, però justament aquesta transcendència , que no és només política sinó sobretot social, econòmica i cultural, ens fa ser més exigents a l’hora de valorar el grau de real disposició al pacte per arribar a acords i no veure’ns abocats definitivament al desastre.

   La primera constatació que es desprèn d’una situació tan insòlita és que amb la repetició hem arribat altra vegada als límits previstos en la Constitució amb risc evident de desbordar-la, amb les conseqüències de desgavell i de descontrol polític que d’aquest fet se’n podrien derivar. És la primera vegada en democràcia que s’han de repetir unes eleccions generals, i l’article 99.5 de la Constitució preveu aquesta situació quan en el termini determinat no s’ha assolit la confiança per formar govern, i la resol amb la convocatòria automàtica d’unes noves eleccions. De tota manera, sembla que no és menys cert que la previsió constitucional està formulada i pensada per no ser aplicada, ja que parteix d’un sistema electoral que tot i ser de proporcionalitat imperfecta no havia arribat mai a uns nivells de fragmentació política com els actuals, i que per tant no podia tenir en compte que el bipartidisme que està conceptualment a la base de la previsió de repitició es veuria superat, i ja no s’estaria en el cas de buscar una majoria suficient en la repetició com si es tractés d’una segona volta sinó en el cas radicalment diferent d’intentar un acord entre quatre forces profundament antagòniques que en un primer acte han demostrat estar molt lluny de poder arribar a cap acord mínimament constructiu.

    Posem a prova la Constitució en un dels seus límits més fràgils i transcendents, el que condiciona la formació d’un govern per a l’Estat. Què passaria si en les noves eleccions es reproduïssin els resultats i tampoc es pogués arribar a un acord per atorgar la confiança a un president de govern? Hauríem de repetir llavors unes altres eleccions? No hi hauria més remei, però el grau de descrèdit institucional pel que fa als partits polítics, i de retop al Congrés i al Senat, seria irrecuparable. Aquest descrèdit, en qualsevol cas, ja s’ha posat en marxa.

    Aquest posar a prova els límits de la Constitució, amb descrèdit evident de les institucions, ja s’ha produït efectivament en el fet que el govern en funcions s’ha negat a donar comptes al Congrés al.legant la seva provisionalitat, donant lloc a una altra situació política insòlita que només es pot resoldre amb la interpretació del TC. Els límits constitucionals, peró, ja es van desbordar de fet i de dret  amb la Sentència del TC del 2010 sobre l’Estatut català, després de l’acord del Congrés i de la celebració del referèndum d’aprovació del mateix, deixant a l’aire la legitimitat de la sobirania que s’havia expressat en aquell referèndum i sense preveure´n un altre que la restablís sobre la base d’un nou acord. D’aquell desbordament constitucional vénen le mostres de debilitat institucional actuals  que la Constitució ja no pot resoldre.

    La segona constatació, tenint en compte aquests antecedents i la complexitat del moment actual, tindria més a veure amb les condicions de futur, a curt i a mig termini, per fer possible un govern realment  estable. Sense una renovació en profunditat de la Constitució no hi haurà manera de sortir de l’atzucac de la fragmentació política actual. Les negociacions fallides entre PSOE i C’s, entre PSOE i Podemos , i la passivitat del PP, han deixat clar que les visions als extrems de l’arc polític pel que fa al manteniment o a la substitució del statu quo constitucional són les que fan inviable qualsevol acord, ni que sigui de mínims. A l’extrem de l’immobilisme del PP, del que es desconeix  a dia d’avui la més mínima iniciativa  per enfrontar amb una coalició de govern, a la dreta amb C’s o al centre-esquerra amb el PSOE, les qüestions socials i econòmiques més bàsiques, així com el problema substancial de l’encaix de Catalunya, s’hi oposa simètricament, per l’altre extrem, el maximalisme de Podemos que a hores d’ara encara no ha aclarit en quins termes formula un procés constituent creïble. I pel mig, els dos partits que havien arribat a un acord, Psoe i C’s,  pateixen entre ells, i amb els respectius extrems tangencials de Podemos i PP, la imposició d’una sèrie de línies vermelles.

    Totes les línies vermelles estan relacionades amb els límits de la Constitució actual que ja no pot contenir els requeriments de la fragmentació política. Per un costat, la línia vermella del referèndum a Catalunya que impedeix tant un acord amb Podemos com un acostament als independentistes (no per una referèndum d’autodeterminació sinó per vincular-los a l’activitat legislativa), i per l’altre, les línies vermelles autoimposades des de dins dels mateixos partits, del PP, de C’s i del Psoe, que fa inviable un acord per reformar aspectes legals substantius (treball, seguretat social i atur, sanitat, educació, llei electoral) i sobretot aspectes fonamentals de la Constitució (plurinacionalitat, llengües, finançament, competències, Senat de representació territorial). Només amb un acord sobre una reforma constitucional, que podria començar sent de mínims en una primera legislatura breu, per aprofundir-se en una posterior legislatura, tindrà algun sentit la repetició de les eleccions. Altrament, la paralització podria resultar letal.