10 anys de l’Estatut (i 3): la síndrome de la sortida en fals

 Que la negociació de la proposta del nou Estatut no anava bé es va anar confirmant a mida que les posicions de CiU s’endurien per prendre la davantera al Tripartit, al si del qual les posicions es feien també més i més distants, fins arribar a la ruptura amb ERC. Les declaracions del president Maragall, apel.lant a la voluntat dels catalans per salvar la proposta a l´últim moment, i després expressant el convenciment personal que l’esforç havia estat inútil, presagiaven un futur incert, amb independència de la intervenció de les institucions de l’Estat que confirmarien les previsions més pessimistes. Tanmateix encara no hem fet l’anàlisi completa de per què els errors d’enfocament inicial i les diferències infinites del partits catalanistes durant el procés d’elaboració de la proposta indicaven clarament que la intervenció de l’Estat ens hauria de ser negativa, segurament molt més negativa del que hauria pogut ser amb un enfocament diferent i molt més unitari. Vèiem que hi hauria una sortida en fals molt abans del pronunciament del TC.

    Pocs mesos després de les paraules del ja expresident Maragall sobre la inutilitat de l’esforç, el mes de novembre de 2007 Artur Mas presentava amb gran ressò mediàtic  al Palau de Congressos el seu primer full de ruta entorn del dret a decidir. Utilitzant el terme catalanisme de forma polivalent, en comptes del de nacionalisme, menys inclusiu i de connotacions menys amables, Artur Mas feia un repàs de la seva visió política partint del pressupòsit de la catalanitat com a síntesi de totes les excel-lències, instrument necessari i imprescindible, malgrat el moment de perplexitat pel que passàvem, per aportar les solucions que Catalunya mereixia. Afirmava que "en qualsevol cas, la voluntat de ser català és l’element més determinant" i havíem de mirar que l’ànima i la plenitud de la nació catalana es construís amb la contribució de tots. En aquest context apel.lava a la necessitat d’un "contracte social dels immigrants amb la societat d’acollida"  i a la instrumemtalitat del "dret a decidir dels catalans" per fer de Catalunya un  país capdavanter.

    D’aquells moments al present, els símptomes d’aquella catalanitat armada amb l’instrument del dret a decidir per superar la resposta negativa de l’Estat no han millorat, sinó que han empitjorat.

    La sobtada reformulació, a partir de setembre de 2012, dels objectius en pro d’un Estat propi, primer, i d’un Estat independent, després, encadenant successives elaboracions, forçades i precipitades, de conceptes com dret a decidir, dret d’autodeterminació i dret a la independència com element definitori de tot el procés, va produir un moviment d’eufòria col.lectiva, expressada en manifestacions multitudinàries, dinamitzada per un sentit democràtic més instintiu que racionalitzat, que ha anat creixent i apaivagant-se en paral.lel a una progressiva confusió sobre el contingut i la viabilitat d’un Estat independent.

    El procés, infinitament allunyat dels pressupòstis de la negociació estatutària en quant als seus continguts, ha portat les diferències dintre d’aquell catalanisme universal del que es volia fer portaveu Artur Mas a extrems que es podien considerar inversemblants fins fa pocs anys. El seu accidentat pas per la presidència de la Generalitat (cinc anys amb dues eleccions anticipades i progressiva pèrdua de representativitat, fins acabar a mans de l’extrema esquerra per mor d’una contradictòria fugida endavant) ha afegit més dubtes a la viabilitat de l’abandonament definitiu de les bases de l’Estatut.  La desaparició del líder Artur Mas en el combat del procés no ha estat pas menys dramàtica que la desaparició del líder Pasqual Maragall en el combat de l’Estatut, amb la diferència que ara l’opció s’ha situat a la fase del tot o res i les alternatives s’han presentat  com impossibles.

  El desconcert del catalanisme que es va fer palès en la negociació estatutària s’ha anat transformant en una profunda divisió dins del mateix catalanisme. Les divisions socials són tan evidents com sempre, en tot cas agreujades pels efectes de la crisi, però el més rellevant, per la novetat radical que significa, és l’aparició de profundes diferències ideològiques respecte del mateix concepte de catalanisme que ja no accepten la seva possible complementarietat vers una realització compartida, un espai comú de plantejaments i d’objectius parcials però progressius, sinó que s’exclouen definitivament.

   Vivim un moment de trànsit cap a no sabem on amb el catalanisme històric dividit i derrotat. La divisió ha anat cristal.litzant com a conseqüència, en part,  de la Sentència del TC de juliol de 2010 sobre l’Estatut, encara que sens dubte hi havia factors de divisió molt anteriors. Aquella Sentència va ser una càrrega de profunditat contra la legitimitat i la sobirania del poble català expressades en el referèndum d’aprovació de l’Estatut, i el buit que va deixar aquell acte deslegitimador no es va resoldre amb cap acció coherent del Govern Zapatero ni amb cap projecte reparador del Govern de la Generalitat. Es va cedir tot l’espai al progressiu assentament del concepte indeterminat de “dret a decidir”, que va passar a ser dret d’autodeterminació amb l’objectiu exclusiu de guanyar la independència, si és necessari amb una Declaració Unilateral. En aquest camí no només es margina la legalitat del mateix Estatut sinó també la legalitat constitucional i tota possibilitat de negociació que no versi sobre la independència. 

  A cada passa per aquest camí han anat quedant les restes del PSC, les divisions de IC, la separació de la UDC i finalment la pèrdua de centralitat de CDC en benefici d’ERC i del radicalisme rupturista de la CUP. Paral.lelament al naufragi del catalanisme històric es produeix l’ascens de C’s com alternativa de dretes, de biaix clarament anticatalanista. Moltes pèrdues i cap guany, amb l’amenaça seriosa de descompondre’s la cohesió social que el catalanisme transversal sempre havia procurat. En el viatge ideal cap a la separació es desborda el mateix concepte de catalanisme en benefici d’una teòrica instrumentalitat de l’independentisme que malda per presentar-se com a no nacionalista.

    El mal plantejament de la negociació de l’Estatut, d’ara fa deu anys, no només no s’ha corregit sinó que s’ha empitjorat. Llavors vam tancar la proposta en fals, i vam causar-nos unes quantes ferides, i ara patim la síndrome d’aquella falsa sortida, en bona part propiciada per nosaltres mateixos, enfrontats a un objectiu cada vegada més confús amb uns instruments que ens causen divisions molt més profundes. Només cal veure la manipulació de què és objecte el Parlament després del 27S.

    Necessàriament hem de recordar Vicens Vives al final de la seva Notícia de Catalunya, encara que a hores d’ara estem ben convençuts, objectivament, de la nostra potencionalitat econòmica : “La potència de la nostra imaginació no està d’acord amb la nostra capacitat d’imposició. Diem Catalunya com aquell qui diu Castella i França; però els nostres recursos demogràfics i econòmics (fins i tot a darrera hora , els morals) són molt inferiors. Cal tenir en compte aquesta impotència coercitiva de Catalunya abans d’engrescar-nos en accions redemptores”.