10 anys de l’Estatut (2): no va valer la pena?

  Per un moment, quan el setembre de 2005 es va aprovar per una majoria aclaparadora la proposta de nou Estatut al Parlament de Catalunya, érem molts els que vam creure que constituïa un referent, model o expressió matisada del que Catalunya desitjava en quant a les seves relacions amb l’Estat i amb les altres comunitats autònomes. Pensàvem que venia a ser una frontera per als partits polítics que l’havien acordada i per als sectors de població que representaven, i que continuaria senyalant el perímetre de les aspiracions de l’espai social català, amb tota la seva diversitat, passés el que passés al Congrés. Era una nova frontera nacional compartida que hauria de desfer molts malentesos i contribuir a eradicar les desqualificacions recíproques en matèria nacionalista. Sabíem on era la nostra frontera. Era particularment significativa aquesta afirmació del preàmbul de la Proposta:" Però tant o més que la memòria, mouen aquest Estatut l’aspiració, el projecte i el somni d’una Catalunya oberta sense cap mena d’entrebancs a la lliure i plena interdependència que una nació necessita avui".

    Però allò era un miratge. Les batusses constants entre els partits catalanistes que havien precedit aquella aprovació al Parlament desmentien amb força l’optimisme desmesurat i irrealista que dissimulava temporalment  l’eufòria d’aquell moment. Com si fos un augur, pocs dies abans de l’aprovació el President Pasqual Maragall havia escrit una “Carta als ciutadans i ciutadanes de Catalunya” en la que apel.lava directament al sentiment i a la voluntat dels ciutadans, al marge o per sobre del rigor i la suposada  aportació dels partits polítics i els seus representants. La carta era una exposició agònica de la tremenda dificultat del moment, davant del risc evident de tirar per la finestra els esforços de més d’un any i mig de negociació d’un nou Estatut. Deia el president Maragall: "Pot Catalunya aprovar un Estatut potent i fort? Pot. Pot Catalunya tenir els recursos financers necessaris per exercir plenament el seu autogovern? Sí. Pot Catalunya obtenir el respecte que mereix? Catalunya pot. Pot aconseguir tot això amb el nou Estatut? I tant que pot!". Era el discurs del poder voluntarista, no el del poder polític ni el de l’eficàcia política. Aquelles afirmacions ens deixaven perplexos. Si no havien estat capaços durant més d’un any i mig de posar-se d’acord per presentar un projecte de nou Estatut amb garanties de tirar endavant, a què treia cap tanta insistència amb el discurs de "Catalunya pot"? De quina Catalunya estava parlant el President?

    No es pot negar que les profundes divergències entre els partits catalanistes corrien en paral.lel a la ferotge oposició del PP al projecte de nou Estatut i a les extralimitacions del poder militar. A  primers de desembre de 2005 , a Madrid, el PP va reunir una massa reduïda d'unes 47.000 persones a la Puerta del Sol per homenatjar, deien, la Constitució i a favor de la unitat d'Espanya. L'equívoc era directament induït pels organitzadors, i els assistents hi combregaven sense embuts; feien esforços per parlar bé de la Constitució però sabien, i no ho dissimulaven, que la concentració tenia un mòbil partidista, o més aviat facciós, contra el projecte de nou Estatut i contra el model d'Estat que no era el que defensa la dreta. Parlaven de la Constitució però no hi creien, i no l’havien votat o hi havien votat en contra. Creien que el discurs de Rajoy, que van batejar com "La declaración de Sol", seria un referent per al PP en el futur.

    A primers de gener de 2006 el tinent general José Mena Aguado es va permetre donar una lliçó constitucional advertint que l’exèrcit estava per sobre de la Constitució com a garant de la democràcia, de manera que hauria d’intervenir si l’Estatut s’aprovés tal com s’havia presentat. La justificació del PP a aquests comentaris de Mena Aguado, afirmant que declaracions com aquella eren inevitables i denotaven la tibantor del moment que vivíem, traduia l’afany quimèric, perillós i totalment antidemocràtic, per tractar-se del partit majoritari de l’oposició, de sotmetre la lliure controvèrsia política als límits de la submissió militar. Fins aquí podia arribar el PP. Després de sobrepassar els límits de la manipulació mediàtica, de la sistemàtica tergiversació política, de fomentar la crispació social, d’escampar mentides en tots els camps, ens amenaçava amb una solució final que no provindria d’una opció política sinó del santa santorum castrense, solució que donaven a entendre que acceptarien pel difícil moment que s’estava passant.

    Entre les profundes divergències al si dels representants dels partits catalans i les amenaces de la dreta espanyola i dels poders establerts, es congriava l’espès silenci, quan no l’hostilitat tàcita o expressa, de la la major part de la intel.lectualitat espanyola. En un llarg article a El País (“Sembla mentida”) a primers de desembre de 2005 el President Maragall s’havia queixat de la falta d’entesa i de  la passivitat dels sectors progressistes, dels quals es mostrava sorprès pel seu escàs o nul feeling envers el nacionalisme català. Plenament encertat en el fons, creava una certa incomoditat no tant l’estil erràtic i vagament indefinit de l’article (des de la pèrdua del Imperio el 1898, passant per Juan Ramón Jiménez i Zenobia Camprubí, i acabant amb la Cimera Euromediterrània…) com l’abús de les sinècdoques argumentals, el prendre una part per justificar determinades presumpcions sobre el tot. Ni l’exili es podia simplificar com si hagués consistit en una formidable ocasió per creuar i posar en relació noms de famílies il.lustres ( els Pi Sunyer, els Ayguadé, els Gordon Ordàs…), ni es podia atribuir un sentit massa transcendent per a la realitat del país al fet que Machado reposi a Colliure, o que Walter Benjamin es suicidés per la pressió nazi i franquista a Port Bou, o que Lorca hagués estat amic de Dalí i que per això "semblava mentida que no s’haguessin unit per sempre Andalusia i Catalunya". La immigració andalusa dels anys seixanta i setanta probablement va fer molt més per aquesta unió.  

   Més agosarada semblava la pretensió expressada pel President Maragall al final d’aquell article de posar, amb la proposta de nou Estatut, les bases dels pròxims 25 anys, "després dels indubtablement millors 25 anys de la vida moderna del país", "si a Madrid no perden els papers i si catalans i bascos actuem com ho estem fent". És a dir, tot Madrid desorientat i nosaltres, com els bascos, segurs com una esfinx. Aquesta (potser només suposada?) fermesa podia reconfortar els convençuts d’un i altre cantó  però aportava poca cosa a l’aprofundiment del diàleg superficial entre Catalunya i Espanya que s’havia refredat encara més durant la redacció de la proposta d’Estatut.

   No cal fer esment dels detalls de les retallades al Congrés i al Senat d’ara fa deu anys, i encara menys dels meandres de la Sentència de TC de juny de 2010 que ens va fer mal de veritat, però sí subratllar el desconcert social i polític que va crear el via crucis de les negociacions de la proposta a Catalunya mateix, enverinat per l’ofensiva de la dreta i per la incomprensió i hostilitat d’una part de la intel.lectualitat espanyola. Les peces, ja aquí, no havien encaixat gens bé. S’havia presentat una proposta de nou Estatut però s’havia iniciat un moviment de profunda divisió social i política que tindria conseqüències en el futur immediat a mig termini. ERC es va desentendre de l’Estatut que va sortir del Congrés i el Senat, i va fer campanya pel no en el referèndum de ratificació de juny de 2006, fet que va provocar la seva expulsió del tripartit. Pasqual Maragall, quan ja no era President, l’abril de 2007, en temps del segon tripartit, va comentar a una publicació italiana que  l'esforç per tenir el nou Estatut no havia valgut la pena, que primer s’havia d’haver reformat la Constitució, sobretot l’article 2, i afegir-hi les denominacions de les Comunitats Autònomes. Dos dies després, en una entrevista a l’Avenç, afirmava que s’havia sentit personalment traït pel president Zapatero, que s’havia donat un pas enrere respecte de l’Espanya plural que aquest prometia, i que s’havia tornat a la filosofia de les relacions entre González i Pujol, quedant-se ell amb l’Estatut (un esforç inútil) i Zapatero amb la proposta d’un nou President per a la Generalitat.

   Servia per alguna cosa positiva aquella posició final d’en Maragall per encarar els temps difícils que s’acostaven? Reuniríem més forces si ens desdèiem del que vam votar i desvaloràvem l’esforç dedicat aquí i allà ? No significava aquell posicionament  admetre a posteriori que ja vam començar derrotats, que anàvem equivocats des del principi? Serviria per trobar alguna alternativa si després de la decisió del Constitucional ens calia aplegar el més ampli consens civil i polític per fer front a la crisi de legitimitats que es desencadenaria (la d’una particular interpretació judicial del text enfront de la prèvia i més fonamental legitimitat de la sobirania popular que l’havia referendat)? No havia valgut la pena que els ciutadans ponderéssim en referèndum la conveniència de donar suport al nou Estatut? Només va valer la pena el lamentable espectacle que se’ns va oferir durant l’any i mig de tèrboles discussions entre partits, abans de l’acord de setembre de 2005?