Tres notes sobre el dilema grec

   Com que després d’escoltar i llegir opinions de tota mena sobre les converses del govern grec amb el que ara se’n diuen Institucions, em veig incapaç  d’arribar a cap conclusió mínimament clara, i intueixo que és impossible parlar-ne sense sucumbir en l’intent, sigui per l’excés de zel identificador amb les posicions de la part dèbil, sigui pel defecte de reconeixement de les posicions institucionals de la part dominant, o a l’inrevés, em faig a títol personal tres apunts, a l’espera que en el futur immediat el dilema deixi de ser dilema i es transformi en una negociació, per llarga i feixuga que resulti:

    1.- Els antecedents de l’endeutament grec, que afecta a una part mínima del Pib de la zona euro, sembla que van tenir una pèssima resolució de part de les Institucions (Comissió E, FMI i BCE) en els seus inicis.

     El deute acumulat abans de la crisi de 2010 afectava principalment a entitats i bancs privats, i es va decidir un primer rescat per salvar aquestes entitats a càrrec de les institucions públiques, de l’erari públic. No es va enfrontar la gravetat del problema fins al 2012, quan el deute ja era insostenible, amb un quitament considerable però amb la fixació d’uns terminis impossibles de complir que buscaven sobretot assegurar als creditors la percepció d’interessos collant l’economia grega amb una austeritat que dificultava el seu creixement.

    Avui el deute correspon als països de la zona euro en un 60%, és a dir, s’ha socialitzat, a càrrec dels ciutadans de Grècia mateix com a deutors amb les polítiques d’austeritat, en primer lloc, i també a càrrec dels ciutadans dels altres paísos que han passat a tenir una posició de creditors malgrat ells mateixos, per mor de les polítiques econòmiques dictades per la troika. Amb els rescats successius el deute ha pres un volum de dimensions insostenibles. El mateix FMI acaba de reconèixer que és necessari un quitament i que s’hauria d’atorgar un període de gràcia de 20 anys als deutes existents, i allargar els crèdits en vigor fins a 40 anys, perquè els riscos de sostenibilitat, i per tant de fallida efectiva, augmenten exponencialment si l’economia no creix per sobre de l’1% (va créixer només un 0,1% el primer trimestre) i si el superàvit primari és inferior al 2,5% del Pib (va ser només de l’1,7% el 2014). Es van subestimar els riscos de l’austeritat expansiva sobre l’economia grega que en comptes de millorar ha anat empitjorant fins a perdre un 25% del seu Pib, malgrat haver-se reduït considerablement el dèficit fiscal inicial.

    2.- Pel que s’ha vist en el transcurs de les converses tingudes fins ara, sembla que les parts van començar a negociar amb prejudicis sobre la responsabilitat de l’altra part, i amb posicionaments presos per endavant respecte de la sortida inevitable de Grècia de la zona euro, de part de les Institucions,  i de l’enfrontament directe amb les polítiques d’austeritat, que volia ser exemplar per a la resta d’Europa, de part del govern grec.

    Aquestes posicions prèvies s’han anat concretant amb la reiteració de les acusacions a la despesa grega per sobre de les seves possibilitats, i apunten a una denúncia de les condicions estructurals de la seva economia que la fan radicalment no apta per a formar part de la zona euro. Si fos realment així, no s’explica per què a aquesta evidència no se li va buscar sortida cinc anys abans i no ara, de forma brusca i amb riscos per a la resta de països. El govern grec, per la seva part, ha partit d’un excés d’ingenuïtat, i d’arrogància a estones, com si hagués volgut fer tabula rasa del seu endeutament, i de les polítiques errònies seguides per ell mateix, dominat potser per un excés de legitimitat democràtica,  considerada de forma esbiaixada, que l’han portat, més que a negociar, a mantenir un desafiament sense sortida amb les Institucions.

    No deixa de ser paradoxal que mentre la cancellera Merkel defensava que l’oferta de les Institucions era generosa amb Grècia, el seu ministre d’economia proclamava urbi et orbi que no es podia ser generosos amb Grècia perquè podria servir d’antecedent perillós i de mal exemple per als altres països de la zona. En aquest sentit tindria raó Habermas, que ha denunciat que les Institucions han volgut tractar la situació d’insolvència d’un Estat com un esdeveniment apolític propi del dret civil, com si només s’hagués de parlar de l’incompliment d’una part que podria donar lloc a l’exercici d’accions davant d’un tribunal, negant-ne la corresponsabilitat política.

   A la situació de paràlisi de les converses, buscada a propòsit de manera més o menys conscient per ambdues parts, el president Tsipras li ha volgut donar un gir sorprenent amb la convocatòria d’un referèndum, posant-se ell mateix de bell antuvi a favor del no, de no mantenir les converses en els termes amb què han quedat exposats al moment de la ruptura. Altra vegada el recurs a la legtimació democràtica que té una doble cara, perquè si bé el referèndum no compleix amb els requisits mímins del Consell d’Europa (amb poc temps per a una qüestió que afecta de manera decisiva el futur immediat del país, i amb un contingut extemporani respecte de les propostes últimes, perquè el mateix Tsipras  es va moure per avançar un acord amb algunes matisacions de fons) és l’última oportunitat perquè el poble grec expressi la seva opinió.

    3.- El resultat del referèndum no hauria de dividir encara més la societat grega, i hauria d’aportar elements nous per continuar les converses i transformar-les en una veritable negociació.

    El sí no voldria dir una submissió incondicional al postulats de les Institucions, i el no  tampoc voldria dir un no a Europa. Tots plegats, i no només els grecs, ens hi juguem massa. Europa està pendent del referèndum, i el viu de moment com un autèntic dilema, conscient de què qualsevol de les dues opcions pot acabar sent molt negativa per a tots. El president francès Hollande dóna en aquests moments mostres més madures d’afany d’entesa, per salvar el que es pugui salvar, que la cancellera Merkel, que  dóna per descomptat  que qualsevol de les dues opcions apartarà Grècia de la zona euro, en el cas del sí per imposar unes condicions que sap que són impossibles d’acceptar, i en el cas del no per tirar pel dret i fer fora Grècia sense més arguments.

    Resulta colpidor comprovar com els mecanismes de les Institucions, dominats i controlats per la dinàmica dels mercats, s’imposen irremissiblement a qualsevol altra consideració, encara que el venciment dels terminis coincideixi amb el decurs d’unes converses. Divendres de la setmana passada es van tancar les portes del temps per als ciutadans grecs, i al cap de pocs dies tenien tancades també les portes dels bancs amb un control estricte de capitals. Colpidor era veure els jubilats fent cua i apilant-se demant un número per poder cobrar uns cent-vint euros de la seva pensió. Que Grècia entri en una situació de morositat, d’acord amb els estàndards del FMI, no hauria de significar que la resta de països d’Europa, i del mateix FMI, li tanquin definitivament les portes de la solidaritat.

    Europa no pot sortir d’aquesta envestida amb una sensació de fracàs absolut. M’identifico amb els ciutadans grecs que després del referèndum, tant si surt sí com si surt no, continuaran volent i defensant la pertinença a Europa amb totes les conseqüències, d’esforç de part seva i de solidaritat de part de tots els països de la UE.