Quan pel camí trobaràs un niu d’ocells
No
es podria condensar millor l’Encíclica del Papa Francesc Laudato Si (“Lloat siguis”, del Cant de Sant Francesc) que amb
aquesta cita que conté del Deuteronomi:” Quan
pel camí trobaràs un niu d’ocells dalt de qualsevol arbre o damunt la terra,
amb pollets o amb ous, i la mare covant els pollets o el ous, no prendràs la
mare amb els fills”. La cura de la germana naturalesa s’expressa amb una
delicadesa i profunditat molt notables al llarg de les quasi dues-centes pàgines
de l’Encíclica, i és un clam dirigit als governants per preservar l’harmonia i
la bellesa del món del que tots formem part, una crida a l’estupor i a la
meravella , a la bellesa i a la fraternitat en la nostra relació amb el món.
Val molt la pena llegir-la amb deteniment, se sigui o no creient o de qualsevol
confessió religiosa, agnòstic o ateu, perquè parteix d’uns pressupòsits
universals que ens pertoquen a tots en la relació amb la nostra casa comuna.
En destacaria aquests aspectes:
1.- Degradació
ambiental i drets socials
El text parteix d’una anàlisi detallada i
ben fonamentada del que “està passant a
casa nostra”, concretant el diagnòstic profundament negatiu que ens
confirmen les dades científiques sobre la degradació del medi ambient,
subratllant que la degradació de l’ambient afecta sobretot els més pobres. Tot
plantejament ecològic, diu el Papa, ha d’incorporar una perspectiva social que
tingui en compte els drets fonamentals dels més desfavorits, tot recordant que
la tradició cristiana mai no ha reconegut com absolut el dret a la propietat
privada. El clam de la terra és el clam dels pobres, i la manca de solucions
per eradicar la pobresa té les mateixes causes de manca de decisió política i
económica per preservar el destí comú dels béns.
Un
interès molt particular, des del meu punt de vista, té la referència al
que denomina “cultura del descart”,
de les persones i dels béns naturals. No es poden contrarestar els efectes perniciosos
d’aquesta cultura sense “adoptar un model
circular de producció que asseguri recursos per a tots i per a les generacions
futures, que suposi limitar al màxim l’ús dels recursos no renovables, moderar
el consum, maximitzar l’eficiència de l’aprofitament, reutilitzar i reciclar”.
Entre els drets socials bàsics inclou el dret
a l’aigua. L’accés a l’aigua potable i segura és un dret humà bàsic, fonamental i
universal, perquè determina la supervivència de les persones i per tant és
condició per a l’exercici dels altres drets humans.
2.-
Deute extern i deute ecològic
En un sistema de
relacions comercials i de propietat
estructuralment pervers, als països pobres els està vetat l’accés a la
propietat dels béns i recursos per satisfer les seves necessitats. El deute
extern dels països pobres s’ha convertit en un instrument de control, però no
passa el mateix amb el deute ecològic. De moltes maneres els pobles en vies de
desenvolupament, on es troben les més importants reserves de la biosfera,
segueixen alimentant el desenvolupament dels països més rics a costa del seu
present i el seu futur.
3.-
La globalització del paradigma tecnocràtic està a la rel de la crisi ecològica
El creixement infinit suposa
la mentida de la disponibilitat infinita dels béns del planeta. I l’elecció no
és mai neutral perquè apunta al tipus de vida social que es vol desenvolupar
segons els interessos de determinats grups de poder. Hi ha dificultats evidents
per mirar el conjunt, per respectar els ritmes de la naturalesa. Cal una
decidida “revolució cultural” per avançar cap a un altre tipus de progrés, més
sa, més social, més integral. L’antropocentrisme desviat porta al relativisme pràctic ( tot és irrellevant
si no serveix als propis interessos immediats).
4.- Una ecologia integral vol dir admetre que hi ha una sola crisi
socioambiental
Els ecosistemes ens demostren que tot està
connectat, i ens indiquen la interrelació de l’ecologia ambiental amb
l’ecologia econòmica, social i cultural. A l’homogeneïtzació cultural del
consumisme cal oposar el manteniment de les identitats històriques,
arquitectòniques, locals, preservar la
casa i la ciutat en tant que
referents originaris de la interrelació de l’espai amb la conducta humana.
5.- Un sol món vol dir un projecte en comú
El bé comú global demana una
governança global, una autoritat política mundial. La humanitat de l’era
postindustrial serà recordada com una de les més irresponsables de la història
si no es desfà del drama de l’immediatisme
polític que busca només el
creixement i el consum a curt termini. El temps és superior a l’espai. S’oblida
que sempre som més fecunds quan ens preocupem per generar processos més que per
dominar espais de poder. En els esquemes del rèdit no hi ha lloc per pensar en
els ritmes de la naturalesa.
El discurs del creixement sostenible sol ser
un discurs distorsionant i exculpatori
que absorbeix valors del discurs ecologista dins la lògica de les finances i la
tecnocràcia.
6.-
La consciència d’un origen comú, una pertinença mútua i un futur compartit pot
contribuir a l’educació (i a l’espiritualitat) ecològica
Educar per a l’aliança entre
la humanitat i l’ambient vol dir adoptar un conversió ecològica, de
transformació personal basada en el tenir cura del món, acceptar-lo com un do
gratüit que ens crida a la simplicitat,
a l’estil de vida de Sant Francesc, a la capacitat de gaudir amb poc, a la
sobrietat alliberadora, al goig i a la pau. Menys
és més.
Comentaris