Ja pots xiular, si l’ase no vol beure
En
tota la normativa espanyola destinada a la prevenció de la violència en
l’esport, Llei i Reglament que dimanen del Conveni Europeu de la violència en
l’esport, de 19/8/1.985, no hi ha ni un sol article, ni el més mínim vestigi,
que permeti qualificar d’infracció la xiulada contra l’himne en els estadis.
Tampoc està previst que pugui sancionar una xiulada contra l’himne la Comissió contra la
violència en l’esport creada el 2008. Com clarament s’expressa en els mateixos
títols, tota aquesta legislació neix de la necessitat de prevenir i sancionar
els actes de violència, racisme, xenofòbia i intolerància en l’esport. Només en el supòsit que una xiulada tingués
per objecte la denigració d’un equip, d’un membre de l’equip, d’una nació o d’uns símbols, per raons de
racisme i xenofòbia, es podria perseguir els autors i promotors i sancionar-los
administrativament i penalment al tenor de tota aquesta legislació.
La xiulada a l’himne, en presència del rei,
a la final de copa, no és un acte de racisme ni de xenofòbia, ni
d’intolerància, sinó una expressió de descontentament per motius polítics, en
si mateixos completament aliens a la pràctica de l’esport. En acabar l’himne i
la xiulada, segurament que molts espectadors devien pensar “això ja està, ara anem al que importa, que és el partit”. Per
aquesta mateixa raó altres espectadors podien pensar que, sense estar-hi
d’acord, havien de passar la maroma abans de disfrutar del partit. I tots contents.
Tots els himnes tenen ressonàncies, i
naturalment poden suscitar actituds de desacord en situacions concretes quan la
seva música, per les circumstàncies que siguin,
se l’associa amb comportaments polítics poc o gens respectuosos amb la
sensibilitat d’una part de la població. Tots els himnes corren el mateix risc i passen aquesta prova. El Tribunal
Constitucional, en resolucions recents, ha deixat clar que ni la Constitució ni els
seus símbols exigeixen un respecte militant, i per tant les discrepàncies,
mentre no generin violència, no es poden descartar. No és tant una qüestió de
llibertat d’expressió en abstracte com una qüestió d’expressió política que
demana ser escoltada. El rei suposo que n’ha tret les seves conclusions.
La Comissió contra la violència en l’esport ha de
fer mans i mànigues per demostrar que no es pot tolerar la falta de respecte a
l’himne, encara que sigui per motivacions polítiques que no tenen res a veure
amb les seves competències. El recurs a la Llei i al Reglament és pura entelèquia, focs d’artifici,
per apuntar a hipotètiques sancions que de cap manera es poden produir. Si
alguna se n’arriba a produir serà per falta de control en els sistemes de
seguretat a l’estadi, no pas per la xiulada.
Una altra cosa és comprovar com, de la
mateixa manera que hi ha treballadors que reparteixen aigua dins i fora de
l’estadi per apagar la set, han començat a sortir autèntics professionals en la
promoció de les xiulades per apagar la set col.lectiva de patriotisme. Amb
aquesta labor de promoció no afavoreixen la llibertat d’expressió sinó la seva
degradació. L’expressió discrepant envers l’himne, perquè tingui sentit
polític, hauria de ser totalment espontània, no organitzada, mediatitzada o privatitzada. Quan la situació
es força per anar fent bullir l’ollla de les accions i reaccions recíproques
entorn dels símbols (primer les banderes, ara la xiulada) s’entra en una
dinàmica esterilitzant i banalitzadora de les diferències polítiques que no
condueix a res en concret. A alguns, aquí i allà, ja els va bé. Als de la Comissió els podríem
aplicar allò de què “els xiulen les
orelles”, perquè se senten ofesos pels absents i discrepants, i als nostres
professionals de les xiulades els hauríem de recordar allò altre de “ja pots xiular, si l’ase no vol beure”.
Comentaris