Ai, adéu, Unió bonica

Ai, adéu Unió bonica, ves qui ens ho havia de dir

que amb tants anys de manar junts ara ens hem de dividir.

Catalans de la contrada escolteu atents la història

i apreneu-ne la lliçó tot guardant-la a la memòria.

D’un Pujol i un Alentorn que ja fa trenta-set anys

van descobrir un bon reducte per blindar-hi els seus afanys.

Amb Convergència i Unió guanyaven totes les guerres,

allunyaven les esquerres i els perills d’aquestes terres

fent-se forts al seu palau de la Plaça de Sant Jaume,

repartint poder i prebendes a burgesos i manaires.

 Un bon dia el rei Artur, com que el fortí perillava,

va decidir plantar cara i contra Espanya lluitava

cridant a petits i a grans a guarnir-se amb la bandera

i a fer front a aquells molins amb més força i més trempera.

Les espases d’Unió van començar a tremolar

i l’Espadaler major, amb Duran al capdavant,

va dir que amb aquelles forces no arribarien enlloc,

que més valia parlar-ne abans de tirar-se al foc.

A l’Espadaler major van seguir-lo la Joana,

tremolant com una fulla, i el bordó del Pelegrí

que amb una part de la tropa senyalà un altre camí

per salvar allò que es pogués del palau del tarambana.

Unió s’acovardí i ara sola Convergència

demana auxili al Junqueras, el rei de la independència,

i ens vol a tots al darrera, ens ha armat un gran sarau

per resistir a les Espanyes i als súbdits de la Colau.

Ai, adéu Unió bonica, vés qui ens ho havia de dir

que amb tants anys de manar junts ara ens hem de dividir.

C.A.

(Versió lliure de “Ai, adéu, cara bonica”, cançó popular de principis del S. XIX)