Professor mort a classe, a mans d'un menor

  

   Segurament que ara, amb la mort d’un professor a mans d’un menor de tretze anys a l’Institut Joan Fuster de Barcelona, causada amb arma blanca (ballesta o ganivet) i en circumstàncies que els mitjans exposen de manera encara contradictòria, es tornarà a demanar que es redueixi l’edat de responsabilitat penal dels menors, tal i com ja va succeir fa un anys anys a rel de la participació de menors de tretze anys en agressions sexuals de les que van ser víctimes també menors, a Isla Cristina (Huelva) i a Baena (Còrdova).

   Vivim en una societat tan accelerada que la normativa penal ens apareix progressivament més i més insuficient i inadequada per fer front a les conseqüències d’aquesta acceleració, però paradoxalment exigim cada vegada més d’aquesta normativa que ens resolgui els problemes socials que es creen per tot un cúmul de causes que desborden àmpliament l’àmbit penal. És com si a un ordinador antic li exigíssim les prestacions d’un ordinador d’última generació. Ens tornarem a equivocar si volem buscar una solució penal a fets de tanta gravetat en els quals els menors són protagonsites, si exigim que es modifiqui dràsticament la minoria d’edat de la Llei penal del menor, que preveu responsabilitat penal a partir dels catorze anys, i que es castigui amb la mateixa duresa tots els menors d’edats inferiors que cometin accions d’aquesta envergadura. Ens enganyaríem si penséssim que amb aquesta alternativa penal trobarem protecció suficient per dissuadir els menors de tretze anys d’entrar en el cercle infernal del menyspreu per la vida i la dignitat de les persones.

    El Codi Penal del 1.995 (conegut com Codi Penal de la democràcia) va pujar l’edat penal de l’adult dels setze als divuit anys, i per als joves d’entre divuit i vint-i-un anys preveia inclús, en determinats supòsits de faltes i delictes menys greus, que se’ls pogués aplicar la llei penal del menor, convençut com estava de la maduresa dels nostres joves i adolescents. Probablement aquestes previsions pecaven d’un punt d’ingenuïtat o d’un excés d’optimisme antropològic, però hem de reconèixer que algunes coses importants a la base de la nostra societat estan fallant estrepitosament quan ara volem penalitzar a tort i a dret i disminuir l’edat penal fins on sigui que es cometin accions greus. Potser fins als 10 anys del Regne Unit, o els 8 anys d’Escòcia? El dret penal no té resposta ni es pot prendre com la font de solucions d’aquesta problemàtica. La llei penal del menor, del 2000, partia de la convicció, segons recull la seva exposició de motius, que “les infraccions comeses per menors de catorze anys són en general irrellevants i en els pocs supòstis en què arribin a produir alarma social són suficients per a donar una resposta adequada els àmbits familiar i assistencial civil, sense necessitat de la intervenció de l’aparat judicial sancionador de l’Estat”.

  La  convicció de la irrellevància dels fets protagonitzats per menors de tretze anys ha de canviar forçosament, però no vol dir que els principis que inspiren la llei, d’exigència de l’interès del menor i d’intervenció de naturalesa educativa, que s’han de buscar primordialment en l’àmbit de les ciències no jurídicopenals, s’hagin de deixar de banda per mor de protegir-nos amb una reacció bàsicament punitiva. Els fets ens desconcerten, però la repressió dels menors amb la disminució de la seva edat penal no ens solucionarà el problema de fons ni contribuirà provisionalment a posar fre a comportaments com aquests mentre per altres vies cerquem una solució més adequada.

   Quan menors d’aquestes edats cometen aquest tipus d’agressions estan reproduint els esquemes d’un determinat comportament dels adults en els que es valora la imposició del domini individual i la força en les relacions com element determinant de la vàlua del propi jo davant dels altres. Ens hem de preguntar si a edats inferiors als catorze anys la reproducció d’aquests esquemes implica la comprensió de la il.licitud penal dels fets i la possibilitat d’actuar conforme a aquesta comprensió, o si es pot tenir la consciència formada respecte de les seves conseqüències. En la reproducció dels estímuls socials s’està perdent cara als menors la protecció que els suposa l’àmbit familiar i el cultiu de cèl.lules d’amistat, de convivència, d’educació personal i de cultura,  que els ajuden a créixer i a valorar les conseqüències dels seus actes. S’han desbordat les fronteres d’aquesta protecció amb un cultiu exacerbat de l’individualisme que fa desaparèixer els valors de la infància, de la fragilitat i la dependència, i perpetua els desequilibris de l’adolescència, de la recerca del jo per damunt de tot. És inútil pretendre que aquests desequilibris ens els solucioni el dret penal. Què ens està passant com a societat perquè un menor de tretze anys arribi a pensar que pot anar a classe de segon d’Eso armat amb ballesta, i disposar d’una llista negra per eliminar companys i professors?