És un èxit o un fracàs el nou acord?
Si hi hagués hagut acord sobre la llista única proposada
pel president, les eleccions dites plebiscitàries s’haurien convocat
immediatament per abans de les municipals. Si el president ha acabat acceptant
les llistes separades, quina incògnita es vol amagar entre celebrar-les el març
o el setembre? Estem davant d’un caprici del president Mas o davant d’un factor
que podria fer que els resultats fossin diferents?
Tothom tenia
coll avall que les plebiscitàries serien en quasevol cas abans de les
municipals, els sobiranistes perquè era la segona part per ratificar el 9N, com
deia el president, i els escèptics i indecisos perquè vèiem a tocar la
possibilitat de verificar la correlació de forces i de començar d’una vegada a debatre
seriosament sobre la independència i les seves alternatives. Però res ha acabat
sent el que semblava. De nou el procés ens sorprèn (relativament) amb una altra
ziga-zaga: no hi ha acord sobre la manera com el sobiranisme es presentarà a
les plebiscitàries (això d’un full de ruta comú és un eufemisme per tirar
pilotes fora), i per tant CiU i ERC aniran pel seu cantó, i tampoc hi ha hagut acord
sobre la data de celebració, que el president ha decidit unilateralment que
sigui el 27 de setembre d’enguany.
És a dir, no hi
ha hagut acord en res, però es presenta el resultat com si hi hagués hagut
acord en tot. Es diu que les dues parts han cedit, una en la data i l’altra en
les llistes, però el cert és que cada part va a la seva, i han acabat agafant-se
a les mínimes resquícies d’un temps mínim (8 mesos) i d’un indeterminat full de
ruta en comú perquè el procés no es pogués donar per definitivament
descarrilat. En aquestes resquícies els dos líders s’hi jugaven el seu futur
polític immediat, i no tenien més remei d’aprofitar-les. Davant la insistència
de l’ANC i ÒMNIUM, els ubics i persuasius vicaris del procés, que amenaçaven d’ocupar
el palau de la Generalitat
fins que hi hagués acord, s’han hagut de plegar a les evidències d’aquests
mínims. Esperem que aquestes forces vicàries no es decideixin un dia a ocupar la Generalitat fins que
siguem independents.
Tot plegat, un
acord per tornar a guanyar més temps. La tàctica del president sempre ha
consistit en guanyar temps, amb la pregunta i data de la consulta, amb la
convocatòria de la consulta, amb la transformació de la consulta en procés
participatiu, i ara amb el traslllat de
les plebiscitàries ad calendas september.
Mentrestant, algunes coses importants es van perdent pel camí: la unitat del catalanisme,
la desfeta del PSC , de Convergència, de la federació amb UNIÓ, l’obra de
govern reduïda a la mínima expressió, la confiança en la institució del
Parlament, la confiança en les decisions d’un govern que prioritzi les
decisions en funció dels més perjudicats per la crisi. Aquesta vegada, però,
guanyar temps, entre les resquícies del que queda de les conferències de Mas i
Junqueras (qui se’n recorda?), era qüestió de vida o mort, perquè les enquestes
no certifiquen la majoria absoluta d’escons, ni a una llista única ni a llistes
separades, i molt menys la majoria absoluta de vots. Per cert, en el futur full
de ruta comú es concretarà que la majoria àmplia que es demanarà haurà de
consistir en una majoria àmplia de vots a favor de les llistes del president i
d’ERC, i no en l’insuficient 44’4% que
sumen ara, tot i la majoria absoluta de 71 escons? La CUP és un cas a part; el
contingut de l’Estat independent que proposa la CUP no té res a veure amb l’Estat que proposen
Convergència i ERC.
Tindrem campanya
electoral permament durant vuit mesos seguits, i els mitjans de comunicació
públic tornaran a tenir matèria suficient per alimentar expectatives,
tertulians, humor, imaginació i drama entorn del procés. I els ciutadans del
carrer ens haurem de tornar a posar les piles, ens agradi o no, per no desconnectar del tot d’aquesta
pseudorealitat que creen els mèdia. Mai com ara ha quedat tan demostrat que els
mitjans són el missatge, i que res té importància si el que es diu desapareix i
es confon amb el vertigen de noves expectatives que creixen i moren
indefinidament.
Veient el
president Mas anunciant altra vegada la bona nova, flanquejat per les
representants de l’ANC i d’ÒMNIUM, és a dir, el poder real i el poder imaginari
fosos en una sola perspectiva de país, la de la independència, l’única cap a la
qual s’encaminen les accions de govern en el futur immediat, com si a Catalunya
no hi hagués cap més perspectiva a considerar, ni més votants en condicions de
decidir el que realment interessa al seu país, em van venir al cap unes
reflexions de Michael Ignatieff, acadèmic i líder del Partit Lliberal del
Canadà, en el seu compendi de pensament polític “Foc i cendres, èxit i fracàs en política”: “ Has de mantenir la fe en
el bon judici de les persones i no t’ha d’importar les vegades que el seu vot
no et sigui favorable. La democràcia només mereix el seu privilegi moral si
existeixen bones raons per creure en el bon judici dels individus…Per disfrutar
de la política, i per fer-ho bé, has de pensar que estàs treballant per tots,
independentment de si t’han votat o no”. Em va doldre constatar que de fa
temps el meu president ja no treballa per tots.
Comentaris