Si el 9-N fóssim consultats

 Sigui quin sigui el desenllaç de la seqüència de suspens a què ens tenen sotmesos els governs central i de la Generalitat, amb relació a l’eventual convocatòria d’una consulta popular no referendària sobre la pregunta acordada per la majoria de partits del Parlament, val la pena no perdre de vista els trets fonamentals d’una consulta d’aquestes característiques, no per tirar aigua al vi sinó per tenir clar de què estem parlant i de quines conseqüències  se’n derivarien en el supòsit (molt poc probable) de què s’arribés a celebrar.

   1.- Seríem simplements convocats pel president de la Generalitat (no pel Parlament ni pel govern de la Generalitat) a donar la nostra opinió sobre la pregunta proposada. L’article 8 de la Llei de consultes populars no referendàries és ben clar: “Les consultes populars no referendàries promogudes a l’empara d’aquesta llei tenen per finalitat conèixer l’opinió de la població sobre la qüestió sotmesa a con­sulta i llur resultat no té caràcter vinculant. Tanmateix, els poders públics que les han convocades s’han de pronunciar sobre llur incidència en l’actuació pública sotmesa a consulta, en el termini de dos mesos a partir de llur celebració”.  Res a veure amb el referèndum escocès.

    És a dir, els votants seríem simples opinants, i la nostra opinió no tindria cap força vinculant ni podria decidir res respecte de la traducció jurídico-política de la posició de la majoria; només obligaria al poder públic convocant (en aquest cas al president de la Generalitat) a pronunciar-se sobre la incidència del resultat en l’actuació pública. Sabem de fa molt de temps en quin sentit s’ha pronunciat el president sobre la qüestió. La majoria absoluta del sí-sí, sobre el total de participants a la consulta, obligaria al president a plantejar al Congrés i al govern central la necessitat d’un referèndum vinculant sobre la mateixa qüestió, i a aquest plantejament bé es podria respondre amb una negativa (de greus i imprevisibles conseqüències polítiques a tot l’Estat), o bé amb una pregunta nova en un referèndum consultiu a Catalunya, o amb una iniciativa de reforma de la constitució que acabés amb un referèndum vinculant a tot l’Estat. Estaríem refent el camí encetat, però amb la dada molt qualificada d’un resultat que atorgaria plena legitimitat democràtica i legal al procés.

   2.- En tant que té per objectiu el coneixement de l’opinió majoritària, la consulta no referendària no tindria el caràcter d’una votació política. La doctrina és molt clara a l’hora de distingir el que és un referèndum, encara que sigui no vinculant, del que és una simple consulta no referendària, per bé que les dues són formes de participació directa dels ciutadans en els afers públics. En el referèndum el subjecte consultat és el cos electoral en la seva integritat, i materialment és un instrument de participació política, que s’exerceix mitjançant el sufragi lliure, és a dir, és una manifestació de la sobirania popular. Mentre que la funció de la consulta no referendària no és expressar la voluntat política dels ciutadans sinó la de d’articular voluntats particulars o col.lectives, però no generals, no imputables al cos electoral. Aquesta diferència fa que les garanties procedimentals, de formulació de la pregunta, de convocatòria, de subjectes cridats, de control i d’escrutini, siguin també molt diferents, molt més exigents pel que fa a la consulta referendària, que es porta a terme com si  es tractés d’unes eleccions.

   És a dir, en la consulta del 9-N no estaríem exercint el dret de sobirania pupular que correspon a les votacions en referèndums o en les eleccions legislatives o locals, sinó articulant una voluntat col.lectiva entorn d’una proposta. Aquesta és la realitat, encara que l’atmosfera en què es desenvolupa tot el procés ens convida  a creure que el 9-N exerciríem definitivament el nostre dret a decidir de manera plena i sobirana.

   3.- En la difusió de la convocatòria (diguem-li campanya) la institució convocant (el president de la Generalitat) s’hauria de mantenir escrupulosament neutral. Així ho preveu l’article 12. 3 de la Llei: “Un cop signat el decret de convocatòria de la con­sulta, les institucions convocants han d’obrir un perí­ode de difusió institucional per a garantir el dret a la informació sobre l’objecte i el procediment de la con­sulta, sense que en cap cas es pugui influir sobre la participació, ni sobre l’orientació de les respostes, ga­rantint la transparència, la igualtat d’oportunitats i el respecte al pluralisme polític”.

  Amb tot el que ha plogut sobre la consulta fins ara, i tenint en compte el capteniment del president que sempre ha manifestat la seva posició favorable a què Catalunya sigui un estat independent, aquesta neutralitat insititucional, que exigeix també la dels mitjans públics de comunicació, i que constituiria un dels requisits fonamentals del desenvolupament de la consulta amb plenes garanties democràtiques, seria més un formalisme que una realitat. Costaria de creure que els mitjans públics d’informació catalans (TV3 i Catalunya Ràdio) es poguessin transformar en quatre dies en òrgans que no condicionessin l’orientació de les respostes i que garantissin la transparència, la igualtat d’oportunitats i el respecte al pluralisme polític. Fins ara no s’han ditingit per res d’això, sinó més aviat pel seu recolzament a la campanya per votar i guanyar de l’ANC i Omnium.

  Tot això, o una part d’aixó, podria passar si el 9-N fóssim consultats. El més segur és que, com que no arribarem a ser consultats, continuï passant el que està passant des de fa dos anys, donant voltes dins d’un bucle al que no se li veu el final. Haurem de mirar de sortir de l’atzucac, reunir i ampliar forces i buscar entre tots els catalanistes (sobiranistes o no) una solució plausible, amb paciència i intel.ligència.