Tenir temps
Cartes creuades amb Jordi Cussó, publicades a la revista Valors.
Apreciat Cinto,
Gràcies també a tu pels teus bons desitjos. Entre
les moltes coses interessants que em dius a la teva darrera carta, recullo el
que em dius en començar: “el temps ens pertany a tots i en el temps queda el
que fem i es forja el que esperem i volem”. Em fa pensar això, amb l’excusa que
molta gent posa quan els hi proposen una cosa: “No tinc temps”. Tots estem tan atrafegats
que mai tenim temps per a res. I aquesta sensació de no tenir temps no deixa de
ser una contradicció, perquè si alguna cosa som els éssers humans és temps. Sóc
temps, i podríem dir que la única cosa que posseeixo a la meva vida és temps.
Aquest és el capital inicial que tots tenim i que ens constitueix com a éssers
humans.
Una altra cosa ben diferent és com
administrem aquest temps. Si l’administro bé, totes les coses es ressituen com
per art de màgia. De res em serveix tenir molts amics, ocupacions, escriure
cartes... si no administro bé el meu temps. I si un s’atura a pensar, s’adona
que les activitats, les ocupacions, els mateixos amics, són els mateixos que diem que ens roben el temps. És com un atzucac:
vols tenir temps per poder estar més estona amb aquelles coses i persones que
dius que et roben el temps! Si volem gaudir del temps i no tenir la sensació
que se’ns escapa, abans que res, haurem de crear un espai i un temps per
ordenar el propi temps, com em repetia sovint el meu amic Alfred: “un temps per
a cada cosa o acció, i cada cosa o acció al seu temps”. Només d’aquesta manera
tindrem un temps per a cada activitat, i cada activitat tindrà el seu temps, i
per damunt de tot, gaudirem del temps i perdrem aquesta falsa sensació de què
no tenim mai temps per gaudir de les coses i de la vida.
Tot plegat Cinto, ens condueix a un altre
dels mals del nostre temps: no saber gaudir de res i sempre tenir la sensació
que fem alguna cosa mal feta pel fet de gaudir de les coses. Des d’aquesta
perspectiva es té la sensació que quan
habitualment tenim temps, es pensa que això és perdre el temps. És allò de pensar que només vivint al límit
podrem premiar-nos amb una estona de no fer res. I què vol dir, no fer res?, perquè
sempre estem fent alguna cosa: dormir, menjar, passejar, reposar... El que
passa és que no ens podem permetre un espai de gaudi, sense que hi afegim una
dosi de patiment innecessari. Hem fet una societat en la que som importants
quan podem dir que no tenim temps i gairebé és un drama dir que no faig res,
que em sobre temps. O és un drama o una enveja, perquè això se suposa que només
ho fa la gent rica i, per tant, aspirem a ser rics per a tenir temps lliure.
Una altre de les nostres contradiccions.
Però no volia parlar del temps Cinto,
malgrat que, sense voler, les persones acabem deixant-nos portar per aquelles
coses que ens afecten i que en el dia a dia ens ocupen. Avui, tenia ganes
d’aprofundir en el “síndrome d’Emmaús” que tu assenyales al final de la teva carta
i com bé pots suposar hi estic totalment d’acord. I seguint aquest relat, penso
que el primer que cal fer és posar-se en camí, sortir d’on estem, no quedar-se instal·lat
en la queixa, sinó posar-se a caminar, encara que sigui per cercar de nou
aquell o allò tant preuat que hem perdut. D’altra banda, caldrà recuperar una
actitud bàsica per a qualsevol nova etapa, estar disposat a acollir a l’altre,
als altres. Ells tenen coses per dir-nos, per ensenyar-nos, per donar-nos. Segurament
la seva manera d’entendre la vida, el món, la persona, ens pot fer canviar actituds
i plantejaments que donàvem per molt clars i segurs. Conservar un canvi perquè
el vàrem provocar nosaltres tampoc ens porta
enlloc. Hem d’escoltar a l’altre, i aquesta obertura ens portarà a nous
canvis, però ens ajudarà a redreçar la vida i allò que hem organitzat. Sense
oblidar que l’altre és qualsevol altre: infant, jove, adult, vell, estranger, ciutadà,
home, dona, creient, no creient..., obrir-te a qualsevol altre que et vulgui acompanyar
en la construcció de la societat. En definitiva Cinto, superem el síndrome de
Dissabte Sant, aquells que deixen de mirar-se el melic, tot aixecant el cap,
opten per mirar als ulls d’aquelles que descobreixen en el seu entorn. El meu
melic ja m’ho ha dit tot, l’altre, en canvi, pot ser una gran descoberta.
Després, com bé dius, caldrà saber viure
aquesta triple acció de prendre, partir i repartir. Ves quina cosa tant senzilla
i com l’hem complicada. Les idees, les solucions, els recursos, la terra, els
diners, les persones, no són només per a mi o per al meu grup, són també per a
tots els altres. Quan el nostre desig de tenir embogeix, es trenquen tots els
esquemes i tot s’atura de cop. Quants cops hem lluitat contra aquesta ambició
desmesurada, però els falsos déus del consumisme i del mercat ens fan caure
sovint en aquesta idolatria.
I finalment Cinto, cal deixar marxar a l’altre,
perquè és lliure i té dret a
desenvolupar-se allò on cregui més convenient. La possessió de les persones és
l’expressió més terrible del desig de poder. I quan aquest embogeix, mata la
fraternitat.
Com sempre, aquesta estona: un plaer.
Jordi
Benvolgut
Jordi,
Novament passo a contestar la teva carta. De
fet no contesto, sinó que miro de reflexionar sobre el que tu em tramets,
bastir una comunicació humil de paraules i suggerències que tenen tant de coses
passades, de pensaments tinguts en algun moment anterior, com de coses futures, d’aspectes que ens
comprometen a tirar endavant perquè la gravetat del present així ens hi obliga.
I en aquest intercanvi em proposes avui, per començar, una reflexió sobre com
administrar justament el temps, el temps que ens constitueix i ens abassega,
que ens permet l’acció i ens la limita, que ens fa gaudir i ens fa patir.
Seguint la teva reflexió no puc deixar de recordar els versos de L’Eclesiastès:
“Tot té el seu moment i sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. Un temps per plantar i un temps per arrencar.
Un temps per enrunar i un temps per construir. Un temps per plorar i un temps
per riure. Un temps per callar i un temps per parlar. Un temps per perdre i un
temps per guardar. Un temps per esquinçar i un temps per cosir…”
Segons el raonament ple de realisme de
l’Eclesiastès, tenim un temps assenyalat per a cada cosa, però no és menys cert
que tenim posada al cor l’eternitat i que no abastem a comprendre, del
començament a la fi, l’obra de tot el que hem de fer. Hi ha molt a fer si, com
ell,” ens posem a considerar tota l’opressió que es comet sota el sol”. Tu
subratlles especialment l’escomesa del temps que ens esclavitza, que amb prou
feines ens permet “un espai de gaudi”, un espai d’oci que tingui sentit per ell
mateix, que es desvinculi de la cadena d’exigències de les coses que hem de fer
una després de l’altra.
I
passo al que em suggereix la teva constatació d’aquesta cadena opressiva del
temps. Els pare i fill Robert i Edward Skidelsky, economista l’un (biògraf de
Keynes) i filòsof l’altre, es plantegen en un assaig recent el que es necessita
per a una “bona vida”, els límits d’allò que ens cal per a considerar
raonablement satisfetes les nostres necessitats bàsiques. I parteixen
precisament d’una predicció, no acomplerta, del mateix Keynes que l’any 1930,
parlant de “Les possibilitats econòmiques del nostres néts”, considerava que al
cap de cent anys (el 2030), pel desenvolupament tecnològic i la utilitat que
aquest fet reportaria per anar restant temps a la dedicació d’hores al treball,
l’home s’enfrontaria per primera vegada a la història al seu problema real i
permament: com ocupar el temps d’oci que la ciència li haurà proporcionat, per
viure bé, sàviament i de forma agradable. Pensava Keynes que per viure del seu
treball l’home en tindria prou amb unes quinze hores setmanals, i per tant
disposaria de tot el temps del món per disfrutar de l’oci.
Aquesta predicció no només no s’ha acomplert
sinó que el desenvolupament del capitalisme en totes les seves fases ens ha
abocat a una acumulació frenètica de necessitats que es van creant successivament i que ens
allunyen cada vegada més de la possibilitat d’enriquir-nos amb el temps d’oci.
Encara pitjor, el temps d’oci es concep com un respir, una palanca per a
continuar treballant encara més. I així, inconscientment, anem treballant per
una idea de progrés que, com deia Orwell, “no és res més que una lluita
frenètica cap a un objectiu que esperem no aconseguir mai , i que resem perquè
sigui així”. Per salvar, amb termes relatius, el fracàs de la predicció de
Keynes, Robert i Edward Skidelsky proposen tornar a cultivar els béns bàsics
que s’haurien de tenir en compte al confegir el PIB personal i col.lectiu de la
felicitat: la salut, la seguretat (entesa com expectativa justificada que la
vida anirà seguint pel seu curs habitual), el respecte, la personalitat (entesa
com a capacitat per formular i executar un projecte de vida), l’amistat i l’oci
(com una forma especial d’activitat per dret propi, el que fem pel mateix fet
de fer-ho, no com un mitjà per una altra cosa).
No
sé ben bé com, però parlar del temps, del futur i de les misèries del passat,
em porta també a parlar del que dius sobre l’obrir-se a l’altre. Aprendre a
dominar el temps per disfrutar dels béns bàsics és segurament una condició
necessària per respectar l’altre, per prendre en consideració el seu punt de
vista i limitar la desigualtat. “Per com percebem i acollim els altres, els
diferents, diu T.Todorov, es pot mesurar el nostre grau de barbàrie o de
civilització” Ser civilitzat és ser capaç de respectar plenament la humanitat
dels altres, posar-nos al seu lloc i mirar-nos a nosaltres mateixos com des de
fora, alliberar-nos de les servituds del nostre temps exclusiu. I això
requereix el seu temps, el temps de la civilitat i la fraternitat.
Sortir fora dels propis prejudicis exigeix
relativitzar la competitivitat, posar fre a les urgències del temps que ens
exigeix produir en un espai curt, simplificant la complexitat dels fets i de
les persones, uns resultats que han de ser immediatament sbstituïts per uns de
nous, potser contradictoris. L’equilibri del temps en totes les coses, que
observa l’Eclesiastès, la cadència pausada que observem en la naturalesa, és
com la matriu o el gresol on es forja la idiosincràsia plenament humana, la
plasmació primigènia del que val i perdura pel simple fet de ser.
Jordi,
rep una forta abraçada, i que els temps ens siguin propicis, a nosaltres
i a tothom. Des de la quietud del temps que ens vetlla a tots, et dic fins a la
pròxima.
Cinto
Comentaris