La pregunta de Miquel Iceta

  Algú ha volgut presentar la pregunta d’Iceta com una iniciativa quixotesca contra els molins amenaçants de la negativa del govern central i de la consulta decidida per la majoria del Parlament per al 9-N. La pregunta proposa “negociar amb les institucions de l'Estat un acord que garanteixi el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya, un pacte fiscal solidari i el blindatge de les competències en llengua i cultura". Penso que en aquest cas, però, ni la iniciativa és tan quixotesca com sembla ni els molins tant amenaçadors com per impedir tenir-la en compte.

   Comença a ser un fet reconegut, de fa temps en privat i cada vegada més en públic, que la consulta del 9-N no es podrà celebrar, encara que el president la convoqui. Constada aquesta impossibilitat material i formal, abans o després  del 9-N caldrà plantejar-se el pla “B”, si és que algú el comença a veure com a necessari i possible.  Si aquest hipotètic pla “B” consistís en anticipar les eleccions al parlament amb el caràcter de plebiscitàries, o bé en retardar la celebració de la consulta fins que unes noves circumstàncies polítiques el fessin viable en els mataixo termes (el pacte CiU-ERC ho preveu expressament), la pregunta d’Iceta s’hauria de tenir per no formulada, i passaríem a haver de suportar durant un temps indefinit l’ebullició de l’actual estat de coses. Però si en la configuració d’aquest hipotètic pla “B” es volguessin tenir en compte altres consultes possibles, d’acord amb la nova Llei del Parlament sobre consultes que s’està  elaborant amb el consens del PSC, i sobretot si es veiés la necessitat de reconduir l’acord ara vigent a un acord més ampli en el Parlament per a una altra consulta que no pogués ser impugnada pel govern central, a l’empara de les directrius de la Sentència del T. C. sobre la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya, llavors sí que la pregunta-Iceta tindria virtualitat. Aquella Sentència del TC va posar el dret adecidir davant el dilema de tirar per la reforma constitucional o de tirar pel dret sense empara legal.

    En qualsevol cas, a aquesta pregunta li falta el contrapès de les altres opcions, de les que ja no és possible prescindir després de l’intens itinerari seguit des de juliol de 2010. Formular-la directament tal com està plantejada tindria una utilitat limitada, la de verificar el suport de la iniciativa per una reformulació d’aspectes transcendents de l’encaix de Catalunya amb Espanya, però deixaria barrejat en el camp del “no”el parer dels qui s’hi oposen per independentistes i dels qui s’hi oposen per estar conformes amb l’statu quo. A la pregunta li falta recorregut per a poder ser acceptada, com una alternativa més, per la immensa majoria que ara reclama una consulta.

  Penso que una consulta és necessària i possible, en termes diferents de la plantejada per al 9–N, però la pregunta d’Iceta, tot i ser necessària, resulta insuficient. Caldrà posar la imaginació política a tota revolució per consensuar una consulta que inclogui totes aquestes opcions, si volem sortir de l’atzucac. El que fa Iceta, en definitiva, és donar un contingut concret al sí però no de la consulta del 9-N, sense atrevir-se a plantejar el recolzament a la independència sobre el qual no es permet una pregunta explícita. Convindria determinar, a través d’alguna formulació que no sigui impugnable, o que almenys posés al TC en la tesitura d’haver de respectar la seva doctrina recent sobre sobirania i dret a decidir, quin és el recolzament que es dedueix clarament per a la independència, quin el que es dedueix per a l’estatu quo i quin el que es dedueix per a la pregunta-Iceta.

    Una triple pregunta em  sembla inevitable. La d’Iceta és clara, la del statu quo també, i la de la independència es podria formular sobre una proposta perquè el Parlament presenti la iniciativa de reforma de la Constitució amb l’objectiu que els ciutadans de Catalunya puguin decidir sobre el seu futur. Tot i que una reforma constitucional en aquestes termes no seria possible amb l’actual correlació de forces al Congrés, la pregunta ens treuria de l’atzucac de la necessitat de la consulta i de la impossibilitat legal de formular explícitament l’opció per la independència com una opció unilateral, i podria deixar clar quina cobertura real tenen cadascuna de les opcions.