La saviesa, art de viure
Cartes creuades publicades a la revista "Valors" el desembre de 2012
Benvolgut Cinto
Desprès de tot el que hem viscut darrerament tinc una sensació estranya,
tots estem convençuts de que cal dialogar, però no n’estic segur de que ho
puguem fer; el diferents partits diuen
que tenen solucions, però ningú les vol posar en comú ni es capaç d’aplicar-les. Tot plegat em
recorda una anècdota que sovint m’explicava el meu amic Alfred Rubio: “Moltes vegades es parla llargament d’alguna
cosa, fins i tot sense haver-la vist. Recordo una discussió d’arquitectes sobre
la conveniència o no d’invertir grans sumes per a la conservació de Venècia, i
cap d’ells no havia estat mai en aquella ciutat. No havien pogut sentir
l’emoció del seu ambient, aquell sentiment eteri de trepitjar les seves places,
les seves voreres estretes arran de l’aigua, contemplar in vivo la seva bellesa
o esmunyir-se, a la tarda pels seus canals”. No podem dubtar, em deia, de que
aquells arquitectes tenien els coneixements suficients per resoldre una sèrie
de qüestions tècniques i científiques, però probablement els hi mancava la
“saviesa” necessària per respondre una qüestió com la que es plantejava. La saviesa no és
només saber, és molt més que aquest saber, és saber utilitzar el saber, és
l’art de viure, i la vida és més complexa que un simple conjunt de coneixements.
La paraula saviesa ve de tenir gust, d’assaborir i
alhora de tenir saber. El savi doncs és aquell que sap aprendre a paladejar les
coses, des de les més vitals i essencials fins a les més insignificants i
petites, i és d’aquesta capacitat de gaudir, sentir, que brolla la seva capacitat de d’aprendre,
de saber. Entenc Cinto, que la nostra societat ha perdut capacitat d’assaborir la
vida, la llibertat, la fraternitat, l’amistat, la família, el nostre propi
ésser. Hem après molts conceptes, molta tecnologia i fins i tot, ens hem
especialitzat en matèries senceres, però si no som capaços de gaudir amb allò
que hem après, esdevenim com aquells arquitectes de Venècia, restem plens de
coneixements, però sense l’experiència que dóna haver trepitjat la realitat de
les coses. I aquesta inexperiència
Cinto, fa molt difícil que brolli res nou o capaç de sostenir el que hem creat,
perquè parlem sense poder aplicar allò que parlem, i no anem a cap lloc, perquè ens perdem en entelèquies, en coses
que mai es podran dur a terme. Oblidem aquella famosa dita de que no hi ha res
més pràctic que una bona teoria.
Quan miro la societat dels nostres dies m’adono que tenim
els coneixements tècnics, però que ens manca saviesa, i la saviesa sorgeix sobretot
de l’experiència i per tant pressuposa molts elements. La nostra experiència no és feta només de
coneixements, sinó també de valors, accions, creences, emocions, desigs,
principis, sentiments, en definitiva d’una barreja difícil de destriar i que
mai és el resultat d’ajuntar o apilar totes aquestes coses. Ni la saviesa ni la veritat són valors exclusivament
intel·lectuals, tampoc el saber de la saviesa és una activitat purament
racional, sinó sobretot un contacte amb la realitat, un saber tocar i gaudir de
la realitat existent. I trobo a faltar
homes i dones que toquin la realitat, polítics e intel·lectuals que la
trepitgin, que sàpiguen estar a la realitat existent, que malgrat la multitud
de dificultats no perdin ni el seny ni l’art de viure. Es des d’ací que posarem
una bona base per establir els ponts de
diàleg i convivència que parlàvem a la darrera carta..
No sempre les persones més mediàtiques o poderoses
responen al perfil del que entenem per els nostres savis. Sovint aquelles
persones que no fan soroll, que passen com de puntetes, són les que acostumen a
ensenyar-nos les coses més importants per saber viure en plenitud. No hi ha dubte que el progrés tècnic i científic ens prepara per
afrontar el futur, però el que realment sosté el nostre món és la saviesa acumulada
al llarg de tota la història de la humanitat. Sense caure en dualismes ni
falsos maniqueismes, necessitem de totes les eines possibles per afrontar els
reptes del present i del futur, però necessitem la saviesa de com saber utilitzar-les
per construir una societat on hi visquem amb dignitat tots els éssers humans.
Tocarà als diferents estaments socials
fer visibles aquest “savis”, posar rostre i paraula als que son invisibles,
doncs més que mai necessitem de les seves aportacions per sortir de la crisi
que patim.
No hi ha dubte que hi ha persones
molt erudites per la seva gran quantitat
de coneixements, però jo intueixo que la saviesa ha d’estar més estesa que
l’erudició. Perquè malgrat que el nostre món gaudeix de bon nombre de gent
erudita, d’una cultura amplia, està mancat , com et deia bans, d’homes i dones savis/es, capaços d’ensenyar,
perquè han tastat, assaborit i conegut: la llibertat, la paternitat, la convivència, etc., tots
aquells valors que construeixen persones i creen civilització. I avui hem d’edificar persones capaces de
repensar-ho tot i d’assenyalar nous paradigmes, per això hem de treballar
aquesta saviesa en les actituds i en les relacions humanes. Cal una educació en
valors que no sigui només teòrica, sinó molt pràctica, i això ho hem de fer des
de la familia, l’escola, i dels diferents grups socials. Els valors han
d’esdevenir béns , que diria el Professor Terricabres, aquest és l’art que hem d’exercir si no ens
volem perdre en un munt de coneixements.
Una abraçada
Jordi Cussó
Benvolgut Jordi.
M’ha ha agradat la teva carta,
per la crida que fas a la realitat de les coses per sobre del mer coneixement,
a la saviesa profunda que ens porta a veure el perquè del que passa, més enllà del com passa. La teva reflexió, tal com dius, parteix del que hem
viscut darrerament, del vertigen d’un clima electoral que ens ha deixat a tots
una mica sorpresos tant per la seva intensitat com la quantitat de coses que
s’han dit sense tenir moltes vegades cap, o molt poca, relació amb el que es plantejava,
l’elecció d’un nou Parlament, capaç de fer front als requeriments del moment
social i polític que ens toca viure.
Em satisfà la relació que
estableixes entre la saviesa que ens cal i la capacitat de tenir gust,
d’assaborir, de fruir de les coses per elles mateixes, sense veure’ns obligats
a buscar-hi una finalitat, una recompensa. Una saviesa que no està feta només
de coneixements sinó d’experiència, que és una cosa que no té gaire a veure amb
el simple experiment. Experimentem amb el diner per obtenir més rendibilitat
(amb els resultats desastrosos de l’enginyeria financera dels darrers trenta
anys), experimentem amb el treball (amb successives reformes laborals, per
obtenir una major competitivitat amb la disminució de costos), experimentem amb
la cultura, amb la sanitat, l’escola i la família... Però de tots aquests
experiments en traiem poca experiència, pocs elements que ens ajudin a viure
millor. Estem sempre a punt per experimentar, però tenim molt poca sensibilitat
per treure’n les lliçons que de veritat ens convenen.
Per això els clàssics tenien
molt clara la distinció entre experimentum
i experientia , la constatació d’un
resultat, per un costat, i, de l’altre, el ressò i la vivència interior del
camí personal que s’ha seguit per obtenir-lo. Es poden haver obtingut molts
resultats i haver atresorat molt poca experiència. Es poden saber moltes coses,
ser un gran especialista amb multitud de coneixements sobre una àrea del saber,
i haver perdut completament la sensibilitat per saber viure humanament. Segons
Gadamer, els quatre trets que defineixen el patrimoni humanístic son la
formació, el sentit comú, la capacitat de judici i el gust. Sense el sentit
comú la formació pot ser estèril, i sense la capacitat de judici i el gust per
viure humanament el coneixement es pot convertir en una esclavitud. Sempre m’ha
agradat el terme alemany que significa aquesta experiència interior, el ressò
de la sensibilitat, del gust (“erlebniss”),
diferent de l’experiència només exterior (“erfahrung”).
No voldria resultar pesat amb les
cites, però és que la teva reflexió em porta directament al concepte grec de la
frònesis, la saviesa pràctica,
diferent de la sofia, la saviesa
abstracta. I seguint el teu raonament diria que aquesta saviesa pràctica és la
que la gent senzilla, amb sentit comú, capacitat de judici sobre els
esdeveniments viscuts i bon gust per saber triar, ha acumulat al llarg dels
segles i la que ha posat els fonaments de la civilització que hauríem de
mantenir i cultivar.
En el treball diari de la gent
corrent , en el gust per les coses ben fetes, vàlides per elles mateixes, que
requereixen temps i dedicació, es concreta el que creia Jefferson, que aprendre
a fer bé un treball és el fonament de la ciutadania. En la feina del dia a dia,
en l’esforç per superar les dificultats, com en el cas de l’artesà que va
modelant la matèria i supera la seva resistència per aconseguir una obra ben
feta, que té sentit per ella mateixa, està en joc, com manté R. Sennet parlant
de la producció d’objectes físics, una visió interior de les tècniques de
l’experiència capaces de modelar el
nostre tracte amb els altres.
I acabo tornant al principi. No
creus que en els moments que estem vivint ens urgeix recuperar el sentit de les coses ben fetes, no les grans
obres o grans projectes, sinó la capacitat de gaudir amb les coses senzilles de
cada dia, aquesta saviesa pràctica que sap formular un judici sobre el que s’ha
viscut per treure’n una experiència que l’ajuda a viure millor? Ens sobren
consignes i ens calen més paraules per aclarir l’experiència diària com a
fonament de la nostra ciutadania.
Una abraçada,
Cinto
Comentaris