Roure
Tornem
a ser
branques
del mateix bosc
d’alzines
i de roures
(Joan
Vinyoli, “Branques”, a “Ara que és tard)
Tremola el
roure
amb la frisor
de l’aire.
Embadalit,
manlleva el seu
somrís
del moviment de
l’aigua.
Dins el mirall
la claror de la
tarda
és llum
d’arrels
que pugen cel
amunt
cercant nova
fondària.
Al clos del
temps,
les branques se'm
fan mans
quan mor la
tarda
i arrelen
tremoloses
dins la saó
dels anys.
C.A.
Comentaris