El somni d'un món global
Cartes creuades amb Jordi Cussó, publicades a la revista "Valors" el setembre de 2012
Benvolgut Cinto
Desitjo que hagis pogut descansar i
tenir uns dies de vacances. Jo he tingut la sort de visitar Moçambic i
compartir uns dies amb unes religioses vicentines (de Sant Vicent de Paul) que han creat un hospital
per a malats del SIDA, tuberculosi i lepra a Chokwe, un poblet a situat a uns 200 Km de la capital Maputo.
T’he de dir que he tornat impressionat de veure la feina que fan aquestes dones
i com han estat capaces de crear un Hospital de gran qualitat en mig del sabana
africana. Per dir-ho d’una altre manera han fet quelcom prodigiós en mig del no
res. Perquè en aquest país per no haver-hi no hi ha ni crisi econòmica. La gent
la única cosa que pot perdre és la vida, perquè no tenen res; ells no tenen por
a les primes de risc, als mercats financers o qualsevol d’aquestes coses que
llegim als nostres diaris. I en mig d’aquest no res, unes dones, amb esforç,
treball abnegat i molta fe i estima, han
estat capaces de crear un centre hospitalari, que les nostres ciutats es
barallarien per tenir-lo. Veritablement quan hi ha interès per fer coses, la
creativitat de la gent troba solucions a problemes que a priori semblem humanament
impossibles.
Quan era allà pensava sovint en aquest
món que diem global i que esta repartit de manera tant estranya. Recordava
mentre veia uns infants jugant a inflar
uns globus, algunes idees que fa temps em bullen al cap. No tinc dubtes que entre tots hem inflat
massa el globus terraqüi. L’anomenada globalització no ha parat d’inflar el
nostre món de propostes, il·lusions, somnis, benestar per a tothom, etc.
Semblava el preludi d’un nou paradís. No eren propostes noves Cinto, quan jo estudiava economia, economistes com
Smith, Keynes, Marx, ja parlaven d’un futur d’oci i no se de quantes coses més.
Inflar un globus es relativament
senzill. Cal només tenir un bona capacitat pulmonar i semblava que el primer
món tenia sobrada capacitat, i si en faltava, sempre hi havien els pulmons del
tercer món per fer possible un somni globalitzador. El problema estava en la
distribució de l’aire per l’esfera del globus, ja que era molt irregular. En
uns llocs hi havia molta pressió d’aire i en d’altres pràcticament no hi
arribava. Però, cap problema, era una qüestió física i matemàtica, només necessitàvem
una mica de temps perquè l’aire arribés a tothom i aconseguir el somni d’un món
global.
Però varem oblidar allò tan
elemental que en el moment que hi ha més aire a l’interior del globus no el pot
deixar anar, ja que surt disparat en totes direccions, es mou sense control, amunt, avall, a dreta o a esquerra, fins que
es desinfla del tot, o s’atura la sortida d’aire i el globus recupera la seva
estabilitat. Ja fa dies que penso que volem sense direcció i sense saber cap a
on anem. He hagut de venir a l’Àfrica per adonar-me que ells es mouen poc,
simplement perquè no tenien massa aire per respirar.
Però Cinto, també he vist que desmuntar
el “tinglado” que els economistes havien inventat i els politics ens venien com
a solució, no era massa complicat i que per
més pedaços que posem, que es torni a desfer es més senzill del que sembla a
primera vista.
I estant amb aquella gent constates
de nou que la majoria de conflictes provenen de sobrevalorar les coses, les
persones i els mateixos països i nacions. Hem engrandit les persones, les seves
necessitats, hem inflat exageradament països, cultures i certs tipus de
societat. S’han magníficat tan les coses, els treballs i sobretot les
necessitats reals de les persones que hem hem arribat a l’extrem de demanar el que ens
es impropi i que no necessitàvem per a viure. Deformar la realitat, fa impossible
que una ciència econòmica o qualsevol altre ciència puguin afrontar els reptes
dels humans.
Després de veure la tasca d’aquestes dones,del que son capaces
de fer amb molta creativitat i pocs recursos, confirmo que hem de ser més humils, i preocupar-nos realment
dels éssers humans i de les seves reals necessitats. Si ens tornem a inflar per
damunt del que realment som, el nostre
món es tornarà boig del tot.
Encara que ens costi, haurem de
seguir desinflant una part, per repartir millor l’aire per tot arreu. Els dels
primer món haurem de preguntar a aquest països quines son les necessitats
reals, perquè nosaltres estem sobre dimensionats i hem perdut la lucidesa per
llegir la realitat. Estic segur que aquelles dones poden aportar moltes
solucions als economistes acadèmics, que tot i fer bons models de pissarra, son
poc pràctics al costat dels hospitals que han creat aquestes religioses.
Una abraçada
Jordi Cusso
Benvolgut Jordi.
Veig que has aprofitat el temps de
vacances amb una experiència a Moçambic que t’ajuda a veure les nostres societats europees amb una mirada
nova, en tot cas molt diferent de la que ens dibuixen els nostres mitjans,
apressats novament, després de les vacances, per les urgències de la crisi.
Sembla talment que durant les vacances dels polítics i dels periodistes els
problemes s’evaporessin, o almenys quedessin temporalment en suspens. Potser
hauríem d’allargar-les per disfrutar d’aquesta sensació. Enganyosa expectativa,
perquè els que pateixen les conseqüències de la crisi no les poden posar entre
parèntesi.
Ben mirat, però, trobo que la teva experiència t’ajuda a relativitzar
els nostres problemes i a preguntar-te
per allò que és realment essencial, no en un àmbit transcendent sinó
d’assistència a unes necessitats personals concretes, les de les persones
malaltes en aquest hospital de les germanes vicentines de Chokwe. T’he de dir
que estic bastant d’acord amb les opinions que recentment posen en qüestió
determinades ajudes als països que amb paraules de Paul Collier constitueixen
“El club de la misèria”, els mil milions de persones que es troben presoneres,
sense sortida, en una situació de pobresa absoluta, perquè sovint aquestes
ajudes són mal administrades i tenen l’efecte pervers de contribuir a
fossilitzar les circumstàncies del subdesenvolupament, com ara la manca de
diversificació dels cultius i les exportacions. De totes maneres no es pot
negar que les ajudes en serveis tècnics són molt positives perquè
contribueixen a la inversió privada amb
capacitat d’assistència personal directa i eficaç, i d’aquest fet en seria un
molt bon exemple l’hospital de Chokwe.
Però deixem-nos de teories i anem al gra de la teva carta. En la teva
comparació amb els globus que inflen els nens moçambiquesos hi veig la constatació,
que comparteixo, de l’escandalosa diferència entre les necessitats que senten
les nostres societats europees del benestar i les societats africanes i del
tercer món en general. Em refereixo, com tu, a les necessitats, no als
recursos. Les necessitats bàsiques d’educació i sanitat requereixen els
recursos bàsics per assistir-les, les necessitats excessives demanen recursos
excessius. Hem esgotat la bufera inflant un globus de necessitats que està a
punt d’explotar. Potser que paréssim de bufar i ens fixéssim en les modestes
dimensions dels globus dels nens moçambiquesos, que amb menys aire donen un
color diferent a l’atmosfera. El nostre globus vola ple de necessitats creades
artificialment, i per això explotarà. El seu, vola mig buit, amb poques
necessitats i menys recursos, i per això no explotarà però s’anirà desinflant.
De tots dos n’hauríem de fer un de sol, més equilibrat de necessitats i recursos,
i segur que volaria i volaria fins a perdre’s de vista…
Tornem de la imaginació a la realitat. Aquest excés d’aire comprimit del
nostre globus és la nostra vida de consumidors. El consum que ens porta a la
seqüència interminable del triar-usar-llançar-tornar a triar, i ens va inflant
la falsa percepció que així exercitem la nostra llibertat, i de passada ens va
colgant amb els residus que expulsem amb tanta bufera. La societat de
consumidors, diu Z. Bauman, no pot
ser sinó una societat de l’excés i el malbaratament. El mecanisme del consum ha
canviat el paradigma de tenir les coses ben aferrades pel temor que les coses durin més del
desitjat. L’alè consumista no pretén tant trobar allò que desitja com
assegurar-se que podrà canviar el que ja no vol. Amb paraules de l’escriptor
polonès S. Mrozek: “Parada de mercat plena de disfresses i
envoltada de multituds que busquen el seu jo… Es pot canviar de vestit tantes
vegades com es vulgui; així doncs, la gent gaudeix d’una llibertat meravellosa.
Continuem buscant el nostre jo real, ens ho passem la mar de bé- a condició que
no trobem mai el jo real. Perquè, si el trobéssim, s’acabaria la festa”.
I en aquest context retorna el tema que
ens ha centrat l’atenció de bona part de les últimes cartes, el de la llibertat
individual i social. La bufera excessiva, comparada amb l’austeritat
moçambiquesa, ens ha portat a obsessionar-nos per les necessitats que ens hem
creat, a considerar que la llibertat consisteix només en triar el que volem, en
adequar el nostre jo a aquestes
necessitats. Si no es dóna aquesta adequació constant, sorgeix la frustració.
Ja no és la barrera moral, ni l’imperatiu ètic que desperta la presència de l’altre,
els que defineixen l’exigència i els limits de la nostra llibertat, sinó només
aquesta tendència constant, esgotadora, a la recerca del propi jo. Ja no som
responsables davant de l’altre, només som responsables de nosaltres mateixos i
davant nosaltres mateixos. Els vincles socials són els grans perjudicats en
aquesta vida de consumidors.
Et deixo amb la percepció real que aquests vincles encara es viuen en el
treball de les germanetes de Chokwe.
Una abraçada,
Cinto
Comentaris