Parturiunt montes

El resultat de les eleccions d’ahir té per a Mas tota l’aparença del part de les muntanyes. L’onada sobiranista, agitada per l’impuls de la manifestació de l’ 11 de setembre, tenia unes expectatives triomfals, excepcionals, creades en bona mesura pels media públics de ràdio i tv i una part important de la premsa i del creadors d’opinió. Tant era així, que el president no es va estar de demanar la majoria excepcional, amb el vot prestat d’altres formacions, conscient que en les circumstàncies especials de la convocatòria tota aportació al seu pla, encara que es tractés d’una aportació provisional, era necessària i benvinguda.

   Les expectatives de guanyar amb majoria absoluta i d’afegir sota la batuta del seu comandament els 21 escons d’ERC, amb la confiança alhora de la confirmació de l’ensulsiada socialista, li feien entreveure el número enlluernador de 89 escons per al nucli fort del sobiranisme-independentista. Però aquesta expectativa s’ha vist trastocada amb només 71 escons, amb el transvasament d’escons de CiU a ERC (dotze de pèrdua per onze d’augment) i amb el resultat dels socialistes que salven els mobles, amb la confirmació que la pèrdua dels seus vuit escons concorre amb la pujada de sis per a C’s i no amb cap augment de CiU.

   Mas no hi ha guanyat res. Ha perdut una part important de la seva estratègia. No només queda tocat el seu projecte sobiranista, sinó que per governar queda completament a les mans d’ERC. Li convindrà revisar els resultats dels governs en els quals ERC ha participat en coalició. Tornarem a tenir aviat noves eleccions?

   Els escons que defensen el referèndum per les vies que siguin, si els identifiquem amb les formacions que recolzaven el pacte fiscal tal com el president Mas el volia negociar a Madrid, amb la variació de SI per la CUP, en sumen un de més respecte dels que ja hi havia abans d’aquestes eleccions. Per aquest viatge... "Parturiunt montes, nascetur ridiculus mus", havien de parir les muntanyes però ha nascut un ratolí ridícul.

   Independentment de la fredor dels números, el paper carismàtic del líder Mas perd molts enters. L’exercici democràtic del vot per una part notable dels electors ha posat les coses al seu lloc: en democràcia compten els vots i no les manifestacions. Intueixo que a molts al si de CiU, començant per en Duran, els havia passat pel cap, durant la campanya messiànica de Mas, que això podia passar. I el que ha passat ara es podria repetir, multiplicat, en un referèndum en el que la mobilització electoral seria molt superior.

   Això no obstant, penso que el president Mas ha de tirar endavant el seu projecte i no deixar-nos a l’estacada, encara que s’hi jugui el seu futur com a polític. Ha de negociar amb Madrid com sigui. I si arriba el moment en què no hi veu cap sortida, com tampoc a Europa, i les tensions al si de CiU es fan insuportables, hauria de dimitir.

   El PP estatal no estarà a l’alçada de les circumstàncies, i farà servir el resultat per deixar que la situació es podreixi. El PSOE , per la seva part, hauria de veure que se li brinda una ocasió immillorable per donar un lliçó de democràcia i recolzar al Congrés la petició d’un referèndum o consulta, seguint el PSC, amb el convenciment que guanyaria el no a la independència. Almenys hauria de plantejar una reforma constitucional, en el sentit federalista compromès, per sotmetre-la a referèndum. Tampoc ho farà, perquè la situació, al seu parer, no serà tan extrema com per fer mudances en temps de crisi. El part de les muntanyes només anirà parint frustracions, però ja ens cuidarem els electors d’anar posant cadascú al seu lloc i batejar-los com es mereixen.