(4) Carta a la candidata autonomista

  
   El teu lema és “Catalunya sí, i Espanya també”, però s’ha d’entendre com “Catalunya sí, però Espanya per sobre de tot”. I et poses l’etiqueta d’autonomista quan en realitat no passes de regionalista. El teu missatge és el del centralisme més o menys envernissat amb proclames buides entorn del bé dels catalans i el futur de Catalunya amb Espanya, una Espanya que presentes com una mare atenta a les necessitats dels seus subordinats quan governa el PP. Com sempre ha fet la dreta, identifiques el bé de l’Estat amb el dret natural de governar de les dretes. I apliques el mateix principi al fet nacional de Catalunya: a Espanya no hi ha altra nació assumible per la dreta que no sigui l’espanyola.
   Amb aquest plantejament el que fas és donar ales al posicionament contrari: a Catalunya no hi ha altra nació, assumible per la dreta nostrada, que no sigui la catalana. I us ha anat molt bé als dos extrems mantenir la dialèctica fins ara.
   Però no tens en compte una cosa, i és que en la situació actual s’ha trencat aquesta dialèctica amb la irrupció d’un moviment absolutament transversal (cultural, socioeconòmic, generacional, de procedència territorial) que fa que el nacionalisme català sigui també cosa de les esquerres que veuen que convé afegir als seus objectius, com a part d’un interès més global, la defensa dels interessos de Catalunya com a nació, dins o fora d’Espanya. Tu defenses només els interessos d’Espanya (del que entens per Espanya), i els dels catalans en tant que espanyols, però ets incapaç d’entendre que hi ha interessos dels catalans que s’han de defensar tractant-los d’igual a igual amb Espanya.
   S’ha de dir, també, que la teva proposta es beneficia de la polarització de la independència sí o no, i que la inèrcia farà que als votants habituals del PP (els que de sempre s’han sentit exclusivament espanyols) s’hi sumin una part dels que se senten en part també catalans però tenen por de la separació d’Espanya. És la por que t’has cuidat d’escampar sense vergonya ni rubor, amb la mateixa convicció malsana, políticament parlant, amb què el teu partit va plantejar la campanya contra l’estatut, primer, i va posar després el Recurs d’inconstitucionalitat. És la por que no garanteix la racionalització de les postures contra la independència sinó que desferma els atavismes de les diferències, la descohesió i els enfrontaments.
   Però desenganya’t, els resultats que treguis seran el teu sostre. El 25N hauràs de mirar de controlar l’eufòria, perquè tot indica que la conxorxa del teu partit amb CiU s’ha acabat definitivament. O així vull creure-ho..., almenys si la puta i la ramoneta ja no ens juguen més males passades.
   Si com vas insinuar ahir al debat de 8tv, el teu partit està disposat a negociar un canvi del model de finançament, no perdis més el temps amb l’exposició automatitzada dels mateixos arguments seudoautonomistes, que vas repetint com si et donessin corda, i afanya’t a dir al Sr Rajoy que a més del finançament cal que es plantegi conjuntament amb el PSOE una reforma profunda de la Constitució.
   No et desitjo sort. No perquè no la mereixis personalment (ets una bona polemista, que sovint es passa per engavanyadora), sinó perquè la teva proposta no conté, des del meu punt de vista, elements positius, sinó només conflictius, que porten a una defensa a ultrança del statu quo sense mesurar-ne les conseqüències.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat