Memòries de Jordi Pujol: 1.- De l'anècdota a la política
Si en una biografia o unes memòries el que realment compta no és tant el que es diu com el que es mostra, s’ha de dir que a "Temps de construir"(segon volum de les seves memòries) Jordi Pujol s’hi mostra ben bé tal com és, tal i com el coneixem en tant que personatge polític i home de govern interessat sobretot a presentar la seva acció política com sorgida de la preocupació per mantenir un contacte directe amb les persones, amb el que de forma indiferenciada, i un pèl amalgamant, en diu contacte amb la gent, que li serveix tant per parlar de coneguts com de desconeguts, de fets notoris com de fets anònims, situant-se ell sempre en el pol del replicant o de l’ interrogador, al punt just d’aquell protagonisme tamisat, aparentment sorgit, sense més propòsit, dels atzars i dels fets quotidians, però que en tot cas li resulta del tot adequat per demostrar la seva clarividència o , si més no, el seu treballat sentit comú. Des d’aquest punt de vista, el llibre es llegeix amb delectació, afavorida sens dubte per l’estil directe i àgil, amb gran capacitat de síntesi, quan convé, i d’explanació i digressió personals, quan les circumstàncies biogràfiques ho aconsellen, aplicat per la col.laboració literària del periodista mataroní Manuel Cuyàs. Aquest sentit comú de l’home del carrer, necessari com a matèria prima per al polític que vulgui fer-se i créixer a partir de la realitat i no de les ideologies, amarat de sentit crític i d’algunes dosis de murrieria i d’intel.ligència pràctica, molt arrelada al nucli del que en cada situació cal veure com el factor decisiu, es fa evident en moltes pàgines. El missatge es capta, fresc i suggeridor, amb un somriure als llavis, en el redescobriment de l´home que saltava damunt el cotxe del conseller, en la conversa amb els empresaris d’hostaleria sobre els matalassos dels hotels, en la resposta de la dona immigrant sobre la necessitat d’aprendre la capital de Dinamarca a les classes d’adults, en el fang de les sabates que dissuadeix la comissió de veïns que protesta per la suposada proximitat d’una presó al seu barri, en la relació de Juli II amb Miquel Àngel per recuperar la importància per al país del genial Dalí, i en tantes altres anècdotes que apunten a la diana d’un polític directe, fresc, que vol ser honest i sincer, preocupat per saber si les truites del Ter es poden pescar a partir de Ribes de Freser o de Manlleu, per poder controlar la netedat del riu, o si la gent compra les taronges al mercat a quilos o per unitats, per poder constatar el grau de precarietat de l’economia familiar.
Però no tot es redueix als contactes i anècdotes a peu de carrer amb la gent. El llibre té moments àlgids que ajuden a entreveure l’envergadura de Jordi Pujol com estadista i com a persona. Entre els primers situaria la visió d’un nacionalista català a Castella, després del cop d’Estat de febrer del 81, expressada en discursos de viatge, a l’Ajuntament de Burgos i a la Universitat de Salamanca, que tancava el periple (“Yo soy un político nacionalista y sin embargo estoy aquí, a través de este viaje, intentando hacer comprender que mi nacionalismo, llevado de una forma en que pienso debe y puede llevarse, no es incompatible con este quehacer común español”), aixi com les seves consideracions complementàries del mateix fet del viatge (“Jo sóc un nacionalista català que no vol ser castellà. Que si per ser espanyol ha de ser castellà, no vol ser espanyol. Però que sent respecte per tots aquells fets i tots aquells llocs als quals el viatge a Castella i Lleó em van acostar i que posen de manifest les entranyes d’un país. D’una manera recíproca, vull el mateix respecte cap a nosaltres i la nostra realitat històrica, cultural i lingüística”). I sobretot hi situaria el discurs a l’Ajuntament d’Aquisgrà, sota la torre de Carlemany, l’11 de març de 1.985, tenint present la ja imminent entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea que es faria efectiva a partir de l’1 de gener de 1.986. Em aquell discurs en alemany, davant un auditori majoritàriament alemany, Pujol comunicava la joia de tornar a casa, venint de lluny, dels confins de l’Imperi, reafirmant l’origen radicalment europeu de Catalunya com a nació, als límits de la marca fronterera de l’Imperi de Carlemany (“D’una certa manera considerem que no sols Barcelona és la nostra capital, i no sols Madrid, en tant que capital de l’Estat espanyol, sinó també Aquisgrà en tant que capital històrica del món, de la mentalitat, de la cultura i de la civilització que ens van engendrar. Venir a Aquisgrà no és anar a l’estranger; és anar als orígens”). I entre els moments àlgids de Jordi Pujol com a persona hi situaria el seu esforç declarat per no reaccionar amb ressentiment després de la querella per l’afer de Banca Catalana, definitivament arxivada el 21 de novembre de 1.986. Dic esforç perquè tot i voler superar la ferida profunda que li va significar Banca Catalana, el dolor que guarda embolicat en un mocador al fons d’un calaix de la tauleta de nit, no es veu lliure del tot del mal concepte moral que continua tenint de certes persones. I dic esforç declarat perquè d’aquesta ferida, de la que guarda la supuració en el mocador al fons del calaix, en fa derivar una reserva, una destil.ació àurica, una mena de velada superioritat moral que s’encara públicament, de manera prou directa i comprensible per als qui vulguin entendre-ho, a tots els qui van estar a l’origen d’aquella jugada indigna, començant, segons ell, per El País i Tv espanyola, continuant per cercles, que no concreta, dins del PSOE i del PSC , i acabant per senyalar, de manera agosarada, respecte d’aquest últim cercle, responsabilitats suposades per l’indirecte mètode de l’exclusió ( “És difícil localitzar l’epicentre de l’acció, si cal situar-lo a Madrid o a Barcelona. No puc personalitzar les meves acusacions i, per tant, no ho faig. Tampoc no en tinc gaires ganes. Em limito a dir que al Govern de Madrid en aquell moment hi havia tres ministres catalans que provenien del PSC: en Narcís Serra, ministre de defensa i antic alcalde de Barcelona; l’Ernest Lluch, ministre de sanitat, i en Joan Majó, ministre d’indústria. En Majó va lamentar la presentació de la querella. No m’ho va dir a mi personalment ni de manera pública, sinó que ho va transmetre a alguns responsables de Banca Catalana i a amics comuns. Pel que fa a l’Ernest Lluch, crec que no hi va tenir res a veure.” Si en el precipitat de constatacions i suposicions que constitueix aquest punt i a part, s’hi esmenten tres noms i se’n descarten dos, la pregunta que salta no pot ser més òbvia: ¿què se n’ha fet de l’altre?). D’altra banda, deu ser molt dur, moralment parlant, constatar en aquests moments que de les quatre persones que diu que més el van ajudar durant la querella (Miquel Roca, Lluís Prenafeta, Joan Piqué Vidal i Juan Córdoba), una es va retirar voluntàriament de tot càrrec i responsabilitat política dins de Convergència, una altra ha estat condemnada amb sentència ferma, i una tercera es troba sota instrucció judicial, per qüestions que naturalment res tenen a veure amb Banca Catalana.
Però no tot es redueix als contactes i anècdotes a peu de carrer amb la gent. El llibre té moments àlgids que ajuden a entreveure l’envergadura de Jordi Pujol com estadista i com a persona. Entre els primers situaria la visió d’un nacionalista català a Castella, després del cop d’Estat de febrer del 81, expressada en discursos de viatge, a l’Ajuntament de Burgos i a la Universitat de Salamanca, que tancava el periple (“Yo soy un político nacionalista y sin embargo estoy aquí, a través de este viaje, intentando hacer comprender que mi nacionalismo, llevado de una forma en que pienso debe y puede llevarse, no es incompatible con este quehacer común español”), aixi com les seves consideracions complementàries del mateix fet del viatge (“Jo sóc un nacionalista català que no vol ser castellà. Que si per ser espanyol ha de ser castellà, no vol ser espanyol. Però que sent respecte per tots aquells fets i tots aquells llocs als quals el viatge a Castella i Lleó em van acostar i que posen de manifest les entranyes d’un país. D’una manera recíproca, vull el mateix respecte cap a nosaltres i la nostra realitat històrica, cultural i lingüística”). I sobretot hi situaria el discurs a l’Ajuntament d’Aquisgrà, sota la torre de Carlemany, l’11 de març de 1.985, tenint present la ja imminent entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea que es faria efectiva a partir de l’1 de gener de 1.986. Em aquell discurs en alemany, davant un auditori majoritàriament alemany, Pujol comunicava la joia de tornar a casa, venint de lluny, dels confins de l’Imperi, reafirmant l’origen radicalment europeu de Catalunya com a nació, als límits de la marca fronterera de l’Imperi de Carlemany (“D’una certa manera considerem que no sols Barcelona és la nostra capital, i no sols Madrid, en tant que capital de l’Estat espanyol, sinó també Aquisgrà en tant que capital històrica del món, de la mentalitat, de la cultura i de la civilització que ens van engendrar. Venir a Aquisgrà no és anar a l’estranger; és anar als orígens”). I entre els moments àlgids de Jordi Pujol com a persona hi situaria el seu esforç declarat per no reaccionar amb ressentiment després de la querella per l’afer de Banca Catalana, definitivament arxivada el 21 de novembre de 1.986. Dic esforç perquè tot i voler superar la ferida profunda que li va significar Banca Catalana, el dolor que guarda embolicat en un mocador al fons d’un calaix de la tauleta de nit, no es veu lliure del tot del mal concepte moral que continua tenint de certes persones. I dic esforç declarat perquè d’aquesta ferida, de la que guarda la supuració en el mocador al fons del calaix, en fa derivar una reserva, una destil.ació àurica, una mena de velada superioritat moral que s’encara públicament, de manera prou directa i comprensible per als qui vulguin entendre-ho, a tots els qui van estar a l’origen d’aquella jugada indigna, començant, segons ell, per El País i Tv espanyola, continuant per cercles, que no concreta, dins del PSOE i del PSC , i acabant per senyalar, de manera agosarada, respecte d’aquest últim cercle, responsabilitats suposades per l’indirecte mètode de l’exclusió ( “És difícil localitzar l’epicentre de l’acció, si cal situar-lo a Madrid o a Barcelona. No puc personalitzar les meves acusacions i, per tant, no ho faig. Tampoc no en tinc gaires ganes. Em limito a dir que al Govern de Madrid en aquell moment hi havia tres ministres catalans que provenien del PSC: en Narcís Serra, ministre de defensa i antic alcalde de Barcelona; l’Ernest Lluch, ministre de sanitat, i en Joan Majó, ministre d’indústria. En Majó va lamentar la presentació de la querella. No m’ho va dir a mi personalment ni de manera pública, sinó que ho va transmetre a alguns responsables de Banca Catalana i a amics comuns. Pel que fa a l’Ernest Lluch, crec que no hi va tenir res a veure.” Si en el precipitat de constatacions i suposicions que constitueix aquest punt i a part, s’hi esmenten tres noms i se’n descarten dos, la pregunta que salta no pot ser més òbvia: ¿què se n’ha fet de l’altre?). D’altra banda, deu ser molt dur, moralment parlant, constatar en aquests moments que de les quatre persones que diu que més el van ajudar durant la querella (Miquel Roca, Lluís Prenafeta, Joan Piqué Vidal i Juan Córdoba), una es va retirar voluntàriament de tot càrrec i responsabilitat política dins de Convergència, una altra ha estat condemnada amb sentència ferma, i una tercera es troba sota instrucció judicial, per qüestions que naturalment res tenen a veure amb Banca Catalana.
Comentaris